30 de març 2010

Colita ja té el seu PhotoBolsillo

Per fi una de les fotògrafes més importants del país ja té el seu PhotoBolsillo. La Fábrica acaba d'editar i treure a la venda un nou número de la popular col·lecció de llibres dedicat a Colita, la virtuosa fotògrafa que amb el seu particular estil ple d'humor va retratar des de la Gauche Divine barcelonina fins als integrants de la Nova Cançó Catalana. L'obra de Colita abasta gairebé 50 anys i recorre tots els gèneres fotogràfics. Les imatges que s'han seleccionat per al seu PhotoBolsillo estan ordenades cronològicament, ja que donen mostra de les diferents etapes de la seva trajectòria professional. Des que es va desmarcar com a ajudant de Xavier Miserachs el 1962, va començar a treballar per lliure fotografiant les gires de Carmen Amaya, Antonio Gades i la Chunga, alternant després les seves col·laboracions en mitjans escrits com Fotogramas, Interviú, Reporter, Mundo Diario i l'editorial Destino amb el cinema, on va col·laborar amb l'Escola de Barcelona. Va fotografiar a la Gauche Divine de Barcelona, a la ciutat catalana després del franquisme, i a molts protagonistes de la Nova Cançó Catalana. Tot aquest recorregut es tradueix en retrats d'escriptors, arquitectes, músics, balladors, polítics, actors o editors com Oriol Bohigas, Oscar Tusquets, Serrat, Jorge Herralde, Pasqual Maragall, Guillermina Motta, Terenci Moix, Dalí o Joan Brossa, entre altres, que queden recollits en el llibre, que ha estat prologat per Laura Terré, directora del Centre de Fotografia Documental de Barcelona.

A la foto, l'editor Jorge Herralde, amb Coral Majó i Anna Bohigas

Les fotografies de Colita tenen la particularitat de fer riure gràcies a un humor fresc i espontani que procedeix directament del seu geni i personalitat, un instrument que utilitza per conjurar l'empatia i aconseguir que els retratats entrin en el joc.

En 44 anys de professió, Colita ha realitzat més de 40 exposicions i publicat més de 30 llibres de fotografia. La seva obra figura a la col ·lecció del Museu Nacional D'Art de Catalunya. El 1998, l'Ajuntament de Barcelona li va imposar la Medalla al Mèrit Artístic. El 2004 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i, recentment, el Premi Joan Reventós i el Premi a la Comunicació No Sexista, atorgat per Dones Periodistes el 2009.

PhotoBolsillo és una col lecció editada per La Fàbrica que es publica des de 1998. Dirigida per Chema Conesa, aquesta biblioteca de fotògrafs espanyols es caracteritza per les seves acurades edicions i un preu de 12.50 €, que demostra que els llibres de fotografia no són producte inassequible.

23 de març 2010

És legítim que El País il·lustri un reportatge amb una foto de 'catàleg' de banc d'imatges?

Veig al diari El País del passat dijous 18 de març una foto que em sorprèn. A la plana 30, un extens reportatge a doble pàgina sobre com la societat i els bancs estigmatitzen i recelen dels empresaris que tanquen el seu negoci va il·lustrat amb una foto gran a quatre columnes. En ella, un home recolza el cap contra la paret que dóna a una sala de juntes buida. Sembla una d'aquestes fotografies típiques dels bancs d'imatges que tant serveixen per il·lustrar un cartell d'una agència bancària com un anunci d'assegurances. Miro de qui és la signatura: és de Getty i no diu quin fotògraf l'ha fet. Al peu de foto, un text genèric confirma les meves sospites. Diu: "L'estigma associat al fracàs frena els emprenedors espanyols". No m'ho puc creure. Un dels diaris de referència espanyols quant a edició gràfica ha utilitzat la mateixa foto que podria haver aparegut en una enciclopèdia o llibre de text!

