24 de gen. 2011

Tots els secrets de les edicions limitades

Si ho recordeu, a l’anterior entrada vam veure que per vendre obra gràfica, un fotògraf té dues possibilitats: o fer sèries limitades de les imatges que vulgui vendre, o no posar-hi cap límit i fer tantes còpies com vulgui. En ambdós casos, cada opció té els seus pros i contres.

Doncs bé, si després de valorar ambdues opcions, el fotògraf tria finalment fer una edició limitada d’una imatge, decidir el nombre de còpies que tindrà la sèrie és el pas següent, determinat per una sèrie de factors. Un dels més importants és calcular com de bé es vendran, ja que no és convenient fer més impressions del compte.

Molts fotògrafs fan edicions de diferents mides d’una mateixa foto (grans, mitjanes i petites). Segons Fernando Peracho, director de la galeria Valid Foto, una de les més importants de Barcelona especialitzada en fotografia, “hi ha fotògrafs que estableixen una edició i la reparteixen independentment de la mida, i altres que estableixen edicions concretes per a cada grandària”. En general, "com més gran sigui la mida, menor serà l'edició", apunta Peracho.

Com tantes coses en la vida, doncs, la mida importa, ja que una impressió gran costarà més diners produir-la i per tant serà necessari que tingui un preu més elevat. “Sol ser així. Són mecanismes acceptats pel mercat: elevar el preu com més gran sigui la mida i al mateix temps disminuir la sèrie”, assegura Peracho. Una possibilitat que deurien valorar prudentment els fotògrafs emergents i desconeguts, ja que podrien tenir seriosos problemes per vendre una impressió enorme, encara que aquest no és l'únic element en joc.

Còpia de Chema Madoz titulada Naipe, en gelatina de plata d'una edició limitada de 15 còpies de l'any 1999, signada a llàpis per l'autor. Les mides de la imatge són de 15.2 cms x 11.8 cms. El preu, 2.000€ a PicassoMio.

El preu, per descomptat, és un altre factor important a tenir en compte, ja que influeix en la velocitat a la qual una edició es ven o s'estanca. Segons Fernando Peracho, per decidir els preus d'una edició, el galerista i el fotògraf han d’arribar a un acord, sobre tot quan el fotògraf inicia una relació amb una galeria. “Altres vegades, però, el preu ja ve donat per la presència del fotògraf al circuit artístic”, assegura. Per contra, baixar el preu d’una sèrie quan ja s’han venut unes còpies és “el pitjor desastre per a un fotògraf”, assegura Peracho.

Per tant, el millor és fixar un preu conservador per a una primera edició. Si s’està venent molt bé, es pot anar augmentant progressivament, sempre i quan la demanda aguanti el preu. “El més coherent és establir el preu respecte a la demanda, el que els americans anomenen step-editions: preus en ascens a mesura que s'esgota l'edició”, indica Peracho.

Per desgràcia, els preus no sempre reflecteixen la quantitat de temps que el fotògraf ha invertit ni les dificultats que ha tingut per obtenir una imatge. Segons Peracho, es poden tenir en consideració aquests aspectes “però no són el principal motiu a l'hora d'establir un preu”, assegura.

A banda de les còpies seriades, Fernando Peracho assegura que bastants fotògrafs venen també les “proves d’artista", és a dir, les proves que es realitzen per ajustar els paràmetres de color fins aconseguir la còpia final. Segons Peracho, “tenen un preu inferior a les còpies d'edició limitada i moltes vegades es produeixen associades a l'edició, ja que són còpies que normalment es reserva el fotògraf per a ell”. Alguns fotògrafs aprofiten i creen diverses versions no numerades d’aquestes proves per vendre-les quan l'edició limitada s'esgota.

Tenint en compte que les fotografies són infinitament reproduïbles, com pot estar segur un comprador o col·leccionista que la còpia que està adquirint pertany a una edició limitada? Segons Peracho, els compradors d’una còpia han de poder confiar en la paraula del fotògraf i de la galeria si les edicions limitades són realment això, limitades. “El galerista ha d'oferir garanties de què el producte que ofereix complirà tots els requisits”, afirma Peracho. Per això, “s'estenen documents i certificats d'autenticitat, on totes les característiques de l'obra venuda estan contemplades”.

