26 de set. 2010

La Virreina arracona al fotògraf de la Mercè 2009

Foto: Maria Rosa Vila.

Una sala aïllada i buida, mal senyalitzada, i equipada únicament amb un projector que exhibeix imatges poc definides, és la posta en escena triada aquest any per l'Ajuntament de Barcelona per exposar l'obra del cronista visual de la Mercè 2009 al Palau de la Virreina. El fotoperiodista de La Vanguardia Àlex Garcia, va ser convidat l'any passat per l’ajuntament a fotografiar l’esperit de la festa major de Barcelona, tal i com venen fent des de fa quasi vint anys. Incomprensiblement, però, el seu excel·lent i detallat treball s'exhibeix en un racó de la Virreina, pràcticament amagat al públic, en unes condicions en què les imatges no llueixen prou bé, tal i com David Airob ja va advertir en el seu The Wild Side.

A la primera sala del rebatejat espai Virreina Lab (l’antiga Sala Miserachs, a la planta baixa del palau, al fons a l’esquerra), s'exposen algunes desenes de fotografies realitzades per barcelonins anònims que van concursar l’any passat al Fotomercè 2009. Les obres han estat positivades en paper i pengen de les parets ben emmarcades i il·luminades. Fins aquí, tot bé.

El dissabte hi havia molta gent visitant l'exposició Fotomercè 2009. Foto: Maria Rosa Vila.

A la dreta, en un dels laterals al costat de l'entrada, hi ha una segona sala fosca (inevitable no veure-la tant a l'entrar com al sortir-hi), en la qual es projecten més imatges del concurs. Una trentena de cadires permeten al públic seure-hi i descansar de la caminada festiva mentre veuen les fotos projectades en una pantalla gran. Pocs espectadors, però, s'adonen que d'aquesta sala surt un llarg passadís que comunica, no amb els lavabos, sinó amb un tercer espai, també fosc, en el que un altre projector passa les fotografies de l'Àlex Garcia, el fotocronista oficial de la Mercè 2009.

El públic pot seure a la segona sala on es projecten més imatges del concurs. Foto: Maria Rosa Vila.

La tercera sala, però, està gairebé sempre buida. No m’estranya. Fora, a la sala principal, un lacònic full de paper arrugat en els extrems i penosament recolzat en un faristol metàl·lic diu: 'Mercès a tots. Àlex Garcia', mentre una fletxa apunta cap a aquest tercer espai o dimensió desconeguda.

Aquest és l'únic indicador que fa referència a l'Àlex Garcia. Per no dir, ni tan sols diu que es tracta del fotògraf oficial de la Mercè 2009. Foto: Maria Rosa Vila.

Alguns dels visitants que veuen aquest indicador deuen pensar que el tal Garcia els dóna les gràcies per veure l'exposició de les fotos del primer espai, sense intuir que és una invitació a accedir a la misteriosa i profunda tercera sala, on dissabte només hi havia una cadira en un racó. A la paret, ni una sola referència al currículum de l'autor de les imatges projectades.

Mentre la sala principal estava plena de gom a gom i a la segona, la gent seia per veure projectades les fotos dels concursants, en aquesta no hi entrava ningú. Foto: Maria Rosa Vila.

Perplexa, vaig gosar preguntar a la persona que vigilava la sala principal per què no estava millor senyalitzada la projecció de l'Àlex Garcia i per què no hi havia cadires com a l'altra sala. "Molta gent em diu el mateix, però jo no puc fer-hi res. És cosa dels que l'han organitzada", em va contestar.

En definitiva, en lloc de muntar una exposició de fotografies convencional com era d'esperar, la Virreina ha decidit canviar de concepte i mostrar el treball de l'Àlex Garcia mitjançant una projecció d'imatges que ha resultat del tot pobre i inapropiada. Ni la sala és la millor, ni està ben senyalitzada i el que és pitjor, ni el projector funciona com era d'esperar. No estem parlant d’una mostra qualsevol, sinó d’un esdeveniment anual que al llarg de la seva història ha aglutinat als fotògrafs més reconeguts i prestigiosos del país (vegeu-ne el llistat dels darrers anys més avall). És aquesta la manera més òptima de difondre l’obra d’un fotògraf professional? És així com el Centre de la Imatge de la Virreina dóna suport als creadors?

