31 de gen. 2011

L'obra de Chema Madoz, escultura o fotografia?


Quan l'altra dia parlava de les edicions limitades de les obres gràfiques, vaig posar com a exemple una imatge del fotògraf Chema Madoz, que va suscitar alguns comentaris d'alguns lectors del post. En un d'ells, el reconegut fotògraf Oriol Alamany deia que en el cas de Madoz i altres creadors, "la fotografia no és el més important. Les seves construccions podrien estar exposades com a escultures en un museu, de vegades, sense que calgués fer ni la foto. La seva part de creativitat fotográfica es limita de vegades a fotografiar l'objecte o el muntatge que han imaginat".

Una de les fotoescultures de Chema Madoz, de les quals se n'ha editat 7 còpies de 120 x 100 cms.

Aquesta afirmació de l'Oriol Alamany m'ha fet recordar una classe magistral que Madoz ens va donar als alumnes del màster d'edició gràfica que el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i l'Eduard Bertran van muntar a la UAB l'any 2006. Aquell dia, després de la seva exposició, vaig fer-li a Madoz una pregunta semblant: podríem considerar que la seva obra és anterior al fet fotogràfic? Que, més que fotògraf, és un escultor l'obra del qual són les seves manipulacions d'objectes, i les fotografies, la constatació documental de l'obra? Que la seva fotografia no és el més important?

Com que en el màster prenia apunts de tot, de la classe d'en Madoz en vaig prendre un munt, fins i tot algunes frases textuals. Recordo que, amb un somriure tímid, va confessar que moltes vegades li havien plantejat aquesta qüestió i amb vehemència va defensar l'ús de la fotografia com a forma de plasmar les seves creacions. Es considera sobretot fotògraf ja que les seves escultures "estan fetes per a ser fotografiades i moltes vegades fora d'aquest context no compleixen la seva comesa", segons diu ell mateix.

Aquí estem la Mònica Tudela (centre) i jo (dreta) xerrant amb el Chema Madoz aquell dia de 2006 a la classe del màster d'edició gràfica de la UAB. Després vam tenir la sort de sopar amb ell i l'Eduard Bertran, director del màster. Malauradament, no recordo qui ens va fer la foto.

L'argument fonamental és que per a Madoz, la seva obra té dos nivells: la idea i la força de la imatge resultant. Tenint en compte aquestes dues premises, "darrera de cada objecte hi ha infinitat de lectures possibles. Amb la fotografia puc mostrar un punt de vista molt concret que no té una altra visió", va afirmar. I va afegir: "Les fotografies em serveixen una mica per aclarir les meves pròpies idees".

El núvol dins la gàbia és una de les imatges de Madoz més grans. Les 7 còpies editades medeixen 100 x 120 cms.

Madoz justifica la seva obra fotogràfica amb una sèrie d'arguments que crec que són sumament interessants per a demostrar definitivament que no utilitza la fotografia com a constatació documental de l'objecte, sinó com a obra fotogràfica per se. El primer és que considera que molts dels seus objectes "són precaris, molt d'anar per casa, i la fotografia els magnifica. Estan construïts per a ser fotografiats. No tenen presència, ni quan els veus físicament. No hi ha un acabat meravellós, només un aspecte d'ells que vas a fotografiar és el que funciona. Trets d'aquest context funcionen en comptades ocasions".

Les 15 còpies de la tassa que Madoz va editar medeixen 60 x 50 cms.

Segons Madoz "la foto introdueix una sèrie de claus que porten a l'objecte". Dues de les claus de les seves fotografies són l'escala i el format: "Per mi -deia Madoz- el format és molt important a l'hora de fer una foto i muntar una exposició perquè em permet jugar amb l'escala. És una manera de jugar amb l'espectador i les distàncies, de donar-li ritme a l'exposició". Però l'escala i el format no són els únics factors que justifiquen les fotos dels objectes. Les ombres també tenen un paper molt important: "Tenen molt interès perquè parlar d'ombres és parlar del que està ocult, de l'il·lusori, del que és negatiu".

Un altre núvol de Madoz, però aquest de pluja. Aquesta imatge és una de les més petites. Medeix només 13 x 11 cms. i Madoz n'ha editat 15 còpies. 

Igualment, l'ús del blanc i negre en tota la seva obra fotogràfica respon a una intenció: "El blanc i negre està relacionat amb la memòria, amb les coses que ja han desaparegut i de les quals només en queda l'empremta. És més abstracte que el color i em permet jugar amb les textures, establir vincles entre els diferents elements d'una manera més natural".

