30 de set. 2009

Algunes pistes sobre com viure de la fotografia i no morir en l'intent

Si ets fotògraf i estàs preocupat per la profunda crisi que travessa la professió, la precarització de la feina, la baixada de preus i dels encàrrecs, etc, etc, ara tens l’oportunitat de debatre amb alguns dels millors professionals de la fotografia sobre el futur de la professió. Una trentena d’experts, liderats pel fotògraf Tino Soriano, es reuniran el cap de setmana del 31 d’octubre i 1 de novembre a la Garriga (Barcelona) per parlar i debatre sobre com ha de ser el fotògraf del segle XXI, quines són les habilitats que ha d’adquirir i les estratègies que ha de desenvolupar de cara al futur. La reunió està organitzada per la Fundació Universitària Martí l’Humà i la Generalitat de Catalunya. El preu és de 50€ (+ 20€ dinar, optatiu). Com que les places són limitades, cal fer una inscripció prèvia enviant un correu a info@fumh.cat.

Els debats programats i els ponents són els següents:
Entre els assistents han confirmat la seva assistència experts com Joan Fontcuberta (Premi Nacional de Fotografia), Walter Astrada World Press Photo 2009, Enric Galve (President de SONIMAG i director dels laboratoris EGM), Carlos Pérez de Rozas (Universitat Pompeu Fabra), Andoni Canela (National Geographic), Manel Úbeda (director de IDEP), Maria Rosa Vila (editora gràfica de Descobrir Catalunya, Paco Elvira (fotògraf i professor de la UAB), Gabriel Brau (fotògraf i organitzador de Donosti Imagen), Jordi Rovira (director de la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya), Jordi Ribó (fotògraf), Lluís Salom (director de la UPIFC - Sindicat de la Imatge), Xevi Jaime (AFT), Pere Pons (fototalleres.org), Carlos Martín (professor expert en blocs), Gema Darbo (fotògrafa), Maria Abras (fotògrafa i coordinadora del projecte), Isaac Freijo (fotògraf i coordinador del projecte), Frederic Garrido (A. F. Berga), Jaume Badia (AFOCER), Paco Membrives (Montphoto), Sergio Ruíz (revista Capçalera), Núria Gras (fotògrafa i coordinadora d’estudis), Cesc Casanova (Fotocine Casanova) i Albert Masó (National Geographic).

Tot això i més, per intentar il·luminar un futur ple d’incerteses. No us ho perdeu.

29 de set. 2009

Les filles de Zapatero i els drets dels menors


La difusió de la foto de les filles de Zapatero posant amb els seus pares i els Obama, ha provocat un encès debat sobre si la foto havia de ser difosa o no, i planteja una sèrie d’interrogants:

  • Fins ara, el president Zapatero sempre havia protegit la privacitat i el dret a la imatge de les seves filles. L’ha violada duent-les a veure l’Obama i deixant que fossin fotografiades envoltades de la seva família, amb el president nord-americà i la seva dona?
  • Perden ara la intimitat les filles de Zapatero per sortir en una foto amb els Obama?
  • El dret a la intimitat es perd fins i tot quan la pròpia persona s'exposa als mitjans?
  • Si els pares no volen que es facin públiques fotos de les seves filles no haurien d'evitar exposar-les als objectius dels centenars de càmeres acreditades a la 'setmana gran' de l'ONU?
  • Què podia fer el matrimoni Zapatero si la Casa Blanca publicava (com ha publicat) la foto oficial de les seves filles amb els Obama?
  • Si un mitjà de comunicació té una foto com aquesta, pot publicar-la tot i que els pares hagin fet una petició explícita perquè les seves filles menors no apareguin en els mitjans?
  • Té sentit no publicar la foto quan ja circula impunement per internet?
  • La publicació de les imatges suposa una violació dels drets que protegeix la llei del menor?

Són moltes les preguntes que sorgeixen al voltant de la famosa foto. El dret a la intimitat i la pròpia imatge dels menors està protegit per la Llei de Dret a l'Honor (art. 3). Segons la llei, la intimitat de les nenes ha de quedar preservada, fins i tot en un viatge oficial, si no hi ha consentiment exprés dels pares. L'Agència Efe va justificar així la seva decisió de no distribuir les fotos de Zapatero i les seves filles, precisament amb el pretext que no tenia un consentiment exprés dels pares, d’en Zapatero en aquest cas. Per aquesta raó, el departament d'estat nord-americà també va prendre la decisió de retirar de la seva pàgina web la foto del posat familiar amb els Obama que va fer al museu Metropolitan de Nova York durant una recepció oficial, obligat per una llei de l’estat espanyol que l’administració espanyola ha fet complir al govern nord-americà. És el mateix argument que han seguit la majoria de diaris, que no han publicat la foto, tot i que la necessitat informativa ha fet que molts publiquessin les imatges de les portades dels diaris que sí van donar-la, com El Mundo i Abc.