L'afluència de públic a la Virreina era constant. En canvi, la que havia de ser l'exposició 'estrella' estava buida. Foto: Maria Rosa Vila.

La que havia de ser l’exposició estrella de la Mercè d’enguany ja no ho serà. Desconec quines han estat les causes, però crec que la posta en escena de l’obra de l’Àlex Garcia ha patit un greu error de concepte. Només espero i desitjo que, en la propera Mercè, el treball de l'Andoni Canela, a la caça i captura aquest cap de setmana de l’esperit de la festa de 2010, se exhibeixi com a mínim amb la mateixa dignitat amb que s'exhibeixen les fotos dels concursants.

L'Andoni Canela, estirat a la passarel·la del Jardí Botànic de Montjuïc aquest divendres passat mentre feia fotos de la Mercè 2010. Com l'Àlex Garcia l'any passat, l'Andoni és el fotògraf que ha estat convidat enguany per l'Ajuntament de Barcelona i les seves fotos de la Mercè 2010 es podran veure l'any que ve. Foto: Maria Rosa Vila.

Aquests són els darrers fotògrafs que han estat fotocronistes de la Mercè. Més enllà del 2000 no he trobat cap més dada, a excepció de 1996:
  • 2009, Àlex Garcia
  • 2008, Carmen Secanella
  • 2007, Albert Bertran
  • 2006, David Airob
  • 2005, Jordi Bover
  • 2004, Txema Salvans
  • 2003, Tino Soriano
  • 2002, Paco Elvira
  • 2001, Consuelo Bautista
  • 1996, Leopoldo Pomés

23 de set. 2010

La Magistral, uns tallers de fotografia únics


Està clar que la fotografia està de moda i que cada cop hi ha una oferta més gran de tallers i escoles que s’hi dediquen, però estic convençuda que cap com La Magistral.

Amb l’experiència i bagatge demostrats al llarg dels anys com a director de l’Escola de Fotografia Idep, el Manel Úbeda i la seva dona, la fotògrafa Núria Gras, organitzen uns tallers de fotografia en una masia de Sant Pere Pescador, a l'Alt Empordà, amb un important valor afegit. Es tracta de conviure un cap de setmana amb alguns dels professionals de la fotografia més prestigiosos del país, com Joan Fontcuberta, Marta Gili, José Manuel Navia o Ouka Lele (per posar uns quants exemples), i compartir amb ells tertúlies i debats, visionat d’imatges i taula, en un entorn natural de gran bellesa i bona companyia.

El primer taller comença el divendres 8 d’octubre amb un dels fotoperiodistes més reconeguts del moment, l’Emílio Morenatti, Premi Godó de Fotoperiodisme 2009 i guanyador del darrer Fotopress per les seves impactants imatges sobre la violència domèstica al Pakistan. Amb ell podreu conèixer de primera mà com viu i treballa un fotògraf especialitzat en conflictes bèl·lics, fer un recorregut per la seva obra, i parlar sobre l'ètica fotoperiodística i l'edició gràfica del reportatge.

El taller està especialment adreçat a aquells fotògrafs, periodistes i editors gràfics interessats en el reportatge en zones de conflicte, així com a estudiants de periodisme i fotografia de nivell avançat, i persones interessades en l'ètica de la comunicació i el periodisme. Té una durada de tres dies i inclou els àpats d'elaboració casolana i els vins amb denominació d’origen que la Núria, experta també en restauració, ha seleccionat.

Si hi esteu interessats, trobareu tota la informació sobre aquest i els tallers següents, les dates, la masia i els preus a la web de La Magistral.