Amb Gotas, Madoz juga amb les empremtes i les textures. La imatge medeix 110 x 110 cms. i se n'ha fet una edició de 5 còpies.

Per últim, Madoz va revelar que la majoria de les seves fotos estan fetes amb llum natural. "Busco el lloc i l'hora ideals -va dir-, ja que la llum natural és absolutament meravellosa perquè dóna molts matissos segons l'hora, la inclinació, el lloc... Fins i tot puc treballar amb ella i convertir-la en objecte".

En aquesta imatge, Chema Madoz ha utilitzat la llum projectada en una pared per a crear una finestra sobre la qual ha escrit un fragment de "El elogio de la sombra", de Junichiro Tanizaki. Les 7 còpies editades medeixen 120 x 100 cms.

I una darrera confessió de Madoz pels fotògrafs que encara dubtin de si fer edicions limitades de les seves fotos o no: "Quan vaig començar a numerar les còpies, vaig començar a vendre'n". Increïble, no? Si Madoz sent un Madoz només ha aconseguit vendre obra gràfica en edicions limitades, serà qüestió d'imitar-lo.

23 comentaris:

  1. Maria Rosa,
    Com sempre, excel·lent.
    Moltes gràcies!

    rafel

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Hi ha una cosa determinant en l'obra de Madoz que el situa com a fotògraf i no pas com a escultor: la quasi totalitat (per no dir la totalitat) dels objectes que fotografia tenen l'impacte que tenen només des del punt de vista en que s'han pres i en el moment en què s'han captat (el tal espacio-temporal que, segons, Dubois i Van Lier, són els trets indefugibles de l'ontologia fotogràfica).

    ResponElimina
  4. Ttotes aquestes obres podrien estar fetes en pintura per Magritte i en multisoport per Joan Brossa o Duchamp. Perfectament.
    Només per aquest argument l'obra de Madoz ja es un producte de qualitat.
    Veiem que aporten Magritte, Brossa i Duchamp i per últim Madoz.

    Duchamp:
    "Per a Duchamp l'espectador juga un rol essencial en el fet artístic: L'acte creatiu no ho fa l'artista només; l'espectador posa l'obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seues interpretacions i intents de desxiframent, açò afegeix la seua contribució a l'art creatiu."
    Aplicable a Madoz, sí.

    Magritte:
    "Hàbil i meticulós en la seva tècnica, és notable per obres que tenen juxtaposició d'objectes comuns en contexts poc habituals donant així un nou significat a les coses familiars. Aquesta juxtaposició es denomina sovint realisme màgic, del qual Magritte és el màxim representant.

    L'ús representacional d'objectes com una cosa diferent del que semblen es fa palès a la seva pintura"

    Aplicable a Madoz, sí.

    Joan Brossa.
    "Sempre va tenir una àmplia i interdisciplinària visió de la cultura, de les arts i de l'espectacle i així ho expressa en la seva obra, sovint satírica, punyent, irònica, crítica, a vegades irreverent, però, al mateix temps, lúdica. El que podríem dir Poesia Corporia"

    Aplicable a Madoz, sí.

    Madoz és per tant un artista en la representació de la imatge.
    ¡És un gran fotògraf?
    Depèn.
    Si l'objectiu final d'un bon fotògraf es conmoure a l'espectador , ho és.
    Si l'objectiu final d'un bon fotògraf és obtenir una foto ud'una gran dificultat tècnica, no ho és.

    Madoz es un poeta visual que beu a les fonts del dadaisme, del surrealisme, del naïf, i dela hiperrepresentativitat de Duchamp. Treballa a la perfecció la yuxtaposició d'objectes comuns que aconseguia Magritte i manifesta la poesia corpòria del millor Joan Brossa.

    Aprofito aquest exemple per subratllar que en aquest cas tot això dit no es tracta d'invencions d'un galerista (la famosa transposició críptica) per crear un fals estil d'un fotograf. Madoz no SEMBLA , ÉS. Va tenir el mèrit de traspassar a fotografia l'esperit dels autors esmentats.

    Dit això, ha estat molt hàbil i bon alumne de les seves claríssimes influències.

    ResponElimina
  5. Da gusto pasar por aquí, tanto por el contenido de las entradas como por la redacción que siempre resultan de lo más amena, clara y concisa.

    ResponElimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Si, creo que cuando se mira en profundidad la obra de Madoz se ve que muchas de sus obras sólo funcionan si son fotografiadas, y hay un tratamiento de la luz exquisito, ahí si que se "come el coco" y mucho. En algunos casos esos juegos de luz incluso eclipsan lo retratado, o simplemente no funcionaría sin ellos. Conoce la luz, maneja una cámara, es fotógrafo.
    Aparte de eso y voy a reconocerlo en público, muchas de sus fotos me producen envidia cochina ya que no puedo dejar de pensar: "¿Por qué no se me habrá ocurrido a mí?.
    Saludos y felicitaciones por la entrada, Mª Rosa.

    ResponElimina
  8. Madoz es Premio Nacional de Fotografía. Ir más allá está bien porque desmenuza la realidad de la obra suya y la expone a crítica, con lo que yo aprendo (para eso estamos), pero aunque entiendo el motivo, considero que cuestionar la opción fotográfica es rizar el rizo.

    Si tuviera pasta compraría una foto de Madoz que a mi juicio resume bien su carácter creador.

    ResponElimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. Pels que vulgueu aprofundir en aquesta vessant semiòtica de la fotografía us podeu baixar aquesta ponencia sobre la POSTFOTOGRAFIA en PDF que trobo molt interessant:

    "La fotografía – entre el dibujo y la
    virtualidad
    Göran Sonesson
    Departamento de semiótica,
    Universidad de Lund,
    Suecia"

    http://filserver.arthist.lu.se/kultsem/pdf/Posfotografia.pdf

    ResponElimina
  11. Maria Rosa. Felicidades por este magnífico artículo.

    ResponElimina
  12. Magnific!, m'ha agradat molt captar la claredat d'idees d'en Madoz, no tan per les idees en si, sinó per la coherència que transmeten. Curiosament aquest post amb l'actual d'en Oriol Alamany -Luces extremas- son d'aquells que et fan ganes de "treure la pols al material fotografic" (i si fos possible a l'anima o el cervell però no se quin ´plumero´ cal per això :)

    ResponElimina
  13. Benvolguda Maria Rosa, veig que el meu comentari ha provocat una entrada completa en el teu interessant blog que sovint ens permet debatre de manera sana temes de l'actualitat fotográfica.

    Com que la meva frase tal i com la cites ara queda una mica "rotunda", voldria recalcar que en el meu comentari original no generalitzaba tant, si no que insistia en dues ocasions en afegir-hi la suavització "A VEGADES", es a dir, "no sempre".

    "...en creadors estil Madoz i altres la fotografia no és és el més important. Les seves "construccions" podrien estar exposades com a escultures en un museu, DE VEGADES, sense caler fer ni la foto. La seva part de creativitat fotográfica es limita DE VEGADES a fotografiar l'objecte o el muntatge que han imaginat." (En plural peqruè no parlava només del Chema Madoz).

    Per exemple, la fotografía de l'escala amb la crossa que ens mostres ara, si fos la mateixa fotografia d'una escala normal, no crec que com a fotografía d'art ens cridés l'atenció. És a dir, el procés creatiu anterior al dispar és el primordial, el que marca la diferencia. Tot i que en algunes altres fotos, tal i com diuen alguns altres comentaristes, el punt de vista sí que és bàsic i aleshores, vist com a escultura en un museu no tindria sentit.

    I per reafirmar que no és que l'obra de Madoz no em sembli vàlida, en un altre comentari deia:

    "Les imatges del Madoz a mi també em criden l'atenció i algunes m'agraden força."

    M'ha agradat llegir els comentaris copiats del mateix Madoz que ens transcrius i també dels altres que han escrit debatint el tema. M'han fet mirar la seva obra una mica diferent.

    La veritat es que totes aquestes menes d'imatge surrealistes sempre m'han agradat. Fa molts anys que m'encanta René Magritte...

    ResponElimina
  14. Chema Madoz es, para mí, muchas cosas -entre otras fotógrafo-, pero, sobre todo, poeta visual. No me extraña que lo relacionen con Joan Brossa y Reneé Magritte, un pintor muy "literario".
    De hecho, de sus libros de fotos, me quedo, de largo, con las ediciones en pequeño formato, casi de bolsillo. Me parece que se ajustan más a su discurso que aquellas tiradas en grandes dimensiones.

