25 de maig 2010

Alguns detalls que cal tenir en compte si aneu a veure a un editor gràfic

Quan un fotògraf decideix anar a veure a un editor gràfic per primera vegada, ho sol fer per tres raons:

  • Perquè ha realitzat un reportatge fotogràfic i vol publicar-lo.
  • Perquè ha pensat en un reportatge i vol proposar-lo a la publicació perquè li encarreguin.
  • Perquè li agradaria col·laborar en el mitjà com a freelance.

Com que els editors gràfics tenim fama de ser persones molt ocupades amb poc temps per atendre visites (cosa absolutament certa), és important que quan un fotògraf vagi a veure’n un (o a qui exerceixi les funcions d'edició gràfica) tingui en compte alguns detalls per tal d'aprofitar l’entrevista i que l'editor es faci una idea de com és el seu treball.

Des de la meva experiència com a editora gràfica que rep cada setmana a 4 o 5 fotògrafs i que n’ha vist de tots els colors (des de professionals amb molts anys d'experiència, passant per estudiants de tots els cursos, fotoperiodistes, fotògrafs especialitzats, fotògrafs tot terreny... fins a professors de fotografia), la primera recomanació que us faria és no anar a veure l'editor gràfic sense concertar-hi prèviament una cita per telèfon o email. Això que sembla una obvietat és una cosa que m'ha passat en repetides ocasions. Sense avisar, algun fotògraf que “passava per aquí” casualment ha decidit aprofitar l’avinentesa per fer-me una visita just quan estava a punt d'entrar en una reunió o en ple tancament, la qual cosa posa en dubte l'eficiència del recurs i les habilitats de planificació del fotògraf.

La segona qüestió important que hauria de tenir en compte el fotògraf és saber per a qui treballa l’editor gràfic, és a dir, quin tipus de publicació va a visitar i com són els reportatges que hi publiquen. És un diari generalista, un dominical, un setmanari especialitzat, una revista de viatges? Perquè l'entrevista sigui profitosa, el fotògraf hauria de preparar amb antelació el material fotogràfic que li mostrarà a l'editor gràfic, sempre pensant en quin tipus de temes publica el mitjà. Ja us vaig comentar en un post anterior que dos anys enrere em va venir a veure un fotògraf amb un reportatge extraordinari sobre gais a Barcelona que em va entusiasmar, però que vaig haver de rebutjar perquè en la revista de viatges on treballo no hi tenen cabuda històries d’aquest tipus. El reportatge era del Mattia Insolera i una de les fotos va aconseguir el World Press Photo 2008, però a mi no em servia de res.

Per tant, si el fotògraf va a veure a l'editor gràfic d'una revista de viatges, per exemple, el millor serà que li porti treballs fotogràfics que tinguin a veure amb paisatges, tradicions, patrimoni, natura, festes i gastronomia. Si és el d'un diari o dominical, els temes i punts de vista sempre són més amplis, tot i que darrerament costa molt publicar-hi reportatges fotoperiodístics de caire social i denúncia perquè els mitjans prefereixen apostar per la cultura de l'entreteniment.

En qualsevol cas, sempre és millor mostrar-li a un editor gràfic un reportatge complert que una seqüència de fotos que no tinguin cap relació entre elles. Així l'editor pot veure quina capacitat té el fotògraf de construir un discurs narratiu. Moltes vegades m'he trobat amb fotògrafs que em mostren tot un seguit de fotos inconnexes de llocs i situacions diferents que no tenen res a veure entre si. Així és molt difícil que l'editor pugui valorar si la qualitat tècnica i estètica de les fotos és el resultat d'unes habilitats i uns recursos tècnics consolidats o si, pel contrari, són producte de la casualitat o d'haver disparat mil vegades l'obturador fins haver aconseguit una foto correcta. Pitjor és encara la situació en què alguns fotògrafs arriben a l'entrevista sense haver pensat prèviament què m'ensenyarien, i comencen a fer una recerca d’imatges en el seu disc dur improvisant i excusant-se reiteradament quan no troben “aquelles fotos" que, diuen, tenien desades, que encaixaven perfectament en la revista i que sospitosament ara no troben. Això dóna una imatge d’improvisació i de poca professionalitat que cal evitar.