20 de set. 2010

La VI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, una cita imprescindible


Aquest cap de setmana, un grup d’amics fotògrafs i blocaires ens hem desplaçat a Palafrugell, a només una hora i mitja en cotxe des de Barcelona, per gaudir de les exposicions, tallers i projeccions de la sisena Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, un festival de fotoperiodisme que des de fa 12 anys coordinen amb entusiasme la Maria Planas i l’Enric Bruguera, i que poc té que envejar al seu veí de la Catalunya Nord, el Visa pour l’Image.

Allí estàvem els blocaires Paco Elvira, David Airob (The Wild Side) i la seva filla, el Martin Gallego, la Nati Martínez (Caborian) i una servidora, amb el Pepe Baeza (editor gràfic del Magazine de La Vanguardia) i la seva dona, la fotògrafa Ana Lage, amb les seves criatures.

En arribar a Palafrugell ens esperava l’encantadora Maria Planas, una de les ànimes de la biennal, qui amablement ens va acompanyar a visitar algunes de les exposicions. La Maria ens va explicar que en l’edició d'enguany han volgut combinar exposicions de fotògrafs clàssics amb les de fotògrafs joves i reivindicatius.

A la nau de Can Mario (un espai diàfan espectacular) vam contemplar una retrospectiva d’Enrique Meneses, un dels pioners del fotoperiodisme més clàssic, d’aquells que fa 50 anys recorrien el món amb una càmera cercant la notícia. L’exposició és un viatge a moments cabdals de la història de la segona meitat del segle XX, on hi destaquen les imatges de l’any 1958 dels protagonistes de la Revolució Cubana i una galeria de personatges cèlebres impressionant.

Com les fotos, els peus de cada imatge, redactats pel propi Meneses, tampoc no tenen desperdici. Foto: Maria Rosa Vila.

A Can Mario també s’hi pot contemplar l’exposició de la Maria Velasco “Vides comunes”, un treball fotogràfic que mostra les similituds existents entre els individus, independentment dels seus origens. Per a realitzar-lo, la Maria ha hagut de conviure amb dues famílies marroquines.

Foto de l'exposició de la Maria Velasco.

Seguint amb el nostre passeig pel nucli històric de Palafrugell, un poble encantador del Baix Empordà que recentment ha estat distingit amb la qualificació de ciutat slow, vam arribar a la Galeria, on s’hi exposava la mostra d’Alfonso del Moral “Addictes”, un treball fotogràfic que explica les històries de joves heroïnòmans refugiats a l’antic centre cultural rus de Kabul, que malviuen en la indigència més brutal, completament oblidats. Impressionant la foto de l’home arraulit sota l’escala. Sembla que estigui enterrat en vida.

Foto: Alfonso del Moral

Més endavant, al magnífic taller del cèlebre pintor Modest Cuixart vam conèixer en Lluís Català, el fotògraf autor de l’exposició “Entre el cel i la terra”, que exhibeix les seves fotos en aquest espai entre pinzells i cavallets del pintor. En Lluís ens va explicar que des de 1997 hi ha milers de camperols indis que s’han suïcidat a causa de les deplorables condicions i adversitats que pateixen els que viuen al camp. En Lluís ha fotografiat diferents famílies de l’Índia que han patit el suïcidi del cap de família.

En Lluís Català (dreta) explica al David Airob detalls de les imatges de l'exposició. A l'esquerra, la Nati Martínez.

Al migdia, i aprofitant la pausa del dinar, vam poder saludar el Tino Soriano, que estava precisament a Palafrugell donant un taller de fotografia de viatges, una de les activitats complementàries organitzades per la biennal. En Tino estava tan cordial i amable com sempre, i ens va explicar algunes anècdotes marineres del seu darrer treball fotogràfic al Gran Sol.

D'esquerra a dreta, la Nati Martínez, Maria Rosa Vila, Paco Elvira, David Airob i Tino Soriano. Foto: Martin Gallego.