    ResponElimina
  15. Jo crec que es pot fer bona fotografia de moltes maneres diferentes. M'encanta com raona la seva obra Madoz, m'hauria agradat sentirlo en persona.

    ResponElimina
  16. Oriol, tens tota la raó i ara mateix corregeixo la teva cita per afegir-hi el "a vegades" doblement elidit. De cap manera la meva intenció ha estat tergiversar les teves paraules, sinó que vaig voler simplificar la teva cita perquè em va semblar molt llarga i vaig creure que el "a vegades" no hi aportava cap matís rellevant al plantejament de l'article. Prova d'això és que les teves paraules m'han servit de punt de partida per a comentar que fa uns anys jo mateixa vaig pensar el mateix respecte l'obra de Madoz.
    Espero que puguis disculpar la meva relliscada. Una abraçada!

    ResponElimina
  17. Malauradament per a mi, arribo ja molt tard...
    Per tal d'estalviar temps, subscric totalment els comentaris dels companys Francesc Vera, Martin Gallego i Ercanito, afegint-hi un cop mes, que l'important es el resultat final, pero per arribar-hi, cal "preparar" l'ambient en la imaginació i afegir-hi un sentit o un sentiment...
    Summament creatives, transmissores i transgressores...

    ResponElimina
  18. Un cop més, excel.lent.
    Felicitats per la bona feina feta, Maria Rosa.
    Es fantastic, el teu esprit corporatiu, en vers la fotografia.

    ResponElimina
  19. Maria Rosa, no passa res i ja sé que el "de vegades" que vaig escriure en dues frases consequtives queda lleig i de mal redactat. Però és que al escriure un comentari en un bloc un no s'hi fixa tant com al escriure un text meditat.

    Però en aquest cas la diferencia entre dir "de vegades" no caldria fer la foto" o dir "mai caldria fer la foto" penso que sí que era important d'aclarir.

    Per a mí, la de l'escala és una escultura interessant en la que potser no hi caldria la fotografía. La idea i la creació de l'artista ja és maca de per sí sense haver de passar pel filtre de la càmera. I la del nuvol o Gotas a la sorra serien el cas contrari, sense foto no tenen sentit.

    ResponElimina
  20. Josep, crec que has exposat molt bé els trets essencials de l'obra de Madoz i les connexions que es poden establir entre artistes i fotògrafs de temps molt distants, però que han treballat territoris similars. Per descomptat que per mi un gran fotògraf sempre serà aquell que és capaç de commoure a l'espectador, i en Madoz ho fa magistralment.

    Estic d'acord amb tu, Francesc, en què la fotografia de Madoz és impactant.

    Martin, jo també crec que Madoz tracta la llum de manera exquisida, però no voldria deixar d'esmentar la meravellosa interpretació que en fa el seu copista, el també fotògraf Juan Manuel Castro Prieto (qui, per cert, també ho és de la Cristina Garcia Rodero).

    Rafa, a mi els llibres de petit format m'entusiasmen, però en el cas de Madoz se'm fan insuficient. Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de veure l'exposició que va muntar a la Fundació Telefónica de Madrid i les seves imatges lluïen imponents en les còpies grans de més d'un metre. Eren espectaculars!

    Joan T i Frikosal, teniu raó. Madoz té una claredat d'idees impressionant i és molt brillant, no només en el seu discurs visual sinó també en com argumenta i contextualitza la seva obra.

    Encarnito, tens raó en què qüestionar la fotografia de Madoz pot semblar "rizar el rizo", però pel que sembla és un tema recurrent que tothom li planteja i que ell està acostumat a rebatre.

    Jaime, m'alegra que t'agradi passar-te per aquí i que les meves entrades et semblin interessants, mil gràcies 8-)

    Rafel, Hugo, Diafragma i Jordi Beltri, moltes gràcies pels vostres comentaris i aportacions.

    ResponElimina
  21. Oriol, gràcies per la teva complicitat i comprensió 8-)
    Únicament voldria deixar clar que només vaig ometre els dos "de vegades". En cap moment vaig afegir-hi un "mai".
    Petons!

    ResponElimina
  22. Realment, és un creador amb una mirada prodigiosa i una creativitat extraordinària. Maria Rosa, gràcies per compartir tant amb tots nosaltres!
    I, com tenim la tos?:-)
    Petons!

    ResponElimina
  23. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!