Còpia realitzada per Albert Watson titulada Road to Nowhere, Las Vegas, de l'any 2001, d'una sèrie de 10. Impressió a raig de tinta damunt paper (qualitat sense especificar) de 101 x 183 cms. El preu, 10.500€. A la venda a Photographers Limited Editions.
Còpia realitzada per l'Andoni Canela d'una sèrie limitada sobre 100 del volcà Ol Doinyo Lengai de Tanzània, en paper Hannemulhe de diverses mides. Els preus van des de els 90€ de la mida 17 x 25 cms. als 600€ de la mida més gran de 73 x 110 cms. Cada còpia porta un certificat d'autenticitat signat per l'autor on s'indiquen el títol de l'obra, autor, edició tècnica, mides, autentificació, nom del comprador, número de la còpia i data de la compra. De venda a la web de l'Andoni Canela.

Per tant, és aconsellable que els fotògrafs que tenen a la venda o han venut una sèrie limitada, no facin còpies addicionals, fins i tot pels seus amics i familiars, a excepció de les que necessitin per muntar una exposició o per a construir un arxiu del seu treball. Si no, perdrien tota la confiança dels compradors i col·leccionistes.

No obstant, és acceptable crear una nova còpia per a un comprador si la que ja havia adquirit s'ha descolorit o danyat amb el pas del temps. “Estàs venent un objecte de molt valor i si no hi ha un mal ús per part del comprador, es realitza una nova còpia, es cobra la nova producció i es destrueix la deteriorada”, afirma Peracho. A la nova imatge se li dóna el mateix número que l'anterior per ocupar el seu lloc en l'edició.

Per últim, un darrer aspecte a tenir en compte és el seguiment acurat que cal fer de les còpies limitades que s’han venut. És important que els fotògrafs portin un registre exacte i rigorós de les còpies que han fet amb totes les dades possibles. Només així evitaran errors, recels i suspicàcies, i que la integritat de l'edició limitada es posi en dubte.

Al Fernando Peracho, moltíssimes gràcies de nou per col·laborar en aquest article.

27 comentaris:

  1. Me ha llamado la atención uno de los últimos párrafos. Hay medios y calidades para que una copia perdure muchísimos años en el tiempo. Si se deteriora no por culpa del adquiriente, es que o el fotógrafo o el editor han sido bastante fulleros, cosa que no debería en gente seria...

    ResponElimina
  2. En la linia del que diu el Jaime, sembla ser que hi ha un producte Hahnemuhle que protegeix la copia de la llum UV, si ha d'estar a una sala amb llum natural. La vida útil de les tintes pigmentades és llarguíssima però només en certes condicions que no son les normals si la vols tindre penjada. El José Joaquin em va treure, per a mi, una copia de 100cm d'ample de la foto aquella panoràmica de Menorca que vas projectar a la reunió del dia 15. Li vaig demanar que ho posés. Crec que val la pena i no es nota en absolut.

    Bona entrada, poc a poc ens anem fent una idea de com funciona tot això.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Maria Rosa, per aquestes dues entrades respecte a la venda d´imatges. Em sembla que al nostre pais no tenim gaire idea de com funciona la cosa i, per això, ha estat genial que haguis pogut engrescar al Fernando Peracho. Crec que ens haveu donat un bon grapat de pistes i bons consells.

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Jo he venut alguna cosa. No he passat 1.200 E que ja és uan quantitat respectable al meu humil nivell.
    La veritat és que el comprador es va enamorar de la foto el que va facilitar les coses.
    Vam anar al notari, es va produir el procés d'autentificació i el compromís d'obra única. Algun company em va dir que per obra única va ser barat. Jo crec que essent jo un fotògraf amateur sense gaire currículum va estar força bé.
    Naturalment, no faré mai una altra còpia, de fet no la tinc ni al Flickr ni al bloc.
    En una altra ocasió que vaig vendre a Fenalco a Colombia em van fer enviar un buró fax d'obra única amb un document pro-forma que em van enviar. Els preus van ser alts però es va tractar d'una donació per a una mena d'ONCE de Colòmbia així que no vaig veure un dólar.
    Quan vaig exposar a Mèxic a Fotoseptiembre al 2007 se'm van exigir també certificats d'autentificació pro-forma.
    No tinc més experiència però és un món absolutament seriòs i qui paga...mana.