Després d'un dinar boníssim en un restaurant que ens va recomanar la Maria Planas, vam continuar visitant més exposicions, la primera, la de Joseba Zabalza al Centre Mercantil, un edifici que encara conserva la seva magnificència malgrat necessitar una bona restauració.

A la foto, el Martin Gallego visitant l'exposició de Joseba Zabalza a la magnífica sala del Centre Mercantil. Foto: Maria Rosa Vila.

La mostra de Zabalza, titulada “Welcome to the Garbage Mountain”, tracta sobre la gent que viu recollint residus sòlids dels abocadors d’escombraries.

Foto de Joseba Zabalza del projecte "Welcome to the Garbage Mountain".

Al Museu del Suro, on s’exposa la retrospectiva de Ricard Terré, un dels referents de la fotografia del nostre país, vam coincidir i xerrar una estona amb la seva filla Laura Terré, doctora en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, i amb Carlos Pérez Siquier, Premi Nacional de Fotografia 2003 i cofundador del grup AFAL, al qual va pertànyer Ricard Terré. A la retrospectiva s’exhibeixen còpies realitzades per l’autor tan conegudes com la de la famosa nena guenya, veritable icona.

Foto de Ricard Terré.

Més tard, al Teatre Municipal de Palafrugell vam contemplar dues exposicions més, una off (enguany per primera vegada el festival ha inaugurat una nova secció anomenada Biennal Off dedicada a descobrir nous valors) i una altra oficial. La primera, a la planta baixa, és un treball de l’Eugeni Gay Marin i l’Isabel González Ortiz de Urbina titulat “Yak 42”, que il·lustra el llarg dol de les famílies dels militars espanyols que van perdre la vida quan l’avió en què viatjaven es va estavellar a Turquia en tornar d’una missió a l’Afganistan.

A l'exposició sobre l'accident del Yak-42, la filla de David Airob ens va demostrar el seu talent amb la càmera. Foto: Maria Rosa Vila.

Al pis de dalt del Teatre Municipal hi ha instal·lada una altra retrospectiva d’un personatge local molt conegut de Palafrugell, el Frederic Martí Carreras, els familiars del qual van descobrir un bon dia que guardava un tresor a casa: un arxiu de negatius increïble que mostra com era la societat, el treball i el lleure de la gent de l’Empordà dels anys 50 i 60.

L'exposició de Frederic Martí Carreras. Foto: Maria Rosa Vila.

A la galeria Carpe Diem ens van sorprendre els virtuosos retrats, gairebé pictòrics, de Fernando Moleres, un conjunt d’imatges que sota el títol “Vida monàstica” il·lustren la manera de viure d’algunes comunitats dedicades a l‘oració i el silenci.

Els retrats de Fernando Moleres semblen pintures flamenques del segle  XV. Foto: Maria Rosa Vila.

Quan ja s’estava fent fosc, encara vam tenir temps de contemplar les fotos a l’aire lliure de la Montse Campins, unes precioses imatges de gran format que pertànyen al seu projecte “Maria, jo, tu, ella, nosaltres, vosaltres, elles”, un homenatge a les dones anomenades Maria de qualsevol edat, professió i procedència, que vol mostrar com és la dona contemporània del nostre país.

Una de les fotos de gran format de la Montse Campins exposades a l'aire lliure. Foto Maria Rosa Vila.

Tots els que vam anar dissabte a Palafrugell vam arribar a la mateixa conclusió: la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs és una cita imprescindible per a tots els amants del fotoperiodisme i mereix una escapada. Només queda una setmana per a que pugueu gaudir-ne, ja que el festival tanca les seves portes el diumenge 26 de setembre.

El Paco Elvira i el David Airob han penjat també en els seus blocs les seves respectives cròniques sobre la biennal i tots us recomanem el mateix: que no us la perdeu!

