25 de maig 2010

Alguns detalls que cal tenir en compte si aneu a veure a un editor gràfic

Quan un fotògraf decideix anar a veure a un editor gràfic per primera vegada, ho sol fer per tres raons:

  • Perquè ha realitzat un reportatge fotogràfic i vol publicar-lo.
  • Perquè ha pensat en un reportatge i vol proposar-lo a la publicació perquè li encarreguin.
  • Perquè li agradaria col·laborar en el mitjà com a freelance.

Com que els editors gràfics tenim fama de ser persones molt ocupades amb poc temps per atendre visites (cosa absolutament certa), és important que quan un fotògraf vagi a veure’n un (o a qui exerceixi les funcions d'edició gràfica) tingui en compte alguns detalls per tal d'aprofitar l’entrevista i que l'editor es faci una idea de com és el seu treball.

Des de la meva experiència com a editora gràfica que rep cada setmana a 4 o 5 fotògrafs i que n’ha vist de tots els colors (des de professionals amb molts anys d'experiència, passant per estudiants de tots els cursos, fotoperiodistes, fotògrafs especialitzats, fotògrafs tot terreny... fins a professors de fotografia), la primera recomanació que us faria és no anar a veure l'editor gràfic sense concertar-hi prèviament una cita per telèfon o email. Això que sembla una obvietat és una cosa que m'ha passat en repetides ocasions. Sense avisar, algun fotògraf que “passava per aquí” casualment ha decidit aprofitar l’avinentesa per fer-me una visita just quan estava a punt d'entrar en una reunió o en ple tancament, la qual cosa posa en dubte l'eficiència del recurs i les habilitats de planificació del fotògraf.

La segona qüestió important que hauria de tenir en compte el fotògraf és saber per a qui treballa l’editor gràfic, és a dir, quin tipus de publicació va a visitar i com són els reportatges que hi publiquen. És un diari generalista, un dominical, un setmanari especialitzat, una revista de viatges? Perquè l'entrevista sigui profitosa, el fotògraf hauria de preparar amb antelació el material fotogràfic que li mostrarà a l'editor gràfic, sempre pensant en quin tipus de temes publica el mitjà. Ja us vaig comentar en un post anterior que dos anys enrere em va venir a veure un fotògraf amb un reportatge extraordinari sobre gais a Barcelona que em va entusiasmar, però que vaig haver de rebutjar perquè en la revista de viatges on treballo no hi tenen cabuda històries d’aquest tipus. El reportatge era del Mattia Insolera i una de les fotos va aconseguir el World Press Photo 2008, però a mi no em servia de res.

Per tant, si el fotògraf va a veure a l'editor gràfic d'una revista de viatges, per exemple, el millor serà que li porti treballs fotogràfics que tinguin a veure amb paisatges, tradicions, patrimoni, natura, festes i gastronomia. Si és el d'un diari o dominical, els temes i punts de vista sempre són més amplis, tot i que darrerament costa molt publicar-hi reportatges fotoperiodístics de caire social i denúncia perquè els mitjans prefereixen apostar per la cultura de l'entreteniment.

En qualsevol cas, sempre és millor mostrar-li a un editor gràfic un reportatge complert que una seqüència de fotos que no tinguin cap relació entre elles. Així l'editor pot veure quina capacitat té el fotògraf de construir un discurs narratiu. Moltes vegades m'he trobat amb fotògrafs que em mostren tot un seguit de fotos inconnexes de llocs i situacions diferents que no tenen res a veure entre si. Així és molt difícil que l'editor pugui valorar si la qualitat tècnica i estètica de les fotos és el resultat d'unes habilitats i uns recursos tècnics consolidats o si, pel contrari, són producte de la casualitat o d'haver disparat mil vegades l'obturador fins haver aconseguit una foto correcta. Pitjor és encara la situació en què alguns fotògrafs arriben a l'entrevista sense haver pensat prèviament què m'ensenyarien, i comencen a fer una recerca d’imatges en el seu disc dur improvisant i excusant-se reiteradament quan no troben “aquelles fotos" que, diuen, tenien desades, que encaixaven perfectament en la revista i que sospitosament ara no troben. Això dóna una imatge d’improvisació i de poca professionalitat que cal evitar.

Si en la seva visita el fotògraf no porta cap reportatge fotogràfic per vendre ni proposta concreta, el millor que pot fer és mostrar-li a l’editor alguns dels seus treballs fotogràfics, començant pels que han estat publicats (si és que n'ha publicat algun, és clar) o els que tinguin més a veure amb els continguts que ofereix el mitjà. Així l’editor podrà veure quines són les habilitats del fotògraf, els recursos que utilitza, el seu domini de la càmera, la llum i les tècniques fotogràfiques, i si té alguna especialitat. En moltes ocasions han vingut a veure'm professionals (o estudiants de fotografia) sense cap reportatge a la cartera ni cap proposta concreta, però amb un material fotogràfic tan bo que després de visualitzar-lo, els he acabat encarregant un reportatge i fins i tot un dossier central de més de 50 pàgines!