Si en la seva visita el fotògraf no porta cap reportatge fotogràfic per vendre ni proposta concreta, el millor que pot fer és mostrar-li a l’editor alguns dels seus treballs fotogràfics, començant pels que han estat publicats (si és que n'ha publicat algun, és clar) o els que tinguin més a veure amb els continguts que ofereix el mitjà. Així l’editor podrà veure quines són les habilitats del fotògraf, els recursos que utilitza, el seu domini de la càmera, la llum i les tècniques fotogràfiques, i si té alguna especialitat. En moltes ocasions han vingut a veure'm professionals (o estudiants de fotografia) sense cap reportatge a la cartera ni cap proposta concreta, però amb un material fotogràfic tan bo que després de visualitzar-lo, els he acabat encarregant un reportatge i fins i tot un dossier central de més de 50 pàgines!

I ja per acabar, una darrera recomanació: quan aneu a veure un editor gràfic, porteu-hi sempre el vostre ordinador portàtil. Així, no caldrà que l'editor i vosaltres visualitzeu les fotos a la redacció, sinó que podreu fer-ho en una sala o espai diferent, on tindreu més llibertat per comentar les imatges, parlar-ne i allargar-hi l'entrevista. Aprofiteu aquest moment per preguntar-li a l'editor gràfic tot allò que vulgueu saber: si accepta propostes de reportatges, si encarrega temes, a qui els encarrega, quins criteris utilitza i, en definitiva, quines possibilitats de col·laborar en el mitjà existeixen. És una oportunitat que deveu aprofitar al màxim.

14 de maig 2010

Concursos de fotografia: sempre guanya el millor?


Quan un fotògraf s'inicia en la professió, una bona manera de promocionar-se i adquirir notorietat és participant en algun dels centenars de concursos de fotografia que existeixen. Si guanya, sempre és un punt de crèdit i prestigi a destacar en la seva trajectòria com a fotògraf i una bona plataforma per donar-se a conèixer.

Però no tots els concursos fotogràfics són iguals. N’hi ha que són seriosos perquè bàsicament tenen com a objectiu donar a conèixer una causa, reivindicar uns ideals, difondre un patrimoni (natural, paisatgístic, faunístic...) o denunciar una situació mitjançant la difusió de l’obra dels fotògrafs guanyadors. Ho fan a través de les accions que generen al voltant dels premiats (exposicions, llibres, calendaris...) i del ressó que fan del propi concurs. En canvi, n’hi ha d’altres, especialment els que organitzen institucions dedicades al turisme, que en les condicions del concurs imposen clàusules per quedar-se amb els drets exclussius de les images amb l’única pretensió de fer-se amb un fons gratuït de fotos per fer amb elles el que vulguin.

En aquest article només parlaré dels primers, que són els que normalment solen convocar un jurat d'experts i professionals per triar els millors treballs fotogràfics. Dels altres, ja en parlaré en un altre moment.

En un concurs seriós, com es decideix quins són els millors treballs fotogràfics? Com es tria la millor foto? Com es posa el jurat d’acord? Us puc parlar de la meva experiència perquè ja he participat unes quantes vegades com a jurat en uns quants concursos i premis, i la metodologia sempre és la mateixa.

El jurat dels premis Lux 2010. A sota a l'esquerra estem l'Andoni Canela, el Pedro Soto i jo.

Hi ha dues fases en el procés de selecció de les imatges:

  • En la primera, cada membre del jurat per separat tria aquelles fotos o treballs fotogràfics que li semblen millors. Si els premis que atorga el concurs es divideixen en categories, cada jurat triarà les imatges que cregui millors de cada categoria. Normalment, l'organització indica una puntuació mínima (per exemple, 1 punt) i màxima (per exemple, 5 punts) per a cada foto triada, i un nombre concret de fotos a escollir. La resta de fotos queda descartada (no se'ls atorga cap punt).
  • En la segona fase, es posen en comú les fotos que ha seleccionat cada membre del jurat i entre tots fan una selecció definitiva.