13 de set. 2010

La foto de portada de 'Descobrir Catalunya', una feina en equip


Una de les coses més difícils de triar de qualsevol publicació és la foto de la portada. En el cas de Descobrir Catalunya la majoria de les vegades és una foto que pensem i planifiquem amb molta antelació. Com ja us vaig explicar en un post anterior, fa un any aproximadament les fotos de la portada les triàvem entre les millors imatges que havia realitzat el fotògraf a qui li havíem encarregat el reportatge fotogràfic principal (que sempre és el tema de portada). Solien ser grans fotos, però a vegades ens trobàvem amb què no encaixaven del tot amb allò que volíem destacar del tema central. Per això, vam creure que seria una bona idea planificar prèviament la foto de la portada en funció del que volguéssim explicar. És a dir, fer una foto que respongués conceptualment a la tesi del tema central de la revista. Però no sempre és fàcil. La darrera portada de Descobrir Catalunya ens ha fet suar de valent.

El número de setembre que ara és al quiosc està dedicat al Vallespir, una comarca de la Catalunya Nord (que es troba just a l'altra vessant del Ripollès), plena de contrastos entre el perfil muntanyenc de la seva meitat occidental, determinada pel massís del Canigó, i el caràcter típicament mediterrani de la banda oriental. La tesi d'aquest tema central era, doncs, "Vallespir, una terra de contrastos". Amb aquesta idea, l'Oriol Clavera (el fotògraf autor de l'excel·lent reportatge fotogràfic), el Nil Solà (director d'art de la revista) i jo vam agafar el cotxe a les 6 del matí del 19 de juliol i ens en vam anar cap al Vallespir!

La idea inicial era fotografiar unes vinyes, típicament mediterrànies, amb el massís del Canigó de fons (un contrast molt evident, no?). Com que l'Oriol Clavera s'havia passat 15 dies fent fotos pel Vallespir, sabia exactament on en podríem trobar...

Vinyes entre el Voló i Ceret, amb el Canigó al fons. Foto: Maria Rosa Vila.


L'Oriol Clavera prova de trobar el millor enquadrament seguint les indicacions del Nil Solà, el director d'art (el primer a l'esquerra). Foto: Maria Rosa Vila.

Després de fer fotos de les vinyes, ens vam apropar a Ceret a esmorzar i vam aprofitar per donar-hi un passeig. Potser hi trobaríem alguna cosa interessant a fotografiar per la portada...

Passejant pels carrers de Ceret, vam aprofitar per fer-hi unes quantes fotos. Foto: Oriol Clavera.

Una altra possibilitat per a la foto de portada que volíem provar era fer una vista del poble de Prats de Molló des d'uns prats plens de vaques. Pensàvem que el contrast entre les cases i les vaques podria funcionar. Dies enrere, l'Oriol havia fet unes fotos pel reportatge que estaven molt bé, però en aquell moment el cel estava carregat de núvols. Necessitàvem que la nova foto fos més neta...

Aquesta foto, realitzada per l'Oriol Clavera amb anterioritat, l'hem publicada a l'interior de la revista amb el reportatge, però com a foto de portada no ens funcionava perquè tenia massa elements.

Vam dirigir-nos cap a Prats de Molló i des d'allí vam continuar per una carretera fins una esplanada on vam aparcar el cotxe. Per arribar al prat, havíem de caminar per un camí de muntanya tancat al trànsit. L'Oriol va carregar amb tot el seu material i ens va dir: "només són 10 minuts caminant". Sempre em temo el pitjor quan em diuen que només són 10 minuts... Al cap de tres quarts d'hora, vam arribar al prat desitjat.

El Nil i l'Oriol, al mateix prat on dies enrere estava ple de vaques. Foto: Maria Rosa Vila.

Però no hi havia vaques! Tot i així, l'Oriol va prendre unes quantes fotos, per si un cas. Mitja hora després, caminàvem de nou de tornada cap al cotxe, amb un sol de justícia al damunt. Quina calor!

