27 de des. 2010

Una jornada de fotografia de paisatge imprescindible per a descobrir-ne les claus


Segur que molts ja els coneixeu perquè tenen dos dels blocs més inspirats i amb més seguidors fidels (entre ells, jo mateixa). Són el Manel Soria (àlies Dr. Frikosal) i el Jordi Busqué que, a més de blocaires, comparteixen amistat i dues grans passions (potser alguna més, però jo no n’estic al cas): l’amor per les estrelles i la fotografia.

Doncs bé, aquests dos homes inquiets que han publicat les seves imatges als millors mitjans, han tirat pel dret i junts han creat un projecte que han batejat amb el suggeridor i estel·lar nom de Celístia, des del qual volen promoure la fotografia més autèntica, aquella que es basa en l'experiència personal en contraposició a la fotografia retocada i “creada” davant de l'ordinador. I comencen fort!

Una de les fotos del reportatge sobre els mennonites de Bolívia que Jordi Busqué ha publicat al EPS, entre d'altres mitjans.

Una imatge espectacular de la Via Làctia damunt d'un moai que el Manel Soria va realitzar a l'illa de Pasqua.

El proper dissabte 15 de gener, el Manel Soria i el Jordi Busqué han muntat un primer debat (la idea és que n'hi hagi molts més) titulat Fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa, en què diversos professionals disseccionaran fotografies i analitzaran la multitud de factors que afecten la seva qualitat.

A la taula rodona hi participaran:
- El dissenyador gràfic Albert Buendía, que parlarà d'alguns detalls que normalment s'escapen a l'ull del profà però que són importants a l'hora de construir una imatge.
- Sis fotògrafs paisatgistes de primera línia: l’Albert Masó, Francesc Muntada, Jep Flaqué, Joan Guillamat, Manel Soria i Jordi Busqué, que mostraran el procés pel qual van arribar a les seves imatges finals en la naturalesa i la manera com processar els arxius RAW.
- L'impressor José Joaquín Moreno explicarà com treure el màxim partit a l'hora d'imprimir una fotografia.
- I servidora (si, ho heu llegit bé, el Jordi i el Manel han comès la temeritat de convidar-m’hi), que parlaré dels diferents criteris a l'hora de valorar una fotografia de paisatge.

Per organitzar la trobada, que tindrà lloc a la magnífica sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, al carrer del Carme, 47 de Barcelona, Celístia compta amb la col·laboració de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura i Objectiu Natura. L'entrada és gratuïta, però cal reservar plaça prèviament enviant un email a celistia.foto@gmail.com

La cosa promet ser molt didàctica i interessant. Jo, de vosaltres, no me la perdria!

26 de des. 2010

Brent Clark, el fotògraf que ha convertit el Nadal en un projecte fotogràfic

Un avi disfressat de Pare Noel espera que la seva néta s'acosti a la gasolinera per donar-li una sorpresa. Foto: Brent Clark.

Brent Clark és un fotògraf que va néixer i viu a Carolina del Nord, un dels estats nord-americans on abunden les botigues d’objectes nadalencs obertes tot l'any que a l’estiu s'omplen de clients vestits amb xancletes i màniga curta.

Sense sortir pràcticament de casa, com aquell qui diu, Clark ha realitzat un projecte titulat Season’s Greetings per a documentar les representacions físiques i estètiques del Nadal a la seva terra, la qual cosa demostra que moltes vegades no cal anar-se’n gaire lluny per a fotografiar bons temes.

Atret per la bellesa lluminosa i imaginativa amb què els habitants de Carolina del Nord guarneixen les seves cases, Clark mostra a través de les seves fotos com el Nadal s'ha convertit, en gran mesura, en una festa laica, kitsch i comercial.


Un Pare Noel damunt una avioneta decora els exteriors d'una empresa a Wilmington, Carolina del Nord. Foto: Brent Clark.

Burn, la revista digital de fotografia documental dirigida pel fotògraf de la Agència Magnum David Alan Harvey per a donar a conèixer el treball de fotògrafs emergents, li dedica la darrera galeria Works in Progress.


Un vell graner a Chapel Hill, Carolina del Nord. Foto: Brent Clark.

Segurament no existeix millor moment per gaudir del treball fotogràfic de Brent Clark que aquestes dates. Ni per desitjar-vos unes bones festes. Així doncs, espero que passeu un molt Bon Nadal!

