28 d’abr. 2010

Terra de Ningú, Rafa Badia i la fotografia de carrer

Tot i que en aquest bloc he parlat en moltes ocasions de la delicada situació per la qual passen els fotògrafs en general i els fotoperiodistes en particular, paradoxalment mai no hi ha hagut a Barcelona tantes iniciatives dedicades a la difusió, l'ensenyament i l'impuls de la fotografia documental. Des de fa dos anys, el Carles Calero i la Patrícia Rodríguez n'impulsen una que han batejat com a Terra de Ningú, un espai a Internet que pretén ser una plataforma on els fotògrafs emergents, estudiants de fotografia i aficionats en general puguin penjar i exposar els seus reportatges en forma de galeries. El projecte original ha anat creixent i consolidant-se, i dissabte passat van organitzar una primera conferència a càrrec del fotògraf, editor gràfic i professor Rafa Badia, que s'està afermant com un dels oradors i teòrics de fotografia més brillants, com vam poder constatar al llarg del seu discurs, farcit de referències i d'imatges.

El poder de convocatòria del Rafa va ser gran perquè les precioses golfes de la Casa Golferichs es van omplir de fotògrafs i alumnes de fotografia. El títol de la conferència era En espai públic, una al·lusió directe a una web dedicada a la fotografia de carrer creada pel col.lectiu In-Public, i el punt de partida que va utilitzar el Rafa per parlar de la fotografia de carrer (a dalt, foto de Nick Turpin, d'In-Public).

Foto: Maria Rosa Vila

És molt difícil resumir tot el que va explicar el Rafa, totes les fotos que va mostrar i les tesis que va defensar, però si hi esteu interessats podeu consultar la web de Terra de Ningú, on en breu hi penjaran un document amb la conferència sencera. Tot i així, aquí teniu un breu resum del que va explicar.

Per començar, el Rafa va definir què s'entén per fotografia de carrer:
  • És un subgènere o estil de la fotografia de reportatge poc conegut, essencialment urbà, on el marc habitual són les grans ciutats.
  • Té un caràcter públic, ja que mai es fotografia en àmbits privats sinó en espais comuns i de trànsit de la ciutadania (com carrers i avingudes) o de repòs i lleure (com parcs, bars, museus o platges integrades en una zona metropolitana).
  • Mai són imatges muntades, sinó composicions espontànies trobades a l'atzar, inesperades i impredictibles.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No es busca un tema, sinó que el tema és el carrer en si mateix, o els elements (persones, animals, mobiliari urbà, vehicles, publicitat, arquitectura, monuments ...) presents a la via pública i la manera com aquests es relacionen entre si. És a dir, es documenta la trobada fortuïta de persones que comparteixen un lloc i objectes comuns i que estableixen, de forma conscient o no, una relació física i visual digna de ser registrada amb una càmera.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No hi ha una narració aparent, sinó una aproximació documental a la realitat.
  • Es realitza a peu, sobre les voreres, i retrata, molt sovint, el trànsit dels vianants. El fotògraf deambula a peu, sense objectiu prefixat, es camufla entre la massa i presta atenció a les escenes quotidianes dels seus conciutadans.
  • No es pensa sinó que es fa. És instintiva i espontània, però també "robada", és a dir, presa sense el consentiment de les persones fotografiades. Per això cal que el fotògraf sigui discret i passi desapercebut. Una càmera de petites dimensions, lleugera i, sobretot, silenciosa, amb un objectiu entre els 28 i 50 mm són les millors eines.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No importa tant "el que es veu", sinó "el que sembla" allò que s'ha fotografiat. La "construcció" d'imatges de carrer exigeix saber interrelacionar, moltes vegades amb un sentit lúdic, els diferents elements de l'escena o les situacions en les quals persones i objectes aparentment dispersos i sense cap vincle, poden arribar a encaixar davant l'ull fotogràfic en un determinat moment i des d'una determinada perspectiva creant il·lusions òptiques, coincidències o anècdotes.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • Segons el Rafa, la fotografia de carrer és una barreja de l'instant decisiu de Henri Cartier-Bresson, el "in between" o moment intersticial de Robert Frank i la mirada subjectiva del fotògraf.
  • La foto de carrer és igualitària i democràtica. La via pública és, en teoria, de tots, a tots pertany i on tots ens hi relacionem.
El Rafa també va diferenciar la fotografia de carrer del reportatge tradicional en què:
  • La foto de carrer no és seqüencial sinó unitària.
  • No respon a l'esquema narratiu de presentació / nus i desenllaç, ni tampoc a les 5 W's o preguntes clàssiques del gènere periodístic: què, qui, on, quan i per què.
  • La fotografia de carrer no té com a finalitat canviar la societat, tot i que empatitza amb els subjectes fotografiats.

