19 d’abr. 2010

27 mesos per a fotografiar com un nen es transforma en 'marine'

Des que al 2005 vaig fer l'edició gràfica d'un treball sobre Iraq amb imatges realitzades pels propis marines nord-americans, qualsevol reportatge sobre aquest tema m'interessa especialment. Des d'aleshores n'he vist uns quants (ara mateix recordo el titulat Final Salute de Todd Heisler, publicat el 2006 al tristament desaparegut The Rocky Mountain), però pocs com el treball del fotògraf Craig F. Walker, que ha estat premiat amb el Pulitzer d'enguany al millor reportatge.

L'any 2007, els editors del diari The Denver Post es van preguntar com era possible que hi hagués nois que volguessin allistar-se a l'exèrcit dels Estats Units per participar a la guerra d'Iraq on hi han mort quasi 4.500 soldats americans i n'han resultat ferits uns 32.000. Per trobar-hi la resposta, li van encarregar al fotògraf Craig F. Walker que es convertís en l'ombra d'Ian Fisher, un noiet de 17 anys, amb la intenció de fotografiar el procés pel qual un nen de Denver es transforma en un dur marine als carrers de l'Iraq.

L'Ian Fisher, lesionat durant el programa de formació ràpida de soldats dels Estats Units, espera per aconseguir un permís. Foto: Craig F. Walker

El gegantí reportatge va durar 27 mesos. Per aquest treball acaben de concedir-li el premi periodístic més famós del món, el Pulitzer a la millor fotografia de reportatge que atorga la universitat de Columbia cada abril sense interrupció des de 1917 (fa 94 anys) a treballs publicats als Estats Units.

Craig F. Walker, en el moment de saber que havia guanyat el premi Pulitzer 2010 pel seu reportatge fotogràfic. Foto: Reza A. Marvashti (The Denver Post)

El reportatge de The Denver Post titulat “Ian Fisher: American Soldier" i publicat el setembre de 2009, retrata de manera transparent i biogràfica el dia a dia d'un jove recluta des de les portes del centre de reclutament, passant pels carrers de Diwaniyah i la tornada mesos després als Estats Units. Està dividit en vuit chapters o capítols i per veure'l complert és necessària una bona estona.

Una imatge d'Ian Fisher el 26 de novembre de 2008 a Diwaniyah, Iraq. Foto: Craig F. Walker.

El resultat és un excel·lent exercici de periodisme que demostra que, amb temps i mitjans, els diaris són imprescindibles i insuperables per a contar bones històries. Quan els diaris d'aquí decidiran seguir el mateix camí i apostar per un periodisme de qualitat i en profunditat? Necessitem tenir els nostres propis pulitzer perquè s'hi animin?

Al Rafel López-Monné, gràcies per passar-me l'enllaç 8-)

7 comentaris:

  1. Ya lo he visto y es un trabajo largo y muy bueno, otra cosa es el componente belicoso o propagandistico que se le pueda dar por parte de nuestros amigos gringos.
    A mi me gusto, pero ¿y que lleva a un joven iraki o palestino a luchar por su pais contra los gringos o israelitas? otro gran rfeportaje que nunca sera igualmente premiado.

    ResponElimina
  2. La semana pasada estuve "hojeando" las fotos del reportaje.
    Se me queda la sensación de que los temas acaban siempre en el lado norteamericano, ellos tienen los medios y al igual que en el cine se nos va colando por todas partes su estetica, sus noticias, sus historias..
    NO digo que un premio pullitzer tenga malas fotos, por supuesto, pero creo que una cosa es la fotografía y su estética y otra cosa es el tema del que se habla, no tengo muy claro si en este caso es más importante el tema o la calidad fotográfica.
    A mi me parece impresionante el tema, chavales que tienen todo menos claridad de ideas convertidos en maquinas de guerra... da bastante miedo y una explicación a como va el mundo y en que dirección.
    Saludos

    ResponElimina
  3. A veure si troben un reportage aixi al microstock...
    Estem a anys llum dels USA en el tema fotogràfic, en l´actitud dels seus mitjans de comunicació o en la tasca que comencen a fer algunes fundacions.