La foto de Getty, publicada al diari El País de 18 de març per il·lustrar un reportatge sobre empresaris que han tancat la seva empresa

De seguida intento esbrinar el per què. Un tema impossible de documentar gràficament? No m'ho sembla. Si llegim el text descobrim que la informació la protagonitzen persones amb noms i cognoms, com l'Alberto Fernández, professor de l'IESE; Fernando Trias de Bes, economista i professor d'Esade o Julián de Nicolás, un dels empresaris que ha tancat diversos negocis i que apareix esmentat en el reportatge. No se li podia haver demanat a aquest últim, per exemple, que es deixés fotografiar? Si va acceptar que la seva història es publiqués al diari, probablement no hauria tingut cap problema en posar davant de la seva empresa tancada, el seu despatx o davant del banc on va gestionar els préstecs (en tot cas, però, no hauria estat ètic demanar-li que simulés un posat com el del model de Getty, of course). Però encara imaginant que no hi havia cap protagonista disposat a aparèixer a la foto, resulta difícil d'entendre perquè el diari no va optar per il·lustrar el reportatge amb una imatge d'un negoci tancat, una protesta laboral davant d'una empresa, una seu d'un banc, un broker abatut a la borsa pels mals resultats o, fins i tot, un gràfic o una il·lustració. D'opcions, n'hi havia moltes.

Les fotos com la utilitzada en aquest cas suposen un desafiament a la veracitat de la informació. Us imagineu que es fes el mateix amb el text? Pensem en què passaria si el redactor, davant la impossibilitat de publicar un cas real d'empresari fracassat, se n'inventés un, de fictici, que hagués sortit directament de la seva imaginació i que, a sobre, no li ho digués al lector.

La fotografia ha de complir les mateixes normes de veracitat que la informació escrita, ja que certifica el que comunica el text, ho corrobora i fins i tot, ho resumeix. Inserida en un diari o en una revista d'informació general, constitueix un component notable dels productes informatius. La foto apareix com el testimoni fidedigne i transparent de l'esdeveniment o del gest d'un personatge, i produeix una "impressió de realitat", que en el context de la premsa es tradueix en "impressió de veritat". Aporta alguna impressió de veritat la foto de Getty publicada a El País? Jo crec que no. Els diaris que substitueixen les imatges reals per fotografies de catàleg que no aporten cap informació al lector estan menyspreant el valor informatiu i documental de la imatge i, de pas, al lector.

18 de març 2010

Un nou periodisme és possible? La aposta de Javier Bauluz per un 'Periodismo Humano'

És el que té internet, que projectes que abans semblaven inviables, ara si més no, tècnicament són possibles. En uns temps en què la funció social dels mitjans de comunicació està molt condicionada per les pressions dels interessos econòmics i polítics, encara queden professionals disposats a comprometre's i treballar per un periodisme independent. O això és el que diuen. El proper 23 de març veurà la llum Periodismo Humano, un nou mitjà de comunicació digital i sense ànim de lucre dirigit per l'únic premi Pulitzer de l'estat espanyol, el fotoperiodista Javier Bauluz. Atenció perquè la presentació oficial tindrà lloc el dimarts 23 de març, a les 11 del matí, a través d'una videoconferència per internet.

Segons Bauluz, el nou mitjà pretén desenvolupar un periodisme professional de qualitat humana, veraç, honest i independent, centrant l'atención en els més febles, els que no tenen veu, cada vegada més invisibles en els mitjans de comunicació tradicionals. El nou diari s'inspira en un manifest de periodisme, on la Declaració Universal dels Drets Humans n'és el marc ètic.

D'entrada, Periodismo Humano compta amb un equip format per 30 professionals, entre redactors, fotògrafs (en Walter Astrada n'és un), corresponsals, col·laboradors i analistes. L'objectiu és produir i difondre continguts propis i de qualitat (la majoria sota llicència Creative Commons), lluny de les notes de premsa, el copy-paste i allò tan habitual de "avui no hi ha preguntes". Sempre amb el focus situat sobre les persones i els drets humans. Els continguts estaran dividits en set seccions fixes (Migració, Dona, En Conflicte, Cooperació, Societat, Economia i Cultures) i l'apartat Enfoques, amb la participació d'experts analistes. L'accès als continguts serà lliure i gratuït, ja que la informació l'entenen com un bé públic i no com a negoci. En aquest sentit, es preveu que els ciutadans i les xarxes socials tinguin un paper determinant en l'aportació d'informacions i la distribució i difusió dels continguts.

I tot això, com ho faran si és una empresa sense ànim de lucre? Doncs bé, la idea és que els ciutadans, organitzacions socials i institucions públiques i privades que assumeixin la necessitat d'un periodisme diferent financiïn el projecte fent-se'n socis o aportant-hi donatius. Realitat o utopia?