19 de des. 2010

'Descobrir Catalunya' inaugura una exposició plena d'emocions


Per fi va arribar el gran dia! Després de molts mesos d’intensa feina, el dijous passat tot l'equip del Descobrir vam inaugurar l’exposició El país de les emocions. 150 números de la revista Descobrir Catalunya.

Des del passat 16 de desembre, la revista de viatges líder a Catalunya (segons les darreres dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, ja tenim 57.000 lectors ) i la més veterana de les publicacions escrites en català ocupa dues sales del primer pis del Palau Robert de Barcelona per oferir un viatge pels seus 150 números i 13 anys d’història. Feia goig veure com a les set de la tarda, el vestíbul del Palau Robert estava ple a vessar.

El vestíbul del Palau Robert durant la inauguració de l'exposició. Foto: Maria Rosa Vila.

Moltíssims amics i col·laboradors no es van perdre la inauguració i van voler acompanyar-nos en un moment tan important per a nosaltres, entre ells una enorme representació de fotògrafs. Allí estaven la Consol Bancells, el Tino Soriano, Francesc Muntada, Jaume Balanyà, Rosina Ramírez, Manel Úbeda, Roger Rovira, Manel Soria, Nati Martínez, Jordi Busqué, Siqui Sánchez, Paco Elvira, Òscar Rodbag, Quim Roser, Rafael López-Monné, Jordi Bas, Tolo Balaguer, Alfons Rodríguez, Xavi Gómez, Rafa Pérez, Paul Palau, Francesc Tur, David Monfil, Josep Cano, Joan Pujol Creus, David Datzira, Gary Manrique i els amics de Barcelona Photobloggers Fran Simó i Marcelo Aurelio, entre d'altres.

D'esquerra a dreta, els fotògrafs Manel Soria, Siqui Sánchez, Rafael López-Monné, Tino Soriano i Jaume Balaguer. Foto: Maria Rosa Vila

Els companys de Catalunya Ràdio van aprofitar que la Consol Bancells era a la inauguració per entrevistar-la i preguntar-li pel seu darrer llibre. Foto: Maria Rosa Vila

Dos dels grans fotògrafs d'aquest país, col·laboradors del Descobrir des dels seus inicis, el Tino Soriano i el Jaume Balanyà. Foto: Maria Rosa Vila.

El Rafael López-Monné i el Jordi Bas van demostrar el seu bon humor bromejant sobre les seves respectives estatures. Foto: Maria Rosa Vila.

D'esquerra a dreta, el Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Alfons Rodríguez, Fran Simó, David Monfil i Marco Ansaloni. Foto: Maria Rosa Vila.

El Siqui Sánchez, la Nati Martínez i el Manel Soria tampoc es van perdre la inauguració. Al fons, el Quim Roser. Foto: Maria Rosa Vila.

Tal i com va explicar la comissària de la mostra, la Cristina Masanés, l’exposició no és un recorregut cronològic per la història del Descobrir, sinó que està dividida en set àmbits que aborden diferents aspectes de l'ideari i la manera de fer de la revista. L’itinerari s'inicia amb 'Un país fotogènic', on les imatges són com finestres obertes als paisatges, la fauna, la natura i les essències del nostre territori.

Un dels àmbits de l'exposició, on les fotos són les grans protagonistes. Foto: Maria Rosa Vila.

A l’apartat 'Amunt i avall', uns senyals de trànsit inclouen frases de les plomes més reconegudes del país extretes dels milers de pàgines publicades per la revista al llarg de 13 anys.

L'àmbit dels senyals de trànsit. Foto: Maria Rosa Vila.

En una altra pared, l’àmbit 'Els secrets de la mirada' explica, mitjançant una infografia i un collage, com es construeix un reportatge i com és possible que en 13 anys no se’ns esgotin els temes. Com va comentar el Joan Morales, director del Descobrir, "la revista demostra que es pot viatjar sense anar a l'estranger perquè aquí hi ha tot un país per descobrir i gaudir-ne".

Aquesta és la infografia que il·lustra pas a pas com fem un reportatge.

L’àmbit 'Un viatge complet' recull els reportatges més destacats, mentre que en un altre apartat s'amaguen les 150 portades de la revista que el visitant ha d’anar descobrint mica en mica.