    ResponElimina
  4. Els fotògrafs europeus, espanyols i catalans no som pitjors que els nord-americans. Em molesta molt com aconseguiexen col.locar-nos tot el que fan consumint els nostres escassos recursos fotogràfics. Crec que hem de prioritzar el que tenim a casa nostra, que en definitiva és el que fans ells. En aquest sentit em reconeixo una mica taliban.
    No obstant aixó, gràcies Mª Rosa per apropar-nos allò que es interesant.

    ResponElimina
  5. Edu-Taxilari y Daniel, desde nuestro punto de vista europeo, claro que nos parece que el reportaje del Denver Post es una americanada, algo así como Top Gun pero trasladado al fotorreportaje. Aún así, lo que me gusta de este trabajo es el planteamiento inicial o punto de partida que hace el diario, es decir, la búsqueda del por qué de una situación o circunstancia. Para lograrlo, han destinado tiempo y recursos, un lujo a años luz de lo que se hace aquí. Por eso es admirable que todavía existan medios occidentales que apuesten por un periodismo que huye de la inmediatez, elaborado a fuego lento, y le encarguen a un fotoperiodista que realice un reportaje como este.
    Rafa, estoy contigo en que aquí las cosas son muuuy distintas. Ni se destina tiempo ni recursos para hacer estas cosas. Estoy segura, Martín, que con estos dos elementos, aquí también haríamos trabajos magníficos.

    ResponElimina
  6. Lo diferente que lo que tienen ellos en casa es al menos esteticamente muchisimo mas interesante que lo que tenemos en europa recorrer una ciudad al menos mi caso oklahoma city cultura de señales reclamos de todo tipo talleres restaurantes abogados medicos lo que sea color por un tubo sus barrios como en las peliculas no es que se esfuercen mucho lo tienen todo ahi afuera de casa y dentro tambien todo cambia constantemente es un pais vital de pies a cabeza y sus casas aqui en oklahoma no hablo de barrios ricos si no de currantes de todo tipo esteticamente son de pelicula las ardillas corretean los conejos y cuando pasan los coches muy despacio siempre te saludan los niños se asoman y hacen señas etc no es solo nueva york o san francisco los angeles si no el corazon de los eeuu las zonas que dan de comer al resto del pais es otro mundo alque pertenecen casi todas las razas ir en coche es un azote para la vista sus carteles reclamando comer carne a la braza pollos pizzas nada que ver con lo gris de nuestras carreteras que es lo que se acostumbra por estos lados mucho taliban pero lo que esta claro que la historia del chavales mas interesante que si nos cuenta alguno de por aqui lo mismo con un legionario verdad la tradicion para los que conocen la historia de audie murphy durante la segunda guerra mundial se repite no es que sean mejores fotografos es que tienen de todo y mucho mas interesante por mucho que se sientan atraidos algunos por la viaja europa y su charmne rigido y encorsetado por mucho mayo del 68 despues de un paseo por aqui todo resulta mas soso a la vuelta pero es una vision personal megustan mas las fotos de diane arbus sally man emmet gowin que las de cristina garcia ouka lele o sandra sue etc etc

    ResponElimina
  7. Igualet que els domicals d'aquí!!
    Els fotògrafs europeus no sé si som pitjors o millors, el que si que son molt millors són els seus mitjans de comunicació. Si més no en l'assignació de recursos i ganes de fer coses amb cara i ulls. Jo diria que no ens imposen res en aquest sentit. Si els mitjans europeus prefereixen refregir (que no és aquest cas) continguts generats allà no és el seu problema sinó el nostre. Enlloc de criticar el què fan (i com ho fan) els altres hauríem de veure què estem fent malament. Per què els diaris de "referència" del país publiquen en els seus dominicals, que són el buc insigna", reportatgets de baixa volada quan no són publireportatges.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!