21 de des. 2009

Qui posa el preu a una foto?

La setmana passada em va trucar un fotògraf de Barcelona per oferir-me un parell de reportatges. Abans, però, vam fer un repàs molt ràpid de l'estat de la professió i de les moltes coses que s'havien parlat a les jornades del Tino Soriano a la Garriga. Per il·lustrar-me de com de malament estan les coses, el fotògraf em va comentar que fa uns dies, una editorial prou important i coneguda de Barcelona especialitzada en llibres de fotografia li va demanar un grapat d'imatges i li va oferir 24 euros per foto. El més sorprenent és que l'any passat li havien pagat 48 euros per cada imatge que li van comprar per a un altre llibre, és a dir, el doble del que li acabaven d'oferir. Un 50% menys en un any! El meu amic estava indignat.

Com que pel nou llibre l'editorial també necessitava fotos de dos fotògrafs més, el meu amic va decidir trucar-los per saber què en pensaven i proposar-los que es posessin els tres d'acord en reclamar a l'editorial el mateix preu de l'any anterior. Però la idea de fer força tots plegats no va funcionar: "Els dos van decidir acceptar el que ens oferia l'editorial -em va comentar disgustat- perquè consideraven que era millor cobrar poc però vendre unes quantes imatges, que no vendre res”. Així que els tres van acceptar els miserables 24 euros per foto.

Un altre exemple sobre tarifes i fotos, també de la setmana passada: a un fotògraf molt conegut, una empresa editora li va comprar quatre fotos per a un calendari de sobretaula del 2010 d'aquests que es regalen a finals d'any. Per cada imatge li van oferir 100 euros, que era el pressupost per foto. Davant l'oferta, el fotògraf en qüestió va considerar que la seva feina no estava recompensada dignament argumentant que en el tarifari del Sindicat de la Imatge de la Upifc el preu estipulat per a un calendari és de 399,78 € euros, més del triple del que li estaven oferint. El tarifari de la Upifc és un llistat de preus exhaustiu que recull gairebé tot l'imaginable que es pot fer en fotografia, i indica quin és l’import mínim que els fotògrafs haurien de cobrar per a cada treball (al marge de despeses, transports, IVA, impostos, etc). Com que les quatre fