20 de gen. 2011

Vendre fotografia en edicions limitades o il·limitades?

El fotògraf Peter Lik és l'autor d'aquesta imatge titulada One, que recentment ha venut per un milió de dòlars a un col·leccionista anònim. Lik només n'ha editat una còpia.

Quan un fotògraf vol vendre com a obra gràfica còpies impreses o fotogràfiques de les seves imatges, ja sigui de forma particular o a través d’una galeria, una de les primeres decisions que ha de prendre és si en farà una sèrie limitada o no. Fer edicions limitades és una pràctica habitual en la fotografia artística. Però, quantes còpies? A quina mida? A quin preu?

Doncs bé, no hi ha cap regla escrita que ens ajudi a decidir el nombre de còpies d’una edició limitada, ni cap guia del que es pot cobrar per elles. “Així com en escultura es consideren originals totes les reproduccions d’una obra fins a 7 exemplars, i en gravat els galeristes i col·leccionistes francesos accepten de bon grat les edicions fins a 32 exemplars, en fotografia hi ha moltes excepcions”, diu Fernando Peracho, director de Valid Foto, una de les galeries de fotografia més importants de Barcelona. “En fotografia ens trobem amb edicions molt limitades, edicions mitjanes i edicions enormes. Fins i tot, moltes vegades hi ha peces úniques i altres que no limiten la seva edició”, afegeix.

La galeria Valid Foto de Barcelona, que dirigeix Fernando Peracho. Foto: Maria Rosa Vila.

Què fer, doncs? Edició limitada o il·limitada? Fernando Peracho vol deixar clar el concepte d’il·limitat: “És una mica confús, i més quan parlem de fotografia com a d'obra d'art, ja que pot semblar que vagin a existir milers de còpies iguals. Establir un paral.lelisme entre il·limitat = infinit, és molt erroni”. Tot i així, Peracho té algunes reserves sobre si les còpies fotogràfiques s'han de limitar. “Amb els gravats és lògic, ja que la qualitat de les plaques, després de 100 impressions, no seria la mateixa i, per tant, les darreres còpies haurien de ser rebutjades”. Però si un fotògraf té una bona foto, per què posar-li límits? Segons Peracho, “ni Henri Cartier-Bresson o Ansel Adams van limitar mai les seves còpies."

Tot i així, si es crea una edició oberta d’una foto, sense seriar, es córre el risc que la gent cregui que el que està comprant no és un objecte especial. Per això, molts fotògrafs i galeristes creuen que la creació d'una edició limitada és una manera d'assignar-li a una fotografia la categoria tradicional d’obra irremplaçable i única. No es tracta de vendre una imatge, sinó de vendre un objecte d’art.

Caldrà, doncs, que el fotògraf, assessorat o no pel galerista (si és que en té) valori què li convé més (si limitar o no les còpies de la imatge que vulgui vendre) i quina estratègia seguir en un futur. En general, els fotògrafs emergents i desconeguts preferiran vendre al principi la seva obra sense limitacions, mentre que als més reconeguts probablement els convindrà limitar el nombre de còpies a editar. En qualsevol cas, si finalment un fotògraf tria fer-ne una edició limitada, decidir el nombre de còpies serà el pas següent. Però d'això ja en parlaré en la propera entrada...

Vull donar-li les gràcies al Fernando Peracho, director de la galeria Valid Foto de Barcelona, per contestar totes les meves preguntes. Sense ell, aquest article no hauria estat possible. Gràcies Fernando!

27 comentaris:

  1. Com sempre, una entrada molt interesant, moltes gràcies, Maria Rosa.

    ResponElimina
  2. La exclusividad es sinónomo de lujo. A mayor exclusividad, mayor precio; el mercado es así.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Dadas las condiciones del mercado editorial para los fotógrafos cada día es más interesante la opción de convertir en "obra de arte" el trabajo personal. Aunque hay que aprender nuevas estrategias de mercado, entre ellas las que propones en esta entrada.
    La recompensa está en el precio y también en el atributo: ¿fotógrafo o artista?