El temps dirà si és una proposta realista o no. Internet està ple de mitjans de comunicació que busquen desesperadament un model de negoci que els permeti sobreviure. Veurem si un mitjà que es postula diferent arriba a la permanència o corre la mateixa sort que d'altres com Soitu i Factual. Tan de bo funcioni, però com diu el meu amic Víctor Puig, gran coneixedor del tema, "el consumidor/ciutadà tindrà molt a dir en aquesta evolució: ell, a través de l'ús que faci dels mitjans, és qui té la paraula".

15 de març 2010

Dos nous dominis per a 'Enfocant'

Seguint les passes del Paco Elvira, que ja fa unes setmanes que ho va fer, m'he decidit a canviar la marca blogspot per www.enfocant.com i www.mariarosavila.com per evitar que algú compri i exploti els dos noms que utilitzo per estar a la xarxa.

El procés per aconseguir-ho ha estat la mar de senzill i ràpid. Per només 15'18 dòlars cadascún, 30'36 dòlars en total (22'20 euros), he adquirit els dos dominis per un any a través de la pàgina Digitalway.biz, i mitja hora després ja tenia redireccionades les dues noves url al meu bloc, "emmascarant" la marca blogspot. La compra dels dominis dóna dret també a 100 adreces d'email @enfocant.com o @mariarosavila.com. Jo, de moment, només he obert aquesta: mrvila@enfocant.com. Les altres 199, potser més endavant 8-)

14 de març 2010

Els processos de valoració en fotografia des del punt de vista de l'edició gràfica

Com molts sabeu, els organitzadors de la primera edició de Caja Azul van tenir el detall de convidar-me a donar una xerrada sobre els processos de valoració de la fotografia. La meva exposició em vaig centrar en
els processos de valoració de la fotografia des del punt de vista de l'edició gràfica, tant la que realitza l'editor gràfic com la que ha de fer tot fotògraf respecte el seu propi treball. Cal tenir present que la valoració és una de les funcions bàsiques de qualsevol edició.

Per a valorar, és indispensable aplicar-hi un criteri. I què és el criteri? És un conjunt de normes que hem d'adquirir i aplicar per a poder valorar una imatge o treball fotogràfic, que ens permetrà prendre decisions. No existeix un criteri únic, universal i unívoc, sinó que existeixen tants criteris com persones. La qüestió és adquirir-ne un de propi que ens guiï a l'hora de valorar i triar (o descartar) una fotografia o un reportatge.

La valoració és un procés que sol estar interioritzat i que realitzem inconscientment. L'experiència visual i intel.lectual que hem adquirit al llarg dels anys ens permet arribar a conclusions rapidíssimes sobre el valor d'una imatge sense haver d'analitzar cada aspecte de manera individual. Tot i així, a la valoració cal tenir present diferents elements:

  • Aspectes morfològics, que tenen a veure amb totes les qüestions tècniques, formals i compositives de la imatge.
  • De contingut, que tenen a veure amb el que apareix fotografiat, el que es veu i el que no es veu.
  • Semàntics, relatius als possibles significats. A grans trets, aquí entren en joc aspectes relacionats amb la percepció dels missatges segons les actituds, interessos i escala de valors de cada espectador i les diferents lectures i interpretacions que es poden produir en funció del marc on s'insereix el treball fotogràfic o de la persona que l'observa. Cal tenir present, però, que amb l'edició, li donem a la foto un significat unívoc, una intenció, que pot coincidir o no amb el sentit que tenia el treball fotogràfic originalment.

Les percepcions inconscient i conscient que realitza cada persona són les que determinen la interpretació global d'una imatge. En la percepció inconscient influeix l'experiència passada de l'individu, els records.

En canvi, en la percepció conscient influeixen totes les experiències personals, visuals i intel.lectuals que hem acumulat al llarg dels anys. És a dir, com més experiència visual i intel.lectual tinguem, més coses veurem en una foto i més capacitat tindrem per a valorar-la. Per això és tan important construir un bon criteri.

Foto: David Monfil.