    ResponElimina
  6. "Trastocando nuestras creencias cotidianas respecto de la posesión de la verdad y la intelección de los objetos, nos damos cuenta de la imposibilidad de establecer un fundamento de veracidad, que convierte a toda percepción del mundo en una producción imparable y felizmente errática de lecturas y descubrimientos interpretativos hasta lo absurdo, el chiste, la travesura paradójica, y también la tensión poética."

    És a dir: Fa temps que veig que per a vendre en certs ambients fotogràfics és més important l'"empanada mental" que la imatge en sí. Sóc tonto o sóc l'ùnic que no enten el recomplicat text que acompanya la foto del Madoz amb la que obres l'article?
    Aquest no és pas un exemple aïllat. Els trobarem a muntanyes en els textos que acompanyen la obra de certs fotògrafs. Crec que de vegades és un recurs per a despistar de la valua real de la imatge. Si l'has de acompanyar de textos així per a que agafi valor és que ets incapaç de destacar només per la teva imatge.

    ResponElimina
  7. No sempre es diuen tonteries però si la gran majoria de les vegades. Jo he fet algún pròleg de llibre de fotografia concretament a Juan García Gálvez en el seu llibre "La mirada serena" i avig procurar ser tècnic i precís. El pròleg va ser molt ben rebut.
    En el paràgraf que cites el que s'ha fet és una transposició críptica (veus? ja ja!) d'aquella dita castellana: "Nada es verdad ni mentira todo depende del crisstal con que se mira")
    La transposició críptica em resulta inclús irónicament divertida sense deixar de ser una empanada mental total , tens raó.

    Ara et tradueixo unes frase de Liz Wells on no n'hi ha transposició críptica:
    "La fotografía trae a la memoria recuerdos de momentos y lugares, evocando lo sensual por medio de lo visual. Las fotografías funcionan por analogía, sustituyendo al recuerdo real, quizá mejorándolo, o reconjugando hechos particulares hasta el punto de que puede resultar difícil distinguir entre el recuerdo real y los momentos particulares, aislados por medio de la imagen congelada.
    Las fotografías también son análogas porque, si un lugar o una vista no son familiares, nos inspiramos en experiencias de lugares semejantes para crear las texturas, los sentimientos y el ambiente del sitio sobre el cual se es, se está o se siente"

    El problema és que cap galerista ven amb un pròleg així de senzill perque no hi ha el que es diu tècnicament "imatge conceptual de marca".
    Es a dir tot un constructe pseudo intelectual de transposicions crítiques on simplement es diu de la manera més recargolada possible "Aquest artista fotografia així per aquestes raons i amb aquesta intenció".

    Podria inventar.me transposicions crítiques sobre la teva fotografia,segur. Tot seria mentida i tot seria veritat.

    ResponElimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Josep, si poses aquesta frase en una exposició ("Nada es verdad ni mentira todo depende del cristal con que se mira") et desterren del món de la cultura i de l'art ;-)

    El text de la Liz Wells em dona més motius per a pensar que el que jo he citat, que només em donava maldecap.

    M'encantaria llegir "una transposició crítica sobre la meva obra fotogràfica". Així potser m'enteraria de perquè m'agrada tant fer fotografies!

    ResponElimina
  10. Em sembla molt be el que ha obert l'Oriol, que deu ser més o menys: "El rei va despullat !!" ... algú ho havia de dir !

    Seguint amb el conte del vestit del rei, no ens cal enredar a cap rei imbècil: hi ha fotografia bona, que te sentit, que no te un preu apte només per a reis, que no necessita d'un discurs delirant al darrera, que s'entén i que emociona.