Legalment no hi ha dubte.

Però jo em pregunto, i el dret a la imatge de la resta de menors? Els mitjans i les agències com Efe distribueixen sovint fotografies de nens sense preservar-ne pas la seva intimitat. És habitual en tot tipus d'informacions i reportatges, especialment en els dedicats a la pobresa, el subdesenvolupament, marginació, problemes socials, etc. És legítim mostrar a aquests nens i no fer-ho amb els dels famosos o càrrecs públics? Moltes fotos de tragèdies no estarien encara a la retina de l'opinió pública si el rostre aterrit i plorós d'un nen no hagués estremit al públic.

Crec que tot fotoperiodista i tots els mitjans de comunicació s'haurien de preguntar sempre si és necessari i valuós per a la informació el publicar la foto d’un menor, i valorar-ne les conseqüències. Personalment crec que en el cas dels menors fills de famosos i personatges públics, només el morbo i el sensacionalisme es converteixen en un imperatiu informatiu per a determinades publicacions del cor. Amb el pretext que són personatges atractius i fascinants, aclaparen l’atenció dels mitjans. Resulta, però, inacceptable que formin part de la informació periodística en detriment d’altres temes menys superficials i frívols, si no és que la informació involucri directament al menor. Aquí hi ha alguna cosa que falla.

16 de set. 2009

Per què ens emocionen algunes fotos?

Com és que hi ha fotos que tècnicament són perfectes però que ens resulten avorrides?

El desaparegut Gallen Rowell, un dels fotògrafs de natura i paisatge més reconeguts, tenia una teoria sobre la qual va escriure en nombrosos assajos fotogràfics. Deia que sense records seríem incapaços de percebre el món de manera associativa. És a dir, podríem contemplar-lo, però amb una mirada perduda. Estudis científics demostren que els records, visuals o no, són sempre associatius. Per exemple, determinades olors i determinats sons són tan associatius que quan els notem, immediatament ens evoquen sensacions del passat.

Doncs bé, amb l'experiència visual sembla que passa el mateix. El nostre sistema visual es tan sofisticat que pot provocar una resposta emocional només mirant la foto d'una persona estimada. Per això la fotografia té aquesta força i per això fotos tècnicament perfectes que no evoquin records intensos ens semblen avorrides.

La foto de Robert Capa, lleugerament desenfocada, d'un soldat nedant el dia D és sens dubte una de les millors fotografies de la història no per la seva qualitat tècnica, sinó perquè serveix de clau mestra d'un enorme magatzem d'imaginació i emocions sobre un gran esdeveniment del segle XX.

Segons Rowell, la nostra memòria simplifica la informació visual fins deixar-la en allò que és essencial. A mesura que passen els anys, els detalls perden pes i el nostre imaginari mental es torna més iconogràfic. Per això, el més important per a un fotògraf és capturar un moment significatiu del que s'ha estat testimoni de tal manera que es comuniqui l'essència als altres. Per això també, les millors fotos de natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat e idealitzat.

10 de set. 2009

Un cap de setmana a la festa major del fotoperiodisme

El cap de setmana passat vaig visitar, com cada any de manera puntual i ineludible, el festival Visa pour l’Image. He de dir que per a mi, anar a Perpinyà és sempre una festa major perquè hi vaig acompanyada de bons amics i faig una de les coses que més m’agraden, que és veure exposicions de fotografia. Enguany, malgrat la crisi del fotoperiodisme, el Visa no m'ha decebut. Aquestes són algunes de les meves impressions:
  • El festival segueix omplint de gom a gom les exposicions i les sales, la qual cosa demostra que la gent no ha perdut l'interès per aquest tipus de temes i reportatges, ben al contrari. Per fortuna, el públic encara s'interessa per la història del món, malgrat que els grans mitjans de comunicació dediquin cada cop menys esforços a mostrar-la, en favor d'una actualitat més superficial i frívola.
Couvent des Minimes. Foto: Maria Rosa Vila