Els fotògrafs Tolo Balaguer (que va venir a la inauguració expressament des de Mallorca) i el Manel Soria, al costat d'algunes de les portades de la revista que cal "descobrir" d'una en una. Foto: Maria Rosa Vila.

L’exposició també ret homenatge a les persones anònimes que han aparegut a les pàgines del Descobrir al llarg dels 150 números i al miler llarg de col·laboradors (entre periodistes, escriptors, fotògrafs, il·lustradors, experts, etc. etc.) que han participat en l’elaboració i els continguts de la revista al llarg dels anys. Dos plafons plens de noms i cognoms ordenats alfabèticament permeten adonar-nos de l'enorme capital humà que ha contribuït a la construcció i creixement de la revista i la categoria dels que hi han col·laborat.

La comissària de l'exposició, la Cristina Masanés; el director general de Difusió Corporativa de la Generalitat, el Jordi Fortuny, i el director de Descobrir Catalunya, el Joan Morales, en un moment de la inauguració. Al darrera podeu veure un dels plafons amb els noms de tots els professionals que han col·laborat en el Descobrir al llarg dels 150 números.

Al final de la mostra hi ha també una pantalla de plasma on s’hi poden veure imatges de la càmera web instal·lada a la redacció i deixar comentaris al portal Descobrir.cat

Aquí, l'Òscar Marin, el Nil Solà, el Joan Morales i l'Elena Cuesta, companys de la redacció del Descobrir, proven les funcions de la pantalla de plasma que hi ha instal·lada a l'exposició. Foto: Maria Rosa Vila.

Després d'una inauguració com la que vam viure dijous, plena d'amics i bon humor, no és estrany que tota la redacció del Descobrir estiguéssim molt emocionats, en total sintonia amb l'exposició. No en va la mostra es titula'El País de les emocions'!

Una bona colla de col·legues: d'esquerra a dreta, David Datzira, Rosina Ramírez, Òscar Rodbag, Maria Rosa Vila, Siqui Sánchez, Tino Soriano, Alfons Rodríguez, David Monfil, Fran Simó i Marco Ansaloni. Ajupit a terra, el Rafa Pérez. Foto: Marcelo Aurelio.

El país de les emocions. 150 números de la revista Descobrir Catalunya es pot veure al Palau Robert de Barcelona fins el 31 de març de 2011. L'horari és de dilluns a dissabte, de 10 a 19 hores, i els diumenges, de 10 a 14'3o. Jo, de vosaltres, no me la perdria!

13 de des. 2010

És ètic que el fotoperiodisme entri a les galeries d'art?

Fa unes setmanes, la galeria Valid Foto celebrava el seu primer aniversari exhibint una part del seu fons fotogràfic. Entre les 54 obres exposades d'autors tan dispars com Ariadna Arnés, Colita, Xavier Miserachs, Humberto Ribas, Leopoldo Pomés, Penti Sammallathi, Gilbert Garcin, August Sander i Mark Selinger (entre d’altres), i havia una foto de la Nina Berman guanyadora del primer premi del World Press Photo 2007 en la categoria de retrats. La imatge mostrava el retrat d'un marine nord-americà terriblement desfigurat a causa d’un atac suïcida a l’Iraq, al costat de la seva jove i bonica esposa (amb cara de circumstàncies) el dia del seu casament (a l'esquerra).

Mitja hora abans de la inauguració de l'exposició, el Paco Elvira (el primer en arribar-hi) em va presentar al Brauli Teixidó, propietari de la galeria juntament amb el Fernando Peracho, i ambdós em van preguntar (el Paco i el Brauli) què opinava sobre el fet que una galeria comercial exhibís una foto com aquella. Teixidó sostenia que la història de l’art està plena de pintures truculentes, morboses i violentes com les que mostren amb tota crueltat i detall el martiri dels sants catòlics. Quina diferència hi ha, doncs -es preguntava-, entre una pintura d’una batalla i una fotografia d’un conflicte bèl·lic? Per què si algú vol adquirir una fotografia d’un esdeveniment actual, per cruel o terrible que sigui, no ha de poder comprar-la? Col·leccionista o no, segons Teixidó, la compra d’una imatge d’aquestes característiques es tan legítima com la d’una foto de paisatge, per posar un exemple.