    ResponElimina
  5. Com sempre, toques un tema clau !
    S'agraeix, encara que veig que la resposta no és fàcil. Jo ho desconec però per intuició, estaria amb el que diu el Jaime.

    ResponElimina
  6. Qui se'n recorda de L'obra d'art en l'època de la seua reproductibilitat tècnica?
    La fotografia incorpora la reproductibilitat (suposadament) il·limitada, és una de les seues característiques ontològiques. La planxa d'impressió d'un gravat, com molt bé dius, es degrada a cada nova impressió i a partir de les 100 còpies ja no té la qualitat exigida, una sedigrafia ja permet més còpies i una litografia moltes més, però per donar-los valor es limita el tiratge a un màxim de 100, o de 25 còpies. Amb la fotografia passa el mateix, per donar-li valor (comercial, que no estètic o artístic) sol limitar-se el nombre de còpies, però és tan fàcil "falsificar" tiratges fotogràfics!
    El problema rau en que la gent compra per invertir i no per plaer i determinats fotògrafs sembla que pretenen preus astronòmics i no difusió.
    Un tema interessant que, és cert, no acaba aquí.

    ResponElimina
  7. Gràcies, Maria Rosa, per aquesta "entrada", força interessant...sobretot ara, quan els fotògrafs necessiten noves sortidesdel seu treball fora del món de la publicació,ara per ara bastant fluixet.
    Jo no sóc partidari de la "cópia única", per raons quasi obvies: la bona cosa de la fotografia es la seva capacitat de reproducció. Crec que anem malament si ens capfiquem en reseguir totes les convencions i limitacions del món de l´art -es a dir, del mercat- tradicional.

    ResponElimina
  8. El mercat i els marchants manen:edicions limitades. El mercat es basa en coleccionistes i els coleccionistes compren per sentir posseidors exclusius.

    Per cert, no li veig cap mèrit a aquesta foto d'un reflex hipersaturat. Crec que jo (i qualsevol fotògraf de fet) en podria milers de fotos com aquesta. Saps quins mèrits van concórrer per arribar en aquest preu? Segur que hi ha unconjunt de raons quer se m'escapen.

    ResponElimina
  9. Un tema derivat d'aquest: com assegurar una serietat en el nombre de copies ?

    Del Lik el que hem d'aprendre no és principalment fotografia si no com ha arribar a on ha arribat. Ens podem quedar criticant-lo tanta estona com ens sembli, això és un dels vicis nacionals, però jo crec que de tothom s'ha de saber aprofitar la part positiva.

    Per cert, veu veure ahir el reportatge a TV3 sobre fotografia ? Vaig arribar gairebé al final, algú sap on trobar-lo ?

    ResponElimina
  10. Doctro Frikosal
    No si et servirà però aqui tens un canal exclusiu de televisió:
    http://www.fototv.com/

    ResponElimina
  11. Concretament...
    http://www.fototv.com/search/node/Nature%20Photography

    ResponElimina
  12. Un post molt interessant Maria Rosa. Jo ja he venut alguna foto per a col•leccionime I sempre em deixo aconsellar en un 100% per el Fernando Peracho.

    ResponElimina
  13. Francesc, estic d'acord en què la limitació de còpies dóna valor comercial (que no estètic o artístic) a la fotografia. Per això, Rafa, crec que aquesta estratègia és una bona manera de revaloritzar la fotografia en un moment en què està tan devaluada i banalitzada.

    Frikosal, tenint en compte que les fotografies són infinitament reproduïbles, tal i com apunten el Francesc i el Rafa, en un proper article parlaré de com pot estar segur un comprador o col.leccionista que la còpia que està adquirint pertany a una edició limitada i que no sortiran a la llum noves còpies.

    Paco, crec que és molt bo que els fotògrafs es deixin aconsellar pels galeristes. Ells saben perfectament com fer que una imatge adquireixi la categoria d'objecte d'art utilitzant tota la "comèdia" galerista (com diu la Colita): signant-la, numerant-la, utilitzant un paper amb els estàndards més elevats de qualitat... En definitiva, fer que siguin obres perdurables en el temps.