I ja per acabar, una darrera recomanació: quan aneu a veure un editor gràfic, porteu-hi sempre el vostre ordinador portàtil. Així, no caldrà que l'editor i vosaltres visualitzeu les fotos a la redacció, sinó que podreu fer-ho en una sala o espai diferent, on tindreu més llibertat per comentar les imatges, parlar-ne i allargar-hi l'entrevista. Aprofiteu aquest moment per preguntar-li a l'editor gràfic tot allò que vulgueu saber: si accepta propostes de reportatges, si encarrega temes, a qui els encarrega, quins criteris utilitza i, en definitiva, quines possibilitats de col·laborar en el mitjà existeixen. És una oportunitat que deveu aprofitar al màxim.

23 comentaris:

  1. Magnífica entrada, Maria Rosa. Molt didàctica. Si de cas arriba el dia que em faig avant a presentar-te cap treball ho tindré en compte, de moment, però, i si no et fa res, ho aprofitaré per donar consell als meus alumnes.

    ResponElimina
  2. Una excel•lent entrada per no caure en alguns dels errors mes característics.
    Si em permets, et comentaré que la distancia també es un impediment quant vols contactar per primera vegada amb un editor. No tots els editors volen mantenir un cara a cara, a menys que els interessi molt un tema en concret.
    Enviar les propostes o part de un treball a vegades es una pèrdua de temps. Malauradament moltes propostes no son mai vistes i en algunes ocasions, els motius reials del rebuig no son explicats amb claredat.
    Al menys es la meva experiència personal.
    Per cert, et felicito per les aportacions que fas en el teu espai. Ja tens un nou seguidor.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Muchísimas gracias por la entrada y los consejos a tener en cuenta a la hora de dar ese paso.

    Un saludo

    ResponElimina
  4. Bona aportació, Maria Rosa.
    Fa molts anys, en temps de les diapos, un editor gràfic de Madrid em comentava que va rebre una visita d'un fotògraf amb la seva obra en còpies de paper dintre d'una caixa de sabates. En algunes de les imatges sortien la dona i els nens davant les piràmides d'Egipte.

    ResponElimina
  5. Una entrada molt molt útil!!

    He de dir que s'agraiex molt un editor obert a veure treballs de fotógrafs que no tenen una tragectória consolidada, y a dedicar-li part del seu temps per veure els seus treballs i aconsellar-lo de com millorar-los.

    Quan vaig anar a veure't fa quasi dos anys, em vaig sorprendre molt gratament per la teva amabilitat i el tracte tant proper.

    salutacions!!

    ResponElimina
  6. Hola Maria Rosa,

    Bon post, a part de bona editora... bona docent !!!
    Que opines de veure material on-line... per a editors lluny de la residencia del fotògraf ??

    Salut.
    David

    ResponElimina
  7. Hola Maria Rosa. A la Palma, Kathy Moran, l'editora del Geographic, comentava que el que li anava millor "on line" és que el fotògraf envii un enllaç per mail, quatre linies de text i no massa més. Una entrada brillant la teva, com sempre...

    ResponElimina
  8. Molt bon post i molt aclaridor, sobre tot de cara als joves fotògrafs amb poca experiencia (I per nosaltres també)

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies per el concell
    Salut!!!

    enric

    ResponElimina
  10. Francesc, me n'alegro que aquest post pugui ser útil als teus alumnes.

    Jan, és una llàstima que hi hagi editors gràfics que no rebin a tots els fotògrafs que volen entrevistar-se amb ells, o que no enviïn una resposta quan reben una proposta de reportatge. Suposo que les rutines de la feina no els deixen prou temps per fer-ho. Per mi, rebre i contestar a tothom forma part de la meva feina, i he de dir que em resulta molt gratificant. D'aquesta manera he aconseguit conèixer fotògrafs i reportatges molt bons que d'una altra manera m'hauria perdut i la revista on treballo, també.

    Sergio, Alberto, Paco i Enric, gràcies pels vostres comentaris.

    Molt bona l'anècdota de les fotos en una capsa de sabates, Rafa. Jo també he vist algunes vegades imatges de les vacances amb la família. Se m'ha oblidat comentar-ho en el post 8-)

    David, em sembla perfecte veure el material fotogràfic on-line. De fet, ja pràcticament ningú no em porta fotos en paper. I Tino, no tinc cap inconvenient en què m'enviïn un link en un email amb una breu explicació de la proposta de reportatge, tal i com diu la Kathy Moran. De fet, cada setmana en rebo alguna. Ah! I sempre contesto.