  • Tot i així, la crisi del fotoperiodisme s’ha fet patent en el fet que enguany hi ha hagut un augment de les exposicions retrospectives i homenatges (com les d'Abbas, David Burnett, François de Mulder, François Le Diascorn, Stanley Greene, Steve McCurry) en detriment de reportatges més actuals, menys nombrosos del que era habitual.
  • M'ha sorprès gratament comprovar que en la present edició hi ha hagut més exposicions de dones fotoperiodistes que en altres anys.
  • L'exposició que més he gaudit és precisament la de la fotorreportera Brenda Ann Kenneally, titulada Upstate Girls. Què va ser de Collar City, sobre el dia a dia de sis dones de classe obrera americana que viuen a Troy, prop de Nova York, una ciutat prototip de la revolució industrial als Estats Units. Malgrat viure en el país dels somnis i les oportunitats, mai no han aconseguit millorar la seva qualitat de vida. Kenneally ha treballat durant cinc anys en aquest reportatge, realitzat des d’una perspectiva femenina que explora en profunditat els aspectes afectius i psicològics de la misèria, pel qual ha estat guardonada amb el Premi Canon de la Dona Fotoperiodista i el World Press Photo.
Upstate Girls. Què va ser de Collar City. Foto: Brenda Ann Kenneally

  • M'agradaria destacar també l'exposició de la Callie Shell sobre l’epopeia de Barack Obama per a la revista 'Time', on sorprèn veure-hi fotos de l'Obama quan encara no era ni candidat a la presidència dels Estats Units, en una clara aposta de la fotògrafa pel seguiment del polític. El reportatge de Luca Catalano Gonzaga sobre el treball infantil al Nepal també mereix especial atenció. Absolutament corprenent.
Exposició Barack Obama. Foto: Callie Shell

Exposició sobre l'explotació infantil al Nepal. Foto: Luca Catalano Gonzaga
  • El reportatge que ha realitzat la fotògrafa francesa Sarah Caron per l’agència Polaris sobre els talibans resulta sorprenent. És increïble que una dona occidental s’hi hagi pogut apropar tant.
  • Les projeccions nocturnes de reportatges fotogràfics en pantalla gegant i amb música de fons a la plaça de la República són una manera magnífica de tancar una jornada fotogràfica al Visa. L'afluència de públic, com a les exposicions, ha estat formidable.
La plaça de la República de Perpinyà, abans de les projeccions audivisuals del Visa. Foto: Maria Rosa Vila
  • L'oportunitat de veure de prop i conèixer alguns dels millors fotògrafs del món és un dels grans al·licients del Visa. Dissabte passat, Steve McCurry signava llibres al Couvent des Minimes envoltat d'un núvol de persones. Diumenge, però, era possible ensopegar amb ell pels passadissos del convent, aturant-se a petar la xerrada amb qui li ho demanés. Els meus amics i jo no ens en vam poder resistir i vam destrossar la nostra butxaca comprant-nos cada un el seu llibre 'The unguarded moment'. I ens el va dedicar a tots!
Steve McCurry, envoltat de gent, durant la signatura de llibres. Foto: Maria Rosa Vila
Després d'una bona estona de cua, l'Steve McCurry signa el meu llibre. Foto: Mònica Tudela
Pels passadissos del Couvent des Minimes, vam ensopegar amb McCurry i li vam demanar de fer-nos-hi aquesta foto. A la imatge i d'esquerra a dreta, els amics Pau Miranda, la Carme Escales, la Mònica Tudela, l'Steve McCurry i jo
  • Passejar i perdre's pels carrerons de Perpinyà, entrar als magnífics edificis històrics oberts al públic només pel Visa i seure després a la terrassa d’un cafè a prendre un noissette deixant-se acaronar pel dolç sol de setembre és un plaer tan gran com el de visitar les exposicions. Una delícia!

8 de set. 2009

El geni fugaç de Francesca Woodman


La fotògrafa Francesca Woodman només tenia 23 anys quan el 1981 es va suïcidar saltant de la finestra del seu apartament a Nova York. El seu llegat és una obra de 800 fotos d'una intensitat tan extraordinària que amb la seva mort Woodman es va convertir en un mite i una fotògrafa de culte.

Ara, si aneu a Madrid, teniu l'oportunitat de veure'n una exposició a La Fàbrica Galeria. La mostra està formada per 15 fotografies en blanc i negre i la projecció d’un video que mostra com l’artista prepara algunes de les seves fotos, en un exemple de procés creatiu.

L'obra de Woodman (Denver, 1958-Nova York, 1981) està centrada preferentment en el seu propi cos, habitualment nu. Les imatges, misterioses i de caràcter autobiogràfic, retraten la soledat, l'oblit i el pas del temps.