Com que no estàvem gaire convençuts amb les fotos que havíem fet, vam decidir apropar-nos a Prats de Molló per veure si trobàvem alguna vista interessant del poble. Ens vam dir: "per provar, que no quedi!"

El Nil i l'Oriol caminant cap al centre històric de Prats. Al cim del turó, la fortalesa de la Guàrdia, una de les edificacions construïdes per l'enginyer de Lluís XIV, Vauban, al segle XVII. Foto: Maria Rosa Vila.


La idea era trobar una vista on es veiés el poble i la fortalesa al damunt...

L'Oriol i el Nil, provant de trobar un bon enquadrament. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de les fotos a Prats, vam decidir quedar-nos-hi a dinar. Portàvem tot el matí donant voltes i encara no teníem clara la foto de portada. Menjaríem alguna cosa i continuaríem per la tarda.

Cap a les quatre, vam continuar carretera amunt fins el balneari de la Presta, i més enllà, per un camí forestal, fins al bosc de l'Ullat. En aquest punt, vam trobar un lloc interessant des d'on fotografiar el riu Tec, que travessa tot el Vallespir. Per afegir-hi un punt d'interès a la imatge, l'Oriol i el Nil em van demanar que em situés al centre del riu, damunt d'una roca.

Mentre l'Oriol Clavera prenia unes quantes imatges, vaig aprofitar per remullar-me els peus en el Tec. Foto: Oriol Clavera.

El bosc de l'Ullat estava força verd en ple juliol. Foto: Maria Rosa Vila.

Eren les sis de la tarda quan vam decidir agafar la carretera cap al coll d'Ares, pensant en tornar ja cap a Barcelona per la banda oposada a la que havíem entrat al Vallespir, en direcció a Camprodon. Havíem travessat la comarca de banda a banda, tal i com podeu veure en el mapa.



Dalt el coll d'Ares, ens vam aturar en una esplanada. Les vistes que hi havia sobre el Canigó eren impressionants i l'Oriol es va animar a fer algunes fotos més. De sobte, un descapotable vermell es va aturar al nostre costat...

El descapotable vermell, aturat al costat del nostre cotxe. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Oriol, el Nil i jo ens vam mirar emocionats i vam pensar el mateix. Aquesta era la foto de portada que buscàvem! Ràpidament, l'Oriol es va acostar a la parella que viatjava en el descapotable i els va demanar en francès si podíem fer-los fotos per la nostra revista. La parella era molt amable i van accedir-hi encantats.

L'Oriol va prendre fotos des de diferents posicions. Aquí, a peu dret sobre l'asfalt... Foto: Maria Rosa Vila.

Aquí, damunt una roca... Foto: Maria Rosa Vila.

Aquí, el Nil s'enfila també a la roca per veure les fotos que l'Oriol ha disparat. Foto: Maria Rosa Vila.

En total, la sessió fotogràfica va durar uns vint minuts. Al final, en agraïment per la seva col·laboració, vam demanar a la parella del descapotable que ens donessin les seves dades per enviar-los un exemplar de la revista, que a hores d'ara ja deuen haver rebut. Estàvem segurs que serien els protagonistes de la nostra portada!

L'Alain Jacob escriu la seva adreça postal en el meu bloc de notes. Foto: Maria Rosa Vila.

I aquest és el resultat final!

Portada del número de setembre de 'Descobrir Catalunya'.

En total, vam recórrer 420 kms durant 15 hores (de 6 del matí a 9 del vespre), i l'Oriol Clavera va disparar aproximadament unes 250 fotos. I tot això, per una portada! Però crec que el resultat ha valgut la pena, no? Si aneu al quiosc, encara la podreu veure.