Com es fa aquesta selecció final? En alguns casos, els membres del jurat intenten arribar a un acord negociant i ajustant els seus criteris particulars. Si els membres del jurat procedeixen de camps molt diversos, la cosa pot ser complicada perquè els criteris també poden ser divergents. Una vegada, en un concurs de fotografia de natura, jo vaig voler triar una foto d'un fraret que a mi em va semblar especialment bona per l'enquadrament, la llum, el color i l'acció, però els membres del jurat que eren naturalistes (n'hi havia uns quants) de seguida van rebatre'm amb l'argument de què la foto no era excepcional perquè de fotos de frarets se n'han fet moltes i, per tant, és un animal molt comú en la fotografia naturalista.

El Juanma Orta, el Tino Soriano i jo, seleccionant fotos en el XXIIè Concurs de Fotografia Naturalista de Girona.

En altres casos, però, guanyen les fotos que han rebut més punts.

Un exemple. Imaginem que:

  • A ha donat 5 punts a la foto 1
  • B ha donat 5 punts a la foto 2
  • i C ha donat 5 punts a la foto 3

El criteri de cap dels tres jurats ha coincidit. A banda, però:

  • A ha donat 4 punts a la foto 4
  • B no li ha donat cap punt
  • i C li ha donat 3 punts a la foto 4

En aquest supòsit, les fotos 1, 2 i 3, que són les millors segons el criteri de A, B o C, no guanyaran sinó que ho farà la foto 4 perquè és la que ha acumulat més punts, 7 en total, per damunt dels 5 que havien rebut les altres. Per tant, aquesta fórmula no garanteix que guanyi la foto més ben valorada per cada membre del jurat, sinó que premia la que ha acumulat més punts. És això just o injust?

Conclusió: no us desmoralitzeu mai si us presenteu a un concurs fotogràfic i no el guanyeu. No sempre guanyen els millors.

10 de maig 2010

Un nou 'look' per a 'Enfocant'

L'antic 'Enfocant'

Li feia falta. Fa 18 mesos que aquest bloc existeix i ja li tocava un nou pentinat. Si us en recordeu, estareu d'acord amb mi en què l'anterior plantilla era molt bàsica i senzilla (fidel reflex de la meva inexperiència de blocaire que un any i mig enrere va decidir engegar aquesta aventura) i ben segur que els meus amics Fran Simó i Joan Vendrell, grans experts de màrqueting on line per a fotògrafs, devien de pensar que la imatge del bloc era poc "professional" si la comparàvem amb els dissenys de Worpress. Seguint les seves recomanacions, semblava inevitable haver de substituir Blogger pel seu competidor, cosa que em feia molta por perquè no sabia com fer la migració d'una plataforma a l'altra i si perdria o no els continguts i els seguidors del bloc.

Però al final, després de cercar molt, he trobat una solució: es diu Blogger in Draft (literalment, Blogger en esborrany), i és una versió especial de Blogger que permet provar noves funcions i eines al nostre bloc i, abans d'aplicar-les, veure si hi funcionen i com hi quedarien. A Blogger in Draft trobem nous dissenys de plantilles que poden tenir dues i tres columnes (segons ens convingui), imatges de fons classificades per temes (natura, textures, art, hobbies, negocis...), etc. El sistema permet modificar l'amplada de les columnes, els colors i mides de les fonts tipogràfiques, el color del marc de les fotos... I aplicar moltes funcions més que permeten tunejar el nostre bloc i donar-li una aparença més personal i professional.

Blogger in Draft permet triar un fons temàtic pel nostre bloc.

Per provar Blogger in Draft només cal anar a http://draft.blogger.com/ i entrar al sistema. Un cop decidits i aplicats els canvis en el disseny, aquests no afecten els articles, comentaris i continguts del bloc. Només hi canvia l'aparença. Per veure tot el que està actualment disponible a Blogger in Draft, podeu visitar el bloc http://bloggerindraft.blogspot.com/

No sé què en pensareu, però jo estic la mar de contenta. Crec que el bloc ha quedat millor que abans, més guapo, com si l'hagués portat a la perruqueria. O no?