    ResponElimina
  11. Oriol,
    Tot és un joc d'artifici per crear la "unicitat" de l'artista. La unicitat de l'artista embolcallada amb artilugis conceptuals de marca fan que les seves obres siguin cobejades (i per tant cotitzades) pels col·leccionistes.
    De tota manera ,el fotògraf que arriba a un galerista Déu-n'hi-do el camí que ha fet! Per treure's el barret!
    Crec que podria fer-te una transposició críptica però hi ha un problema, ets un generalista. És a dir fas fotografia de natura de temàtiques variades.
    Els que tenen "concepte" han escollit un camí concret.
    Per exemple resultaria facilíssim fer la Transposició si només fessis nocturnes i les fessis de determinada manera.
    Salutacions.

    ResponElimina
  12. Josep,
    Això de la transposició crítpica m'ha obert un mon nou, ara mateix canvio la capçalera del meu blog.

    ResponElimina
  13. Frikosal
    Ets un crack del sentit de l'humor :)

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies, Maria Rosa, per aquesta entrada tant interessant.
    Entenc que en el tema de la fotògrafia, las implacables lleis del mercat, també estan ben presents.

    ResponElimina
  15. Frikosal, està clar que algú t'ha de transposar críticament, amb això de la fotografia nocturna ;-)
    Oriol, has ficat el dit a la nafra, tens tota la raó. Precissament l'altre dia vaig anar a la inauguració de l'exposició fotogràfica Selva, de David Jara Cobo, a Quito, i vaig tenir la mateixa sensació quan feien el discurs, tot presentant l'artista i les fotografies. No calia tanta retòrica. Les fotografies parlen per sí soles

    ResponElimina
  16. Parafraseando a un amiguete, algunos ven las cosas con un cristal rosa fucsia...

    ResponElimina
  17. El que diu l'Oriol és una de les diferències entre ciència i art. En ciència la claredat es considera una virtud i el marjejar la perdiu un recurs per amagar la propia ignorància, cosa que no s'ha de fer mai ja que la recerca de la veritat és autèntica. En canvi en art hi ha molts que el que busquen no és la veritat sino omplirse les butxaques.

    ResponElimina
  18. Josep,
    Que tal posar un negoci "se hacen transposiciones crípticas" ?

    ResponElimina
  19. Que alguns encara busquin "la veritat" en fotografia fa una mica de riure.

    ResponElimina
  20. Jordi, la meva idea tampoc és marcar la diferencia entre ciència i art. Al contrari, penso que una imatge pot ser creativa o artística encara que mostri quelcom de veritable, tot i que vista i plasmada d'una manera particular filtrada per la visió del creador.

    Al final sembla que la única manera de que la fotografía sigui considerada Art es quan un senyor es posa a retocar algo amb Photoshop (bàsic en l'art fotogràfic d'avui día afegir-hi un fort vinyetejat) per a allunyar-ho del realisme.
    O quan fa muntatges extranys i, simplement els fotografía de manera ben normal i poc orginal (com el cas del Chema Madoz, en que tota la gràcia és el muntatge que crea previ a la fotografia, no pas la fotografia en sí. Aquesta gent son creadors surrealistes de gran inventiva, però no sé pas si fotògrafs.

    Penso (que consti que no afirmo,si no que dono la meva opinió personal) que una bona imatge no necessita textos acompanyants intentant despistar l'espectador. Ja que estem de dites superusades, la tan sobada: "Una imagen vale más que mil palabras" per a mi significa que no cal acompanyar la imatge amb cap text. La fotografía per a mí és visceral: quan en veig una m'agrada o no m'agrada al primer segón. Si no m'ha agradat, per més que llegeixi després un text barroc intentant justificar-la, seguirá sense agradar-me.

    ResponElimina
  21. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  22. Oriol, hi estic d'acord. Encara que he de dir que m'agrada molt l'obra de Madoz. Vull dir que de cap manera em sembla un "farsant" del món de l'art (val a dir que crec que n'hi ha uns quants en aquest món). La foto concreta que la Maria Rosa ens mostra en el post, no és de les que m'agraden d'ell, però en té de genials.