Tota fotografia feta al carrer és pot considerar, doncs, street photography? Segons el Rafa, no, i va distingir entre "la fotografia de carrer" i "la fotografia al carrer". Aquesta segona es diferencia de la primera en què la ciutat és l'escenari on succeeixen esdeveniments (accidents, manifestacions, festes...) que els fotògrafs van a buscar expressament.

Què s'ha de tenir per ser fotògraf de carrer? Segons el Rafa, capacitat visual i compositiva, sentit de l'oportunitat, olfacte de bon cazador i empenta. El fotògraf de carrer ha de tenir una mirada i actitud iròniques, més que obertament crítiques o de denúncia. La mirada s'assembla més a la d'un artista pop que a la d'un fotògraf social.

Foto: Nils Jorgensen (In-Public)

El Rafa també va parlar dels orígens de la fotografia de carrer i dels autors més representatius al llarg de les últimes dècades fins arribar als de In-Public, dels quals va destacar que a les seves fotos hi abunden els colors saturats, els dies assolellats, certa sensualitat i, sobretot, les enginyoses associacions d'idees al voltant de situacions divertides.

Foto: Jesse Marlow (In-Public)

Finalment, el Rafa va concloure que la fotografia de carrer, pel seu caràcter aleatori, sense tesi prèvia i amb un clar valor estètic de les imatges (on tant important és el "com" com el "què"), és una fotografia pura, però alhora un instrument per documentar un lloc, una època, uns costums, l'esperit social i la manera com s'interrelacionen els ciutadans, per la qual cosa s'integra plenament en la fotografia documental. Caldrà veure, però, si amb els anys, les fotos de In-Public i les de molts altres fotògrafs de carrer actuals seran claus o no per entendre la vida de ciutats com el Londres o el Nova York d'avui, si perduraran o es dissoldran en l'anècdota. Si, en definitiva, formaran part o no de l'imaginari col.lectiu.

25 d’abr. 2010

La Upifc justifica la retallada de tarifes arran les crítiques

La retallada de tarifes de la Upifc ha aixecat una bona polseguera. Arran els comentaris que molts fotògrafs van deixar en aquest bloc, la Comissió Executiva del sindicat va decidir el 21 d'abril enviar un comunicat a tots els seus afiliats defensant la seva postura.

En resum, el sindicat ve a dir que el nou tarifari del 2010, en el qual s'han reduït les tarifes de la premsa diària i no diària en un 34%, és va aprovar després de constatar la dificultat per aplicar el tarifari de 2009 (amb uns preus molt més alts) en un context de "devastadora crisi econòmica" (en paraules de la Upifc).

Segons sembla, el sindicat va consensuar les tarifes mínimes de premsa (les altres no les van consensuar amb ningú) amb la Asociación Española de Informadores Gráficos de Prensa y Televisión (l’ANIGP-TV), ja que el passat mes de gener ambdues organitzacions van acordar establir un tarifari conjunt. En el seu comunicat, la Upifc afirma rotundament que en la negociació amb l'ANIGP-TV es va imposar la realitat “que no és per tirar coets”.

Segons la Upifc, el tarifari del 2010 “és més creïble i defensable (que l'anterior) i, per primera vegada, d’àmbit estatal: ara podem aplicar-lo més fàcilment als nostres clients de fora de Catalunya sense que els sembli una rareza catalana, que passa sovint”, asseguren. “Això no treu que el procediment d’elaboració i d’aprovació del tarifari sigui millorable, que ho és”, afirmen. Per això, la Upifc diu que accepta totes les crítiques que els hagin pogut fer. Totes, menys una: “No compartim en absolut l’opinió dels qui volen un tarifari sindical de mínims fora de la realitat, per tal de rebaixar-lo tot seguit per a major satisfacció i riota del patró de torn. Ben al contrari: la funció d’un tarifari de mínims és marcar la frontera que no s’ha de traspassar cap avall (cap amunt tot el que es pugui, és clar), i front l’abús manifest cadascú/na hem de ser capaços de dir NO; a voltes a costa de perdre una feina mal pagada, si cal. És millor dir “tot i que les meves tarifes particulars estan per sobre, puc deixar-t’ho al preu mínim del sindicat”, o si es vol “el sindicat no em deixa baixar d’aquest preu”, que no pas abocar-se al tràgala i tràgala i tràgala que té per sistema la patronal”.

La Upifc ha intentat adaptar-se a la nova conjuntura i entendre la realitat empresarial de la premsa, que ha passat en poc temps de viure anys daurats a haver de conviure amb una situació extremadament delicada. Han arribat les vaques magres i molts mitjans de paper estan tancant o a punt de fer-ho. D'altres han de prendre decisions dràstiques i radicals que comporten més precarietat.

