30 d’ag. 2010

Els reportatges "diferents" del Visa pour l'Image 2010

Foto: Maria Rosa Vila

Com cada any, la meva amiga Mònica Tudela i jo hem passat un cap de setmana a Perpinyà per visitar les exposicions del Visa pour l’Image. Per nosaltres és com una tradició, un ritual que repetim any rera any, i la millor manera d’acomiadar-nos de les vacances i l’estiu. A les dues ens anava bé anar-hi el primer cap de setmana del festival, justament el dia d’obertura. El dissabte encara no havia començat la setmana professional, però a les exposicions ja hi havia algunes aglomeracions de públic.

La planta soterrani del Convent dels Minimes estava força plena de gent el primer dia del Visa. Foto: Maria Rosa Vila.

Tot i que el nombre de treballs exposats al Visa no ha baixat respecte el 2009, vam comprovar que hi havia alguns espais en què no hi havia tantes exposicions, com en el Convent de Santa Clara (l’antiga presó), on una de les sales estava buida, i el Castillet, on només hi havia una mostra al primer pis. També a l’expo de les millors imatges de premsa diària, a l’Arsenal des Carmes, hi havia menys fotografies exposades que en anys anteriors, símptoma evident de que els diaris cada cop publiquen menys reportatges de creació pròpia. Tot i així, malgrat la crisi, el Visa segueix mantenint viu el seu interès i atractiu.

Sens dubte, aquest ha estat l’any del terratrèmol d’Haití i per això era inevitable que el Visa recollís un bon grapat de reportatges cruents i impactants sobre la tragèdia. Malgrat aquesta omnipresència, Jean François Leroy, director del festival, s’ha esforçat en triar i reunir una mostra variada de temes i escenaris en què el fotoperiodisme més dramàtic conviu amb el documentalisme de caire més social. Fins i tot, al Visa d’enguany s’hi pot contemplar un reportatge de paisatge, una variada oferta que, segons el meu parer, fa més atractiu el programa del festival.

Un dels treballs que sens dubte atrau a més públic, a jutjar per la quantitat de gent que s’hi amuntegava dissabte davant les imatges, és el de la Stephanie Sinclair sobre la poligàmia als Estats Units, publicat a National Geographic i el New York Times.

L'exposició sobre la poligàmia als Estats Units genera sens dubte una bona expectació. Foto: Maria Rosa Vila.

El reportatge, que es pot contemplar al Convent dels Minimes, mostra com viuen els membres d’una de les sectes mormones més tancades, coneguda per practicar la poligàmia, vestir de manera anacrònica i viure al marge de la societat americana. Sinclair va ser capaç d’introduir-se dins la comunitat i fotografiar la vida d’algunes famílies formades per homes casats amb tres, quatre, cinc i fins i tot sis esposes, envoltats de nombrosos fills i néts.

A la foto, un dels grans patriarques de la secta mormona, el Joe S. Jessop, al capdavant de les seves 5 esposes, 46 fills i desenes de néts. Foto: Stephanie Sinclair.

Un dels fotògrafs que ja va exposar l’any passat i que enguany repeteix és el Walter Astrada. Algunes de les imatges de Madagascar que vam veure-hi el 2009 ens les tornem a trobar a l’exposició del World Press Photo, que es pot contemplar al segon pis del Convent dels Minimes.

Foto del treball de Walter Astrada sobre els conflictes a Madagascar que va ser premiat amb un dels World Press Photo 2010.

Amb això, Astrada demostra que s’ha convertit en un dels fotoperiodistes més interessants i reconeguts del moment. El treball que mostra actualment al Visa és un reportatge sobre la violència contra les dones a l’Índia, on milers de nenes són avortades per culpa d’una tradició que prima el varó per damunt la dona.

En aquesta línia de documentalisme més social, el reportatge sobre l’Eloi, el bebè condemnat a viure tancat en una bombolla esterilitzada fins que es recuperés d’una malaltia genètica, commou per la humanitat de cada una de les imatges que va realitzar Hubert Fanthomme i que va publicar a Paris Match. Es pot veure a les dues sales del primer pis del Castillet.

La Mònica Tudela llegint el text de l'exposició del nen bombolla al Castillet. Foto: Maria Rosa Vila

Un altre dels reportatges “diferents” que es poden visitar a la Chapelle du Tiers Ordre, és un recull d’imatges de gran bellesa que la Danielle i l’Olivier Föllmi han realitzat per tot el món. L’exposició mostra l’equilibri entre l’home i la natura, i constitueix un homenatge a la saviesa de la humanitat. Al costat de cada foto, els autors hi han afegit la cita d’un pensador, filòsof o savi d’arreu. El resultat és un missatge de pau i esperança que resulta d’allò més reconfortant, sobre tot després de veure els reportatges del Visa més cruents i tràgics.

Una de les fotos de la Danielle i l'Olivier Föllmi que es poden veure a Perpinyà.

Al costat de la Chapelle du Tiers Ordre, a la imponent església dels Dominics hi penja una imatge gegant d’una sequoia que va des del terra fins el sostre del temple, la mateixa foto que la revista National Geographic va regalar com a desplegable en el número d’octubre de 2009 quan van publicar-hi un reportatge de Michael Nichols sobre sequoies. A la pared de l’església, un text explica com en Nichols va aconseguir fotografiar aquest arbre sencer sense haver de recórrer a cap trucatge fotogràfic. La imatge forma part del reportatge que el fotògraf va realitzar per denunciar la tala del 95% d’aquests arbres i la pràctica desaparició del bosc original de sequoies.

La foto de la sequoia de Michael Nichols fa 18 metres d'alçada. Foto: Maria Rosa Vila.

No gaire lluny, al Convent de Santa Clara, l’antiga presó, un altre reportatge recentment reconegut amb un Pulitzer mereix una especial atenció: el que va realitzar el fotògraf Craig F. Walker pel diari The Denver Post, per documentar com un jove estudiant nord-americà es transforma en un marine, i al qual ja li vaig dedicar un post anteriorment. Un excel·lent exercici de periodisme que demostra que amb temps i mitjans (Walker va estar 27 mesos essent l’ombra de l’Ian Fisher), els diaris són imprescindibles i insuperables per a contar bones històries.

Una de les fotos del reportatge de Craig F. Walker sobre l'Ian Fisher, el noi que es va convertir en soldat a la guerra de l'Iraq.

Podria extendre-m’hi molt més, però crec que és millor que us acosteu al festival vosaltres mateixos i gaudiu del treball dels millors fotoperiodistes del món i dels nous talents, de les conferències i projeccions de la setmana professional, i dels contactes que pugueu fer amb editors i agències. El Visa és això i molt més, i estant a dues hores en cotxe de Barcelona, no hi ha cap excusa per no fer-hi una escapada, passejar pels carrerons de Perpinyà, entrar als magnífics edificis històrics oberts al públic només pel festival i seure després a la terrassa d’un restaurant a dinar un plat com aquest.

La Mònica Tudela i jo vam gaudir moltíssim amb la gastronomia de la Catalunya Nord. Foto Maria Rosa Vila.

Un plaer tan gran com el de visitar les exposicions.

PD: Al bloc de Paco Elvira podeu llegir una crònica molt complerta plena de reflexions interessants sobre tot el que es pot veure al Visa 2010. No us la perdeu!