    ResponElimina
  14. La seriedad en el nº de copias va ligada a el prestigio que el artista quiera tener. Si compras una foto por ejemplo de una serie numerada de 20 copias, y el tio va y despues hace 100, dudo que vuelva a vender alguna más, su 'prestigio' quedaría por los suelos para los restos...
    Por cierto, no se si sabeis que Gabino Diego es coleccionista de fotos,tanto que él dice que no tiene una casa propia debido a lo que ha gastado en fotografía; y tiene un proyecto fotográfico (no recuerdo ahora cómo se llama) hecho con imágenes de mucha gente. Es una opción, ¿no?.

    ResponElimina
  15. Jaime, una vez coincidí con Gabino Diego en la galería Hartmann de Barcelona, en la exposición del fotógrafo Gilbert Garcin. Recorría la sala acompañado del director de la galería, quien le iba dando un sinfín de explicaciones. Apuesto a que compró más de una copia, cosa que me da muuucha envidia porque Garcin me entusiasma. Ay, si tuviera dinero!!!

    ResponElimina
  16. Interessant el tema, Maria Rosa.
    Com bé diu en Josep Fàbrega el mercat mana. I ho dic per experiència, quan vols vendre una obra una de les primeres coses de les que es parla és de la limitació de l'obra. I no només per una qüestió comercial, sino, com bé s'apunta, per donar més valor a quelcom que es ven com a inversió i/o objecte de col·lecció, que perdria una part important del seu valor si la sèrie fos il·limitada. Bé, en el fons això també és una qüestió comercial ¿no?
    Pel que fa a aquesta fotografia, i amb tots els respectes per l'opinió d'en Josep Fàbrega, és molt fàcil criticar-la. També és molt fàcil fer fotografies com aquesta, un cop vista, és a dir, copiarles, agafar la idea o deixar-nos inspirar pel tema. Com es diria en castellà (no trobo equivalent en català), "a toro pasado se le ven los huevos". No conec a l'autor, però possiblement tingui una bona trajectòria, malgrat els capricis del circ de les galeries.

    ResponElimina
  17. Un dubte que em sorgeix quan veig webs de fotògrafs que venen copies d'autor de tiratge limitat. De vegades et diuen: "Tiratge limitat a 100 còpies" i aleshores et deixen escoliir la mida: 20x30, 50x70, etc i cada una es de diferent preu.
    M'imagino que la tirada final són 100 exemplars sumant totes les mides, no? Almenys així ho faig jo. O volen dir que poden editar 100 exemplars de cada una de les mides?

    ResponElimina
  18. Yo he visto en Santander parte de la colección de Gabino y es espectacular. Piezas muy variadas en autores, temáticas y tamaños, pero todas envidiables. Se le nota buen gusto y que está bien aconsejado ;)

    Lo de las series es un autentico lio, porque hecha la ley, hecha la trampa. Fernando también contaba que cuando un autor es muy cotizado y no hay obra, puede sacarse de la manga una nueva tirada en otra medida y quedarse tan ancho.

    Mi opinión es o no hacer series o hacerlas muy amplias, de 150 copias. Con un escalado de precios, las primeras más baratas y las últimas de la serie algo más caras.

    ResponElimina
  19. Valenti Zapater,
    La foto és molt facil de fer:
    Foto de riu a la tardor (zona Montseny per exemple)
    Enquadrament del reflex on hi hagi distorsió arbòrea.
    Capa d'ajust to/saturació o bé equilibri de color o ambdues.

    He fet fotos com aquesta ja fa molts anys per tant no ho faig a toro pasado. De fet hi molts pocs fotògrafs de natura que no hagin fet alguna vegada aquesta foto. per això m'estranya el preu.