    ResponElimina
  11. Muy interesante. Estaría bien incidir en que los fotógrafos que quieren publicar en revistas deberían ser profesionales del sector, vamos que paguen sus impuestos como tales.

    Estoy muy harto de la gente que "va de fotógrafo", pero que se ahorra esos 250 euros al mes que muchos pagamos.

    ResponElimina
  12. molt bons consells... i en comptes del portàtil... vés-hi amb l'ipad, que per això li pot servir a un fotògraf ;)

    ResponElimina
  13. Hola Maria Rosa, considero molt valuosos els teus consells i la teva qualitat en el tracte humà. Gràcies per compartir-los amb nosaltres. Els tindré en compte d'ara en endevant.

    Per a mi la fotografia és una passió.

    Fins ara, m'han publicat una foto en una guia de viatges de Londres (on-line), sense contraprestació econòmica. I algunes empreses del sector oci-cultura i espectacles, mitjans publicitaris i divulgatius han mostrat interés en alguns dels meus treballs, però quan els he plantejat una contraprestació que doni el just valor i dignifiqui la feina presentada per la qual han mostrat interés, han tirat pilotes fora.

    Alguna sugerència de com actuar en aquests casos?

    Com creus que ha de ser valorada la feina d'un fotògraf amateur per que tingui l'oportunitat de ser algun dia professional?

    Mai abans m'ho havia plantejat seriosament, ara després de la respostes alentadores que vaig veient (tot i no haver vist un duro) i encara que actualment el panorama no sigui molt encoratjador pel que expliques en el teu blog (penso a l'article "Qui posa preu a una foto?" en concret), crec que si la meva feina agrada, resulta útil i té valor per als altres i tot això prové del meu talent, per a mi seria molt gratificant que la meva passió es podés convertir en professió algun dia.. i passar a formar part d'aquest col.lectiu que, com diu aquest teu seguidor anònim, "paga els seus impostos".

    Salutacions cordials.

    Olga Planet

    ResponElimina
  14. bon consell
    gràcies
    salut!

    ResponElimina
  15. ahhhh!
    quan tinc temps
    també pinto
    salut!

    ResponElimina
  16. Ai Marededeu. De veritat hi ha qui no es prepara una entrevista que ell mateix ha demanat? Jo faig això amb un possible client (sóc arquitecte) i ja l'he perdut.

    ResponElimina
  17. Te visito via Caborian y me ha interesado mucho tu pagina volvere con mas tiempo

    ResponElimina
  18. Hola Maria Rosa,
    gracias por tu claro y ameno "post". En similares términos yo procuro explicarles a mis alumnos tan delicada cuestión, la de acceder y convencer a un editor. Eso si, los editores no deben (debemos) olvidar que estamos valorando (de forma inevitablemente subjetiva)el trabajo, esfuerzo e ilusión de los fotógrafos colaboradores. Además de merecer un respeto, se debe tener siemore presente que ellos son la piedra angular de las publicaciones: sin sus imágenes las revistas no podrían ver la luz pública.
    rafa badia

    ResponElimina
  19. Molt interessant Maria Rosa. A veure, es pot ser "despistat" o "fet i deixat estar", que és una manera que m'agrada de descriure a molts artistes/fotògrafs despistadots, però demanar una reunió i no preparar-la en condicions és per mataaar-lo! Està la situació com per anar malgastant oportunitats...
    Gràcies pels teus posts!

    ResponElimina
  20. es veritat, la Maria Rosa sempre respon! :)

    ResponElimina
  21. Veig que el post es de fa temps però avui l'he trobat. Es excepcional. Ara ja ser perquè no m'hagues agradat trobar-te escoltant-me en una entrevista. Segur que hagués ficat la pota. De tot s'aprén

    ResponElimina
  22. Jo acabo de topar-me amb el teu blog i he trobat que has posat amb aquest post (encara que ja vell) els punts sobre les i.
    M'hagues agradat que comentesis la teva experiencia amb fotografs, com jo, que vivim lluny i que ens presentem via Internet. Jo he tingut molt bona acollida de vegades i de vegades ni una resposta.
    Salut!

    ResponElimina
  23. He conegut la teva pàgina a partir d'haver creat el meu blog el passat diumenge; per aquest motiu contesto aquest article tan tard respecte del moment en el que el vas publicar. T'haig de dir que en poc dies m'he fet un "adicte" dels teus post i que m'han aportat moltes coses noves i interessants. De fet, t'he publicat al meu blog perquè crec que els tus concells, reflexions i debats que generes són molt importants per a tothom qui estem en aquest mon.

    Pel que fa a aquest concretament, moltes gràcies, aclareixes dubtes d'aquells que m'han acompanyat tos la vida. Endevant amb aquesta feina tan important que estàs fent.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!