9 de set. 2010

Canal 33 emetrà una sèrie documental sobre fotògrafs catalans la propera tardor


El nou programa anomenat Fotografies, que ahir TV3 va presentar a la premsa amb la resta de la programació de tardor, és una nova sèrie documental de 13 capítols produïda pel Departament de Nous Formats de TVC. Segons TV3, l’objectiu del programa és analitzar el paper de la fotografia i el fotògraf en una societat cada vegada més interconnectada, més immediata i on la imatge té un valor absolutament fonamental. En el seu dossier de premsa ho justifiquen així:
“Mirem on mirem, hi ha fotografies... i fotògrafs. La tecnologia digital ha fet que pràcticament tots ens haguem convertit en usuaris de la fotografia, i això ha confirmat aquesta disciplina com la més democràtica i estesa de totes les arts. D’aquesta manera, la fotografia s’ha convertit, potser juntament amb la música, en el llenguatge més utilitzat per marcar la identitat individual i de grup de les noves generacions a través de les xarxes socials d’internet. Fotografies vol navegar per aquesta nova realitat i aquestes noves mirades”.
Al llarg de 13 episodis temàtics, el presentador i codirector Antoni Tortajada (anterior presentador de la sèrie documental Històries de Catalunya) acompanyarà diversos fotògrafs per descobrir com treballen els diferents gèneres fotogràfics: la fotografia de natura, dels esports, el fotoperiodisme, el retrat, la fotografia de moda, de viatges, de famosos...

Alguns dels professionals catalans que passaran per la sèrie són prou coneguts per tots nosaltres: Iñaki Relanzón (vida salvatge), Jordi Cotrina (esports), Lorena Ros (temes socials), Judith Vizcarra (retrat), Josep Maria Roca (publicitat), Miquel Arnal (moda), Oriol Alamany (paisatge), Luca Pagliari (artística). També altres fotògrafs històrics, com Avelino Pi (encara en actiu), Merletti, Joan Vert, Josep Maria Co de Triola, Pere Català i Pic i Francesc Català Roca.

Alhora que Fotografies seguirà de ben a prop la feina del fotògraf professional, el presentador aprofitarà per comparar aquesta mirada contemporània amb la d’alguns fotògrafs clàssics. El resultat, segons TV3, serà un viatge fascinant a través de la mirada, que descobrirà com ens hem mirat i ens mirem el món i a nosaltres mateixos.
Cada capítol de Fotografies, a més, donarà cabuda a la participació de fotògrafs aficionats. Els espectadors també trobaran a la sèrie un espai de consells tècnics i el repàs d’algunes curiositats de la història de la fotografia.

A veure si aquest nou programa, del qual encara no hi ha data fixa d'emissió, contribueix a revaloritzar la fotografia professional i deixar enrere la banalització. Tan de bo!

5 de set. 2010

La pugna pels drets d’autor de les imatges entre fotògrafs i mitjans té solució?

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

La prestigiosa revista Nikon Pro, publicació dirigida a fotògrafs professionals clients de Nikon, acaba de publicar en el seu darrer número un contundent article sobre com algunes editorials i empreses tracten d’obligar els fotògrafs a renunciar als seus drets d’autor, i què fer-ne al respecte. Sota el títol “El gran dilema: de qui és aleshores el copyright?”, l’article desvetlla com, cada cop més, les editorials i companyies volen que els fotògrafs freelance signin contractes que els atorguin més i més drets sobre les imatges que encarreguen per poder reutilitzar-les sense haver de tornar a pagar per elles o adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significaria que l’empresa podria vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf.

L'article de Nikon Pro.

Aquesta situació, segons la revista, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant no només a casa nostra, sinó a països com la Gran Bretanya, on l’editorial Bauer, una de les més grans d’Europa, està fent signar als fotògrafs col·laboradors un contracte de renúncia a qualsevol dret d’autor. Recordem que el copyright és el dret a reproduir qualsevol imatge o texte. En el cas de les imatges, el fotògraf n’és el propietari, a menys que estigui contractat com a treballador en una editorial o companyia (en aquest cas, el propietari del copyright seria l’empresari). El copyright es pot cedir, vendre o adjudicar a altres parts, però sempre cal fer-ho per escrit sense que això signifiqui que el fotògraf perdi els drets morals sobre la integritat de l’obra o sobre la correcta identificació de la imatge amb el nom de l’autor.

