25 d’abr. 2010

La Upifc justifica la retallada de tarifes arran les crítiques

La retallada de tarifes de la Upifc ha aixecat una bona polseguera. Arran els comentaris que molts fotògrafs van deixar en aquest bloc, la Comissió Executiva del sindicat va decidir el 21 d'abril enviar un comunicat a tots els seus afiliats defensant la seva postura.

En resum, el sindicat ve a dir que el nou tarifari del 2010, en el qual s'han reduït les tarifes de la premsa diària i no diària en un 34%, és va aprovar després de constatar la dificultat per aplicar el tarifari de 2009 (amb uns preus molt més alts) en un context de "devastadora crisi econòmica" (en paraules de la Upifc).

Segons sembla, el sindicat va consensuar les tarifes mínimes de premsa (les altres no les van consensuar amb ningú) amb la Asociación Española de Informadores Gráficos de Prensa y Televisión (l’ANIGP-TV), ja que el passat mes de gener ambdues organitzacions van acordar establir un tarifari conjunt. En el seu comunicat, la Upifc afirma rotundament que en la negociació amb l'ANIGP-TV es va imposar la realitat “que no és per tirar coets”.

Segons la Upifc, el tarifari del 2010 “és més creïble i defensable (que l'anterior) i, per primera vegada, d’àmbit estatal: ara podem aplicar-lo més fàcilment als nostres clients de fora de Catalunya sense que els sembli una rareza catalana, que passa sovint”, asseguren. “Això no treu que el procediment d’elaboració i d’aprovació del tarifari sigui millorable, que ho és”, afirmen. Per això, la Upifc diu que accepta totes les crítiques que els hagin pogut fer. Totes, menys una: “No compartim en absolut l’opinió dels qui volen un tarifari sindical de mínims fora de la realitat, per tal de rebaixar-lo tot seguit per a major satisfacció i riota del patró de torn. Ben al contrari: la funció d’un tarifari de mínims és marcar la frontera que no s’ha de traspassar cap avall (cap amunt tot el que es pugui, és clar), i front l’abús manifest cadascú/na hem de ser capaços de dir NO; a voltes a costa de perdre una feina mal pagada, si cal. És millor dir “tot i que les meves tarifes particulars estan per sobre, puc deixar-t’ho al preu mínim del sindicat”, o si es vol “el sindicat no em deixa baixar d’aquest preu”, que no pas abocar-se al tràgala i tràgala i tràgala que té per sistema la patronal”.

La Upifc ha intentat adaptar-se a la nova conjuntura i entendre la realitat empresarial de la premsa, que ha passat en poc temps de viure anys daurats a haver de conviure amb una situació extremadament delicada. Han arribat les vaques magres i molts mitjans de paper estan tancant o a punt de fer-ho. D'altres han de prendre decisions dràstiques i radicals que comporten més precarietat.

Ens agradi o no, la reducció de tarifes pot ser una solució, però la situació actual i la que ens espera és tan complicada que tots hauríem de treballar en la mateixa direcció. Una bona manera de fer-ho seria creant un espai de reflexió amb editors, experts, Administració i sindicats, tal i com recomanen els autors del dossier especial 'La precarietat en el periodisme' publicat al darrer número de la revista Capçalera, i que us recomano vivament que llegiu. Com diuen els autors, la situació “tan sols es pot afrontar mitjançant un debat seriós en què participin totes les parts implicades”. Perquè les coses ja no són com abans ni res tornarà a ser-ho.

Podeu llegir el comunicat íntegre de la Upifc aquí.

3 comentaris:

  1. Em fa molta gràcia com publiquen la UPIFC la portada de la nova tarifa, amb un objecte de mesura en equilibri a punt de caure; no es mostra recta i sòlida com haurien de ser els nostres principis bàsics i referents econòmics, sinó torts i en un equilibri fràgil. Dic això pq tot el que tenia que dir de l'associació que em representa ja ho he dit i realment em sento cansat i aburrit d'una situació que afavoreix sempre els mateixos. Porto 16 anys a la professió i el món editorial sempre ha estat en crisis per una raó o una altre i els fotògrafs sempre hem hagut d'ajustar-nos a les tarifes i valoracions del client i no a les nostres.

    ResponElimina
  2. Comparteixo totalment el que diu l´Oscar. Jo porto una mica menys, però en 12 anys de treball i lluita diaria sempre he sentit la mateixa cançó dels editors: el mon editorial està en crisis...
    No tenir a les associacions del nostre costat no ajuda massa, la veritat.

    ResponElimina
  3. Hi ha qui diu que son tarifes cares, però l'especificitat de la professio de feines intermitents,o grans periodes sense feina, materials que no son precisament barats i uns autònoms que cauen amb o sense feina.Cobrar a 90 dies i Fer baratures es tirar-se pedres a la teulada.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!