8 de maig 2010

Barcelona acollirà al juliol el primer festival de fotografia documental organitzat per La Fábrica

Recordeu que fa uns mesos us vaig adelantar que La Fábrica, l'empresa de gestió cultural que organitza PhotoEspaña, volia muntar a Barcelona un festival de fotografia documental? Doncs bé, l'esdeveniment ja té data i lloc. Serà del 15 al 17 de juliol de 2010 al palau de la Virreina de Barcelona. Durant tres dies, la ciutat es convertirà en la capital de la fotografia documental gràcies al primer OjodePez Meeting Barcelona, un certamen que pretén convertir-se en un punt de trobada de fotògrafs i apassionats pel gènere documental. I per què a Barcelona? Doncs perquè és la ciutat on la revista OjodePez va néixer.

Més de 200 professionals participaran en un programa d'activitats carregat de projeccions al carrer, conferències magistrals, xerrades, debats, cicles de cinema i visionats de porfolio. El festival comptarà amb reconeguts comissaris i experts en fotografia, com Jamie Wellford, editor de la revista Newsweek; Christian Caujolle, crític i editor de VU; Shahidul Alam, creador de Drik; Robert Pledge, creador de Contact; Stephen Mayes, director de l'agència VII de James Natchwey, així com els fotògrafs Alex Majoli, Michael Ackerman, Donald Weber o Naomi Harris, entre d'altres.

Per assistir al festival és necessari formalitzar la inscripció a través del web de la revista OjodePez, però acabo d'entrar-hi per incriure-m'hi i encara no hi han penjat ni el preu ni el formulari. La inscripció inclourà l'accés lliure els tres dies a les conferències, debats, projeccions i cinema, així com la subscripció durant 1 any a la revista.

Actualment, OjodePez és la revista de fotografia documental de referència editada per La Fábrica que des del seu naixement recull projectes fotogràfics que no han trobat sortida en els mitjans tradicionals. Està dirigida per l'editora gràfica Arianna Rinaldo. A cada número, un fotoeditor diferent triat per ella selecciona els treballs fotogràfics que editarà, normalment descartats en altres publicacions.

Caldrà estar a l'aguait de quan comencen les inscripcions per no perdre'ns un esdeveniment com aquest.

2 de maig 2010

L'obra de Jacques Henri Lartigue, un dels fotògrafs cabdals del segle XX, al CaixaForum

CaixaForum sempre s'ha distingit per organitzar exposicions meravelloses dels grans mestres de la història de la fotografia: Lee Friedlander, Diane Arbus... Ara li toca el torn al francès Jacques Henri Lartigue, un fotògraf molt particular que va preferir fotografiar el món feliç i despreocupat de l'alta burgesia francesa de principis del segle XX en lloc dels canvis polítics i els conflictes de l'època. Amb els anys, Lartigue ha esdevingut un mestre retratant l’alegria de viure i per això CaixaForum li dedica la primera gran mostra monogràfica que es celebra a l'estat espanyol.


Què ha aportat Lartigue a la fotografia? Doncs bé, Lartigue ha esdevingut un dels referents visuals del segle XX gràcies a que les seves imatges capturen l'espontaneïtat, la sinceritat, el joc i la felicitat d'una societat en plena transformació. Les seves fotos mostren l'alegria de viure i la innocència del propi Lartigue que des dels sis anys va començar a fer fotografies, però també el món tranquil dels burgesos que es diverteixen o que juguen constantment, en una època plena de convulsions i canvis socials: la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial, l'ocupació alemanya de França...>



Res d'això sembla afectar Jacques-Henri Lartigue. Per ell, la vida és un joc o el desig d'escapar de la gravetat, de fugir dels contratemps i de superar totes les contrarietats. I ho fa captant imatges del món que l'envolta –dones maques, jocs d'infància, curses d'automòbils, artefactes voladors, esportistes en competició, persones gaudint de la platja, feliços vianants passejant pels parcs de París...– que reflecteixen un estil de vida i la modernitat del canvi de segle.



L'exposició de CaixaForum "Un món flotant. Fotografies de Jacques Henri Lartigue (1894-1986)", repassa els prop de 90 anys de trajectòria de Lartigue a través de 230 imatges representatives de les diferents etapes i temàtiques que va abordar al llarg de la seva vida, còpies modernes, instantànies originals, càmeres, quaderns i diaris.

La mostra s'inaugura el dimecres 5 de maig, i romandrà oberta fins el 10 d'octubre. Una visita indispensable per conèixer de prop l'obra d’un dels noms cabdals de la fotografia del segle XX i veure el retrat d'una època ja desapareguda.