    El meu comentari sobre ciència i art l'he fet per mostrar la diferent premsa de que gaudeix el "enredar la troca per aparentar" (em refereixo als textos enrevessats). Un científic que fes servir unes explicacions tant gratuïtament obscures seria mal considerat pels seus col·legues. En l'art molts cops s'intenta marcar distancies entre els artistes sofisticats i la "plebs ignorant".

    ResponElimina
  23. Ei, que jo no em fico amb ningú, excepte els redactors de textos intencionadament criptics i manieristes per justificar certes imatges.

    Les imatges del Madoz a mi també em criden l'atenció i algunes m'agraden força. I hi ha fotos retocadisimes amb Photoshop que m'encanten.

    Comentava el fet de que en creadors estil Madoz i altres la fotografia no és és el més important. Les seves "construccions" podrien estar exposades com a escultures en un Museu, de vegades, sense caler fer ni la foto. La seva part de creativitat fotográfica es limita de vegades a fotografiar l'objecte o el muntatge que han imaginat.

    I pel que fa als fotosopheros extrems, m'agraden algunes coses, i no els desprecio pas. Només dic que pel fet de retocar molt en Photoshop no vol dir que automáticament sigui Art. La foto pot seguir essent una birria...

    De la mateixa manera que una foto realista no cal despreciar-la directament com a foto documental o cientifica. També pot entrar al món de l'art si l'autor hi ha aportta una mirada especial.

    ResponElimina
  24. Bueno, bueno, me estreno en este blog, primero de todo agradecer a Maria Rosa sus dos últimos artículos, ponen un poco de luz entre tanta oscuridad.

    Saludar a todos los seguidores del blog.

    Comentar para los que estéis interesados, que en esta página web: http://www.wilhelm-research.com/ se pueden verificar los ensayos de durabilidad que realizan sobre diferentes marcas de tintas y papeles.

    Y por último sin entrar en valoraciones, solo decir que la única verdad que conozco, es que la verdad no existe.

    ResponElimina
  25. No puedo dejar de pensar en Andy Warhol, para mi, uno de los mayores timos en la historia de la fotografía. No quisiera ofender a nadie, pero no veo ni belleza, ni arte, ni técnica, ni ideas, ni mirada personal, únicamente un estilo reconocible, y humo, mucho humo, adornado de frases o de una escenificación y parafernalis espectacular.
    Hay que caer en la máquina de la prostitución artística para poder vender?

    ResponElimina
  26. Al igual ofendes a su madre en fotografia fue un reportero de su mundo los artistas solo los fotografiaba con polaroid con minox etc tal como aparecian despues de unas horas de estar en alguna fiesta la fotografia es bastante elastica.

    ResponElimina
  27. Oriol, crec que has plantejat un tema superinteressant, el de la retòrica críptica i recargolada que envolta l'art contemporani. L'altra dia visitant la Fundació Tàpies vaig tenir oportunitat de veure fins a quin punt el discurs vers l'obra d'un artista pot ser absolutament inintel·ligible.
    Crec que és un mecanisme de màrqueting de l'art contemporani que pretén justificar i argumentar intel·lectualment una obra mitjançant un bon plantejament teòric que la legitimi conceptualment. Hi ha casos com el de Bleda y Rosa, premis nacionals de fotografia (dels quals ja he parlat en anteriors entrades), en què sense aquesta justificació intel·lectual, la seva obra amb pretensions documentals basada en la trista i monòtona repetició, no es sostindria per ella mateixa. En paraules del semiòtic Norberto Chaves, són "paròdies a la recerca de tema".
    Afortunadament, crec que l'obra creativa de Chema Madoz, a qui admiro profundament, és consistent i resisteix, fins i tot, qualsevol retòrica per críptica que sigui. Les seves imatges parlen per si soles. En aquest cas, com diu Frikosal, "el rei no va despullat" sinó que va molt ben vestit.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!