Ens agradi o no, la reducció de tarifes pot ser una solució, però la situació actual i la que ens espera és tan complicada que tots hauríem de treballar en la mateixa direcció. Una bona manera de fer-ho seria creant un espai de reflexió amb editors, experts, Administració i sindicats, tal i com recomanen els autors del dossier especial 'La precarietat en el periodisme' publicat al darrer número de la revista Capçalera, i que us recomano vivament que llegiu. Com diuen els autors, la situació “tan sols es pot afrontar mitjançant un debat seriós en què participin totes les parts implicades”. Perquè les coses ja no són com abans ni res tornarà a ser-ho.

Podeu llegir el comunicat íntegre de la Upifc aquí.

19 d’abr. 2010

27 mesos per a fotografiar com un nen es transforma en 'marine'

Des que al 2005 vaig fer l'edició gràfica d'un treball sobre Iraq amb imatges realitzades pels propis marines nord-americans, qualsevol reportatge sobre aquest tema m'interessa especialment. Des d'aleshores n'he vist uns quants (ara mateix recordo el titulat Final Salute de Todd Heisler, publicat el 2006 al tristament desaparegut The Rocky Mountain), però pocs com el treball del fotògraf Craig F. Walker, que ha estat premiat amb el Pulitzer d'enguany al millor reportatge.

L'any 2007, els editors del diari The Denver Post es van preguntar com era possible que hi hagués nois que volguessin allistar-se a l'exèrcit dels Estats Units per participar a la guerra d'Iraq on hi han mort quasi 4.500 soldats americans i n'han resultat ferits uns 32.000. Per trobar-hi la resposta, li van encarregar al fotògraf Craig F. Walker que es convertís en l'ombra d'Ian Fisher, un noiet de 17 anys, amb la intenció de fotografiar el procés pel qual un nen de Denver es transforma en un dur marine als carrers de l'Iraq.

L'Ian Fisher, lesionat durant el programa de formació ràpida de soldats dels Estats Units, espera per aconseguir un permís. Foto: Craig F. Walker

El gegantí reportatge va durar 27 mesos. Per aquest treball acaben de concedir-li el premi periodístic més famós del món, el Pulitzer a la millor fotografia de reportatge que atorga la universitat de Columbia cada abril sense interrupció des de 1917 (fa 94 anys) a treballs publicats als Estats Units.

Craig F. Walker, en el moment de saber que havia guanyat el premi Pulitzer 2010 pel seu reportatge fotogràfic. Foto: Reza A. Marvashti (The Denver Post)

El reportatge de The Denver Post titulat “Ian Fisher: American Soldier" i publicat el setembre de 2009, retrata de manera transparent i biogràfica el dia a dia d'un jove recluta des de les portes del centre de reclutament, passant pels carrers de Diwaniyah i la tornada mesos després als Estats Units. Està dividit en vuit chapters o capítols i per veure'l complert és necessària una bona estona.

Una imatge d'Ian Fisher el 26 de novembre de 2008 a Diwaniyah, Iraq. Foto: Craig F. Walker.

El resultat és un excel·lent exercici de periodisme que demostra que, amb temps i mitjans, els diaris són imprescindibles i insuperables per a contar bones històries. Quan els diaris d'aquí decidiran seguir el mateix camí i apostar per un periodisme de qualitat i en profunditat? Necessitem tenir els nostres propis pulitzer perquè s'hi animin?

Al Rafel López-Monné, gràcies per passar-me l'enllaç 8-)

12 d’abr. 2010

Retallada dràstica de les tarifes que la Upifc recomana cobrar el 2010

Per si no ho sabíeu, la Upifc (el Sindicat de la Imatge de Catalunya) ja ha publicat al seu web les tarifes orientatives de fotografia del 2010. Una ràpida mirada m'ha permès adonar-me de seguida de dues coses: la primera, que s'ha produït una dràstica disminució de la majoria dels preus respecte a anys anteriors, i la segona, que totes les tarifes inclouen la cessió dels drets per a la reproducció de les imatges no només al paper, sinó també a les edicions digitals dels mitjans. És a dir, que la Upifc recomana que, pel mateix preu, el fotògraf cedeixi els drets tant per publicar al paper com a l'on-line. Per tant, a partir d'ara, les empreses editores poden publicar la mateixa foto a l'edició impresa i al web per un únic preu, de manera que la Upifc resol un problema que s'estava plantejant a totes les redaccions, el de si s'havia de pagar per dos usos en comptes d'un.

Tornant a les tarifes, he comparat els nous preus amb els de l'any passat, començant pels de la premsa no diària, que són els que més m'interessen, és clar. Al 2009, el sindicat recomanava que un fotògraf cobrés 243'84€ per la cessió dels drets de reproducció d'una imatge d'arxiu per a la portada d'una revista o dominical; 228'60€ per a publicar-la a doble pàgina; 152'40€ a pàgina sencera;121'92 a mitja pàgina; 91'44 a un quart de pàgina, i 76'20 € a menys d'un quart.'