La foto de la Nina Berman que s'ha exhibit aquests dies a la galeria Valid Foto de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Està clar que el fotoperiodisme està buscant canals alternatius a la premsa, donat que aquesta ha cedit l’espai que li havia destinat a altres continguts més barats i menys qüestionats per la publicitat, els vaig respondre. I els circuits artístics són una clara possibilitat per a difondre les realitats polítiques actuals i de compromís social. Recordo que fa dos anys, l’artista colombià Fernando Botero va exposar algunes obres de la seva famosa sèrie sobre Abu Ghraib a la galeria d’art The Meridian Gallery de San Francisco, en una exposició col·lectiva anomenada “Art of democracy: War and Empire” que tenia com a tema l'estat de la democràcia als Estats Units i l'ocupació militar permanent a l'Iraq i l'Afganistan. Si en lloc de pintures haguessin estat fotos, hi hauria hagut alguna diferència?

Fernando Botero, Abu Ghraib 50, 2005.

Honestament opino que el fotoperiodisme pot complir el seu paper de testimoni i memòria per transformar el món, també des de les sales d'exposicions i els museus. Des de sempre, l’art ha estat una eina de transmissió d’un missatge, una utopia o un diagnòstic, i per tant, pot ser un circuit plenament legítim per a difondre el fotoperiodisme, tot i que menys massiu. Això significa, doncs, que tota fotografia documental té cabuda en una galeria d’art? (no oblidem que una galeria no és un museu encara que comparteixi amb ells algunes funcions, sinó un negoci de compravenda d’obres d’art).

Sense coincidir de ple en allò que un dia el director del Visa pour l’Image, Jean François Leroy, va comentar en una classe magistral, respecte a que comerciar imatges de la misèria del món és una obscenitat i qui les compra, un pervertit, sincerament li vaig confesar a Brauli Teixidor que se’m fa difícil imaginar les 4 insofribles fotos de la lapidació d’un home a Somàlia que podíem veure aquest any a l’exposició del World Press Photo 2010 penjades a la seva galeria i els arguments o motius que algú podria tenir per comprar-les.

Foto guanyadora del segon premi World Press Photo 2010 de la categoria de sèries, de Farah Abdi Warsameh per The Associated Press.

8 de des. 2010

Una portada estel·lar per ‘Descobrir Catalunya’


Quan el 4 de novembre, el fotògraf Jordi Bas, el director d’art del Descobrir Nil Solà (qui, per cert, també és un gran il·lustrador) i jo vam quedar per fer la foto de portada del número de desembre, ja dúiem en ment fotografiar una cabana de pedra seca per il·lustrar el número dedicat a les Garrigues, una comarca que en principi ens semblava “difícil” per una portada (després ens adonaríem del contrari). Per què créiem que era “difícil”? Doncs perquè no és d’aquells territoris humits, dominats per una vegetació espessa i amable, visualment agraïts, sinó que és una terra de conreus de secà, feréstega i amb poca aigua, on la pedra en sec n’és la reina. Havíem, doncs, de buscar els valors afegits d’aquella terra aparentment inhòspita. I els vam trobar: uns horitzons amplíssims on contemplar-hi postes de sol espectaculars i un cel tan net i transparent que de nit s’omple de milions d’estrelles. Si voleu saber com ho vam descobrir, seguiu llegint, sisplau.

Com us deia, el dijous 4 de novembre ens vam trobar el Jordi, el Nil i jo a la Masia Salat, un restaurant de carretera prop de les Borges Blanques. Allí, el Jordi Bas (el fotògraf a qui havia encarregat el reportatge fotogràfic de tot el dossier central de les Garrigues), mapa en mà, ens va assenyalar quines eren les cabanes de pedra seca més boniques que podríem fotografiar que havia descobert després d’un mes de fer fotos per tota la comarca, i vam triar-ne la primera, enmig d’un camp d’oliveres a prop del poble de la Floresta.

La cabana protagonista d'aquesta història. Foto: Maria Rosa Vila.
La primera cabana estava sota un pi, l'arbre més alt de la imatge. Després ens vam adonar que la majoria de cabanes també estaven al costat de pins. Foto: Maria Rosa Vila.