L’article de Nikon Pro (una publicació guardonada amb multitud de premis que es distribueix tres cops l’any -primavera, estiu i hivern- en anglès, francès, espanyol, italià i alemany a 27 països), qualifica l’actual situació de “preocupant”, ja que en molts dels contractes no només s’abusa econòmicament del fotògraf sinó que aquest perd tot el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, Nikon Pro recomana defensar-se i aboga perquè els fotògrafs ho facin de manera col·lectiva a través dels sindicats:
“És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials -assegura l’article-, de manera que només actuant de forma col·lectiva podran els fotògrafs generar la suficient força per aconseguir millors condicions. Això pot fer-se per mitjans no formals o a través dels sindicats, que ja van demostrar en el passat la seva vàlua a l’hora d’exercir pressió sobre els empresaris, pel que unir-se a un (sindicat) pot resultar beneficiós i afavorir el canvi”.
En aquest sentit, la revista explica l’exemple del National Union of Journalists, sindicat del Regne Unit, que va impedir que un diari britànic introduís un contracte mitjançant el qual s’apropiava de tots els drets de les imatges realitzades pels seus fotògrafs freelance.
“Als fotògrafs els preocupa que l’editor assigni el treball a la següent persona de la llista -assegura l’article-. No obstant, els sindicats sostenen que és molt important no cedir a les pressions”. I afegeix: “Si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant la fotografia i afectant finalment a la qualitat de les imatges”.
Per tant, si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor, segons Nikon Pro, és “buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació o exigir contractes més justos”.

Finalment, la revista també adverteix de les condicions abusives de molts concursos de fotografia que estableixen que les imatges podran utilitzar-se en un context diferent al del concurs, amb finalitats publicitàries sense cap tipus de compensació econòmica.

Que una revista corporativa d’una marca de càmeres professionals es faci ressó d’una situació que perjudica seriosament els interessos de la professió em sembla encomiable. No crec que difonent aquesta problemàtica aconsegueixin vendre més càmeres, però si crec que parlant d’ella, Nikon està ajudant a la fotografia professional a la seva supervivència. Chapeau! Tot i així, crec que l’article de Nikon Pro s’oblida d’una cosa important: no fa cap referència ni analitza quines són les causes que provoquen que tots els mitjans i editorials vulguin apropiar-se ara dels drets d’autor de les imatges. I això també hauria de tenir-se en compte a l’hora d’entendre el que està passant i de buscar-hi solucions.

I el que està succeint, de manera molt sintètica, és que la situació de crisi econòmica actual està perjudicant seriosament el món editorial: les vendes al quiosc han baixat en picat i els ingressos publicitaris de la premsa han caigut com mai no havia passat. Per si això no fos poc, l’accelerat desenvolupament de les tecnologies de la informació i el canvi d’hàbits dels lectors fa que els mitjans es vegin obligats a transformar les seves estructures decimonòniques per tal d’adaptar-s’hi i convertir-se en mitjans multicanal (internet, ipad...) si volen sobreviure en un nou model econòmic ple d’incògnites, on ningún no sap encara amb certesa com guanyar diners amb la digitalització. Tot plegat, una difícil equació que exigeix als mitjans abaratir costos (la mare de tots els ous) per poder fer front a les noves inversions, l’increment de continguts i la reducció de guanys. En aquest context és on aparèixen els contractes i les tensions pels drets d’autor, ja que els mitjans necessiten aquestes imatges per a poder omplir de continguts visuals els nous productes i canals d’informació.

Al Descobrir estem en aquest procés. Fa uns mesos, la direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista, i aquests van decidir fer pinya per pactar-ne les condicions. A hores d’ara, encara estem negociant-les, però crec que l’acord és a prop i que serà beneficiós per ambdues parts. A tots ens convé que així sigui. Com diu l’article de Nikon Pro, fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. Per tant, la fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.