Va realitzar els seus primers treballs quan només tenia 13 anys, adoptant un estil propi característic, en blanc i negre i format quadrat. Més tard, es va identificar amb el surrealisme i el futurisme per a retratar la decadència, manifesta en les parets nues i els objectes antics que també van començar a poblar els seus treballs i que conformen uns ambients buits, durs i opressius.

Li fascinava la forma en què la fotografia pot distorsionar l’aparença del cos humà fins a fer-lo semblar una aparició, etèria i indefinida. Tot i que ella apareix sempre a les seves fotos, mai sembla que hi estigui present. La seva obra expressa intimitat, desassossec, por i angoixa, sempre indagant l'absència del cos.

Francesca Woodman només va realitzar dues úniques exposicions individuals, les dues a Roma. A la seva tornada a Nova York es va embarcar en projectes més ambiciosos, incloent-hi el disseny de noves exposicions i de diversos llibres sobre la seva obra, que suma unes 800 fotos. Tot i així, va morir el 1981 amb 23 anys saltant de la finestra del seu apartament. Aquell dia va néixer una llegenda i una figura de culte.

L'exposició de La Fábrica romandrà oberta fins al 24 octubre 2009, al carrer Alameda, 9. Si heu de viatjar a Madrid, jo no me la perdria.

7 de set. 2009

Tots els concursos fotogràfics en un sol clic

Si estàs pensant en participar en algun concurs de fotografia però no saps quin, aquí tens una web molt pràctica que et pot ajudar a decidir: concursosdefotografia.com. La web recull un llistat molt complert de la majoria de concursos fotogràfics que es celebren a l’estat espanyol, classificats per dates. També s'hi poden fer recerques per paraules clau, per exemple indicant-hi la temàtica que ens interessa (natura, fauna, fotoperiodisme...).

El llistat més exhaustiu és el dels concursos espanyols, però també n’hi pots trobar els internacionals més importants. De cadascún, s’hi poden consultar les bases i els premis.

Espero que et sigui d’ajuda. Bona sort!

3 de set. 2009

Mor assassinat el fotoperiodista Christian Poveda

Avui el fotoperiodisme està de dol. El fotògraf i realitzador de documentals Christian Poveda va ser assassinat ahir a trets en una carretera al nord de El Salvador. Poveda, que tenia 54 anys i era d'origen espanyol, ens va impressionar a tots amb el seu treball sobre les bandes juvenils violentes de El Salvador, que l’any passat va exhibir el festival de fotografia Visa pour l’Image a Perpinyà. Precisament el dia 30 s’estrena a França el documental titulat 'La vida loca' que Poveda va realitzar al 2008, i que narra la vida dels “maras”, un grup de joves salvadorencs, tatuats de cap a peus, que es dediquen al tràfic de drogues i les extorsions, i que sembren el terror a tota l'Amèrica Central fent prova d'una extrema violència.

Durant el rodatge del documental, Poveda va ser testimoni de set homicids, tres d’ells de protagonistes de la seva producció. "Tothom li deia que era perillós. Ell deia que no corria cap risc. Era feliç que la seva pel·lícula sortís per fi al setembre, un reconeixement al seu treball després de nombrosos anys", ha declarat Jean-François Leroy, el director i fundador de Visa pour l'Image.

Un gran professional i una gran pèrdua pel fotoperiodisme, si senyor.

2 de set. 2009

Les millors fotos de natura, a concurs!

Si ets amant de la fotografia i la natura, ara tens l’oportunitat de demostrar el teu talent i creativitat participant en el Concurs de Fotografia Naturalista de l’Associació de Naturalistes de Girona, que després de 22 edicions s’ha consolidat com un dels més veterans i prestigiosos del país.

El concurs acaba d’iniciar el periode d’inscripció i recepció de fotos i està obert a fotògrafs aficionats i professionals. Consta de quatre categories: General; Aigua, Natura i Costa Brava; Foto Denúncia, i Socis Naturalistes, i té com a objectiu difondre fotogràficament els valors del món natural.

Com a novetat, enguany el concurs només accepta imatges en format digital. Les inscripcions es poden fer fins el 31 d’octubre de 2009 a través del portal de l’associació, on també es poden consultar les bases, els premis (el principal, de 1.000€) i veure les fotografies guanyadores d’edicions anteriors.

Les fotografies premiades s’exposaran a finals d'any al Centre Cultural La Mercè de Girona.