Les oliveres tenien les branques ben plenes d'olives, encara de color groc i vermell. Foto: Maria Rosa Vila

Com que per arribar-hi calia anar per camins sense asfaltar, vam deixar aparcat el meu cotxe davant la masia Salat i vam pujar els tres al 4 x 4 del Jordi.

Dins el cotxe del Jordi Bas, fotografiant el paisatge. Foto: Maria Rosa Vila.

Quan vam arribar a la primera cabana, vam comprovar que la llum era prou bona com per fer les primeres fotos des de diferents perspectives.

El Jordi Bas carrega amb la càmera i el trípode buscant la millor perspectiva de la cabana. Foto: Maria Rosa Vila.

Com que no vam recordar-nos de portar-hi una escala, al Jordi se li va acudir pujar al sostre del seu tot terreny per fer-hi algunes fotos des d’un punt de vista més elevat. La idea era aconseguir fotografiar amb claredat les roderes que havia deixat el cotxe com a caminet que conduís la vista cap a la cabana.

Als cotxes també s'els anoma "utilitaris", precisament perquè són molts útils, fins i tot quan no tens una escala a prop. Foto: Maria Rosa Vila.

Després d’unes quantes fotos, vam decidir agafar de nou el cotxe i visitar un parell més de cabanes, però no acabaven de convèncer-nos, fins que vam arribar a la de Cal Quintillà, prop de les Borges Blanques, una magnífica cabana de volta de dos pisos.

Algunes cabanes estan senyalitzades amb cartells com aquest. Foto: Maria Rosa Vila.

La majoria de les cabanes de les Garrigues es van construir mitjançant la tècnica ancestral de la pedra en sec al segle XIX per aixoplugar els pagesos i els animals de tir, ja que són calentes a l’hivern i fresques a l’estiu. Com a curiositat, el 82% de les que hi ha a les Garrigues són de volta, és a dir, tenen el sostre en forma d’arc de mig punt.

Aquesta cabana té, a més, un pati al davant amb el terra enrejolat. Foto: Maria Rosa Vila.

Allí vam trobar-nos amb el propietari d’aquelles terres, l’Antonio Quintillà, qui molt amablement ens va mostrar la cabana per dins.

L'Antonio Quintillà ens va ensenyar com de gran era la clau que obre la porta de la cabana. Foto: Maria Rosa Vila.

Els gairebé 5 metres d’alçària de la construcció permetien disposar d’un altell (avui només n’hi queden les bigues) i un finestró. A més, la cabana té llar de foc, armaris encastats i una gran pica de pedra. Tot un luxe!

Tot i que la imatge està lleugerament trepidada (la vaig fer a pols), a la foto podeu veure clarament la volta de canó. Foto: Maria Rosa Vila.

Mentre el Jordi feia fotos, l'Antonio Quintillà ens va explicar un munt d'històries sobre la seva terra. Foto: Maria Rosa Vila.

El Jordi Bas va disparar un munt de fotos de Cal Quintillà des de diferents perspectives. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de fotografiar els exteriors de Cal Quintillà, ja havia arribat l’hora de dinar, així que vam tornat a la masia Salat, el nostre campament base, a gaudir d’un menú boníssim a molt bon preu. Mentre dinàvem, vam pensar que potser podríem provar de fer un altre tipus de foto per la portada. El Nil i jo recordàvem haver vist una imatge d’un penya-segat espectacular que el Jordi havia fotografiat pel reportatge del dossier central, així que per la tarda vam tornar a consultar el mapa per veure com anar a la nostra propera parada: la serra de Matalescabres, entre els municipis de Bovera i la Granadella, una zona de turons i pendents pronunciats.

El mapa del Jordi Bas estava ple d'anotacions i fletxetes, després de tot un mes donant voltes per les Garrigues per fer el reportatge fotogràfic del dossier central de desembre. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de quilòmetres i quilòmetres pujant i baixant per carreteres sinuoses, i amb un mareig de mil dimonis, deu minuts abans de la posta de sol vam arribar al barranc que el Jordi havia fotografiat dies abans pel nostre reportatge, un precipici vertical de desenes de metres. De seguida vaig entendre per què li deien Matalescabres...

Les vistes des de Matalescabres eren impressionants. Foto: Maria Rosa Vila.

El Jordi i el Nil es van col·locar ben arran el precipici. Foto: Maria Rosa Vila.