A la ponència també vaig tenir oportunitat de comentar quines són les característiques d'una bona foto de premsa. Des del meu punt de vista, no hi ha una regla matemàtica, però hi ha un consens més o menys clar que considera que una bona foto és aquella que té tensió, és a dir, que mostra el que està succeint o suggereix el que pot succeir. També aquella que mostra un cert grau de conflicte o que atrapa l'instant decisiu d'una acció, com més a prop millor.

Vaig proposar dos criteris diferents per valorar imatges de premsa:

  • El que prioritza la descripció i el contingut per damunt de l'estètica, és a dir, aquelles imatges evidents i descriptives en les que no calen gaires explicacions.
  • El que dóna prioritat a l'estètica, és a dir, imatges subtils, que suggereixen més que no pas descriuen i que tenen valor pel que representen.

Per últim, vaig destacar els criteris bàsics que regeixen l'edició gràfica en una revista de geografia i viatges:

  • Prioritat de l'estètica.
  • Llums impecables, millor les de primera hora del matí i última hora de la tarda.
  • Qualitat de llibre d'art.
  • Enquadraments formals, tot i que de tant en tant és interessant aportar ritme al treball fotogràfic amb enquadraments més personals i agosarats.
  • Imatges que vagin a l'essència. Les millors fotografies de paisatge i natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat i idealitzat. En aquest tipus de fotografia és millor restar, no sumar.

Si després d'arribar fins aquí no t'has cansat, pots mirar el vídeo de la ponència que han penjat els organitzadors de Caja Azul.

Gràcies a Alfons Rodríguez, Rafa Pérez, Fran Simó, Marcelo Aurelio i David Monfil per haver comptat amb mi, i a tots els assistents per la seva participació.

8 de març 2010

L'exemple de Caja Azul obre un camí de noves oportunitats

L'estrena de Caja Azul no podia haver anat millor.

La iniciativa nascuda al Facebook i liderada per l'Alfons Rodríguez d'organitzar una trobada de fotògrafs, teòrics i aficionats per a reflexionar i debatre al voltant de la fotografia, va concentrar dissabte passat un bon nombre d'assistents a l'IDEP de Gran Via. A l'espera de que el Fran Simó i el seu equip de Barcelona Photobloggers pengin el vídeo i el podcast amb les ponències i debat per a tots aquells que no vau poder assistir-hi, és bo dedicar-hi un temps a la reflexió.


Alfons Rodríguez presenta la primera edició de Caja Azul. Foto: Marcelo Aurelio

El fotògraf i professor Rafa Badia, durant la seva ponència. Foto: Marcelo Aurelio

Per mi, la conclusió més important, al marge del que es va parlar i debatre, és que els blocs i les xarxes socials estan possibilitant la creació i el creixement d'una comunitat de gent amb interessos similars i ganes de fer moltes coses, que es posen d'acord en un objectiu comú i el tiren endavant. Això, que fins ara era molt complicat de realitzar, ara és possible. I crec que obre un munt d'oportunitats.

Paco Elvira va ser el segon ponent en intervenir. Foto: Marcelo Aurelio

Aquí em teniu a mi, durant el meu torn. Foto: Marcelo Aurelio

En una professió de naturalesa individual, on sovint el fotògraf ha hagut de buscar-se la vida tot sol, la possibilitat d'unir sinèrgies amb altres col·legues de manera tan transversal pot obrir una via de noves oportunitats. Crec que utilitzant eines tan poderoses com els blocs i Facebook podem aconseguir anar més enllà que el compartir experiències i coneixements. La creació de projectes col·lectius o l'organització dels mateixos fotògrafs de cara a aconseguir allò que es proposin poden ser fórmules que dinamitzin i ajudin a tirar endavant la professió.

La darrera ponència la va realitzar el Manel Úbeda, professor i director d'IDEP. Foto: Marcelo Aurelio

Com diu l'Alfons Rodríguez, "la fotografia no està en crisi, els diaris si". Crec que és el moment de creure'ns-ho i demostrar-ho. Si aquesta energia es canalitza, es poden aconseguir grans coses. Caja Azul, igual que les jornades de fotografia de La Garriga, en són la constatació.

Mil gràcies a Marcelo Aurelio, de Barcelona Photobloggers, per cedir-me les fotos.

PD: Després de publicar aquest post, el Fran Simó ja ha publicat els vídeos de les ponències a la pàgina de Caja Azul. Les trobareu aquí.