Tarifes de 2009 per a la reproducció d'imatges d'arxiu a la premsa no diària

Ara, al 2010, la Upifc recomana cobrar 160'93€ per la foto de portada; 150'87€ per una foto publicada a doble pàgina; 100'58€ a pàgina sencera; 80'46 a mitja pàgina; 60'35 a un quart, i 50'29 a menys d'un quart. En tots els casos, la reducció suposa un 34% menys que al 2009.

Tarifes de 2010 de cessió d'imatges d'arxiu a diaris i revistes (premsa no diària)

En el cas dels encàrrecs, la reducció respecte 2009 és també notable. Si l'any passat la tarifa màxima d'una hora per premsa no diària era de 120€, aquest any és de 70€, un 41'67% menys.

Tarifes de 2009, encàrrecs premsa no diària

Tarifes de 2010, encàrrecs premsa no diària

Respecte a la premsa diària, les tarifes també s'han abaixat un 34%. En el cas de les fotos d'arxiu, al 2009, el sindicat recomanava cobrar 170'68€ per una foto publicada a la portada de qualsevol diari; 160'02€ si es publicava a doble pàgina; 106'68€ a pàgina sencera; 85'34€ a mitja pàgina; 64€ a un quart de pàgina i 53'34€ a menys d'un quart.

Tarifes de 2009, fotos d'arxiu, premsa diària

En canvi, les tarifes actuals del 2010 recomanen cobrar 112'64€ per una foto d'arxiu publicada a la portada; 105'61€ per una a doble pàgina; 70'40€ a pàgina sencera; 56'32€ a mitja pàgina; 42'24€ a un quart de pàgina i 35'20€ per menys d'un quart de pàgina.

Tarifes actuals (2010), fotos d'arxiu, premsa diària

Respecte les fotos d'encàrrec per a la premsa diària, el 2009 el preu d'una hora màxima de treball era de 90€ i ara és de 60€, un 33'33% menys l'any anterior.

Tarifes de 2009 per encàrrecs a la premsa diària

Tarifes de 2010 per encàrrecs a la premsa diària

Ben segur que la crisi econòmica ha obligat al sindicat a recomanar aquesta reducció tan dràstica dels honoraris dels fotògrafs professionals. Si abans de la crisi ja hi havia un desajust exagerat entre el que proposava la Upifc i el que les empreses editores estaven disposades a pagar, ara la desproporció s'havia fet molt més gran. Dijous passat, un fotògraf em comentava que fins ara sempre que una empresa li demanava un pressupost i ell l'elaborava a partir del tarifari, l'empresa li reduïa a la meitat. Per tant, les tarifes de la Upifc no eren útils als fotògrafs perquè eren desproporcionades respecte un mercat que sempre ha valorat la fotografia a la baixa, inclinat a pagar bastant menys del que demanaven els fotògrafs. Per arreglar-ho només hi havia dues opcions: o les empreses editores pagaven més (cosa molt improbable, i més en l'actual context econòmic) o els fotògrafs baixaven les tarifes. Buscant un punt de trobada, la Upifc ha decidit revisar-les i ajustar-les a uns preus reals de mercat. A partir d'ara, doncs, caldrà tenir en compte aquesta reducció alhora de negociar un pressupost. Tan de bo el nou tarifari sigui una eina veritablement útil tant pels fotògrafs com per a les empreses.

9 d’abr. 2010

Paco Elvira i Frikosal, a Descobrir Catalunya

Tots els que seguiu Enfocant segur que coneixeu o sou també seguidors dels blocs del fotògraf Paco Elvira i de l'Agrimensor Frikosal, autèntics referents de la nostra comunitat fotogràfica. Doncs bé, estic contenta d’informar-vos que en el número d'abril de la revista Descobrir Catalunya hem publicat fotografies realitzades per ambdós. Concretament, el Paco Elvira és el protagonista de la secció "Mirades", una mena de vitrina del fotògraf en paper que pretén donar a conèixer els millors fotògrafs del país i la seva obra. A les Mirades d’aquest mes d’abril publiquem quatre fotos seves a doble pàgina i pàgina sencera vinculades amb el nostre territori, amb anècdotes comentades pel mateix Paco.



Per la seva banda, el Manel Soria, alies Frikosal, és l’autor del text i la foto d’un fenomen astronòmic insòlit i absolutament fascinant anomenat llum zodiacal, que va poder fotografiar a l'ermita de la Pertusa, a la comarca de la Noguera.


Per si hi esteu interessats, tant el Paco Elvira com Frikosal expliquen en els seus respectius blocs com van fer les fotos que hem publicat a Descobrir Catalunya. Us recomano que us els mireu perquè són molt interessants.