Aprofitant aquella hora meravellosa en què tot adquireix una pàtina ambre, vam cercar el millor enquadrament per fer-hi la foto.

El Nil comprova que l'enquadrament funcioni com a possible foto de portada. Foto: Maria Rosa Vila.

Però a la imatge hi faltava algun element que donés la dimensió exacta del paisatge, així que el Jordi i el Nil em van demanar que fes de model i m’assagués a la vora del precipici. Menys mal que no tinc vertigen...

Perquè una foto funcioni per la portada ha de ser molt neta, tenir pocs elements i suficient aire perquè hi càpiguen la capçalera, títols, subtítols, etc. etc. Aquesta funcionava. Foto: Jordi Bas.

Deu minuts després, just quan vam acabar de fer la darrera foto, el sol es va pondre darrera el turó que teníem al davant. Va ser espectacular!

De tornada a les Borges Blanques, vam decidir provar de fer la foto de la primera cabana, però de nit, amb el cel estrellat al damunt. Intuïem que amb la poca contaminació lumínica dels voltants, podríem veure un cel increïble. I no ens equivocàvem...

Ja era negra nit quan vam recollir el meu cotxe que encara estava aparcat a la masia Salat i ens vam dirigir cap a la primera cabana. Allà, a les fosques, enmig d’un camp d’oliveres apartat de la civilització, amb l’única companyia d’algun conill atrevit (n’hi ha a dotzenes, segons els pagesos, són una veritable plaga) i amb un fred que pelava, el Jordi va tornar a pujar al sostre del seu cotxe per fer-hi la foto, però la imatge resultant no ens funcionava.

Aquí el Jordi torna a estar damunt el sostre del seu útil tot terreny. Foto: Maria Rosa Vila.

Ràpidament vam canviar d'estratègia. Com que volíem aconseguir que la cabana sortís il·luminada sota un cel farcit d’estrelles, vam fer el següent:
  • Vam aparcar el meu cotxe entre dues oliveres a uns deu metres davant de la cabana per il·luminar-la frontalment amb els llums del vehicle.
  • El cotxe del Jordi el vam col·locar al mateix lloc que al matí, a l’esquerra de la cabana i a uns 50 metres, per il·luminar-la des de lluny.
  • Amb dues llanternes (una del Jordi i una altra meva), vam “pintar” amb llums els arbres dels voltants i el taulat de la cabana.

El Jordi va calcular que necessitaríem una exposició de 4 minuts. Vam decidir que el Nil s’encarregaria de donar-li a l’obturador i, amb el mòbil, cronometraria el temps que el Jordi i jo hauríem de pintar els arbres i la casa amb les llanternes.

Durant quasi una hora, vam fer-hi diverses proves, intentant aconseguir la foto bona. Però hi havia uns quants detalls que calia polir. Al principi vam haver de canviar els llums curts dels vehicles pels de posició perquè la llum que hi projectaven era massa intensa i la imatge de la cabana sortia cremada. També vam haver de repetir unes quantes fotos més perquè el rastre de la meva llanterna va quedar imprès a les imatges per culpa d’haver enfocat el feix de llum cap a l’objectiu de la càmera. Però mica en mica vam anar corregint tots aquests detalls fins que, cap a les 9 del vespre, vam aconseguir la foto perfecta. Us prometo que l’emoció que vam sentir els tres en aquell moment va ser immensa!

Dies després, quan el Nil ja havia dissenyat la portada amb la foto del cel estrellat, se’ns va acudir donar-li el toc final. Vaig enviar-li un email a l’amic Jordi Busqué, que a més d'excel·lent fotògraf és astrofísic, i li vaig demanar si podia indicar-me el nom d’alguna estrella que aparegués a la imatge. I em va assenyalar l’estrella polar, que pràcticament es trobava al damunt de la cabana, així que el Nil la va marcar a la portada i va afegir-hi el nom i una fletxeta.

I aquest és el resultat final! No creieu que és una imatge estel·lar que sembla arrencada d’un pessebre, molt adient per un número de desembre?



Des d’aquí vull donar-li de nou les gràcies al Jordi Busqué per haver-nos ajudat a trobar l’estrella polar de la foto. Com explicava en un altre post, les portades del Descobrir són una feina en equip!