    Et recomanoq ue visitis aquest:
    http://www.flickr.com/photos/deniscollette/5378671203/in/contacts/

    ResponElimina
  20. Perdó Valentí, volia dir:

    http://www.flickr.com/photos/deniscollette/page2/

    ResponElimina
  21. Oriol, 30 còpies és el tiratge TOTAL més comú entre els fotògrafs reconeguts. Per exemple, el canadenc Edward Burtynsky, famós pels seus paisatges industrials, crea impressions enormes de 120 × 150 cm o més. Segons ell, aquesta mida és la millor per apreciar el nivell de detall de la seva obra. Doncs bé, per complementar aquestes mides grans que costen molt de vendre, Burtynksy crea també una versió de còpies petites i una altra de mitjanes. Normalment fa 10 còpies petites, 9 mitjanes i 6 grans. O sigui, com més gran és la mida, menor és l'edició. Però Burtynsky sempre manté el nombre total de còpies en menys de 30 per imatge, no per mida. Fernando Peracho de Valid Foto em va confirmar que 30 és el número més estandarditzat. Qualsevol tiratge per damunt de 30 és temptar la sort i difícil de vendre, a no ser que el fotògraf sigui molt conegut.
    La pujada de preus, com apunta la Nati, és una pràctica acceptada per vendre una mateixa sèrie. Però d'això ja en parlaré en el següent post.

    ResponElimina
  22. Potser caldria diferenciar dos tipus ben diferents de venda d'obra: la hiperelitista (que s'auto enganxen l'etiqueta de ART amb majúscules) amb preus descomunals i tiratges molt curts (10 a 30 còpies), i un segón tipus de venda d'obra molt estesa entre els grans clàsics fotògrafs de natura americans i anglosaxons (com Thomas Mangelsen, William Neill, Galen Rowell, Art Wolfe, Jim Brandenburg...), amb tiratges limitats a l'envolt de 950 còpies de preu una mica menor (tot i que d'un nivell que ja m'agradaria), orientat no tant a coleccionistes d'art, si no a públic interesat en la fotografia amb cert poder adquisitiu. Potser són dos mercats ben diferents.

    Per cert, he mirat una mica la página del Lik i també fa tiratges força llargs. M'ha semblat una mica fantasma l'home...

    ResponElimina
  23. La fotografía de paisaje no es mi fuerte en cuanto a gusto, pero he de reconocer que la que aquí se muestra es CAUTIVADORA (para mí). Josep, he visto muchísimas fotos de paisaje "muy bonitas y hasta preciosas", pero muy pocas como esta. Lo del millón ya es otra cosa...

    ResponElimina
  24. M'encanta la imatge del milió de dólars. M'agrada que la fotografia es cotitzi. Definitivament estic enganxat a Enfocant!
    Felicitats pels continguts! Ets una crack de la comunicació visual!!!!!

    ResponElimina
  25. Òscar, Òscar... que t'estàs passant 8-)
    De totes maneres, comparteixo un dels teus comentaris: jo també estic encantada de que la fotografia es cotitzi, en un moment en què pocs li atorguen el valor que es mereix i moltes empreses editores la menyspreen. Hem de fer el possible perquè això canviï.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  26. Josep, potser no m'he explicat prou bé. És obvi que, tècnicament, la fotografia és molt fàcil de fer. Com bé dius, gairebé tots els fotògrafs de natura n'hem fet, d'aquest estil.
    No estem parlant de tècnica, és una qüestió que ja se suposa en un fotògraf d'aquest nivell. Estem parlant de quelcom més subjectiu, del que transmet aquesta fotografia a cadascú de nosaltres. I, repeteixo, no es pot valorar aquesta fotografia de forma aïllada, si no en el context de la trajectòria de l'artista.

    ResponElimina
  27. Acabo de descobrir aquest post, i és important parlar d'aquest tema envoltat de tanta ambigüetat.
    Cert que el mercat de l'art tradicionalment s'ha decantat per la limitació de la tirada per tal de revaloritzar l'obra, convertir la fotografia en un objecte tal i com comenta Fernando Peracho.
    Veig que no s'ha contemplat una altre opció, l'ús de l'edició limitada per baixar preu... A La Parada normalment tenim edicions ilimitades buscant l'accessibilitat de la fotografia, oferint-la a tots els públics, i en alguns casos hem utilitzat l'edició limitada per baixar preu, per posar aquelles obres tan revaloritzades a l'accés de molts amants de la fotografia.
    Felicitats per l'article, se n'hauria de parlar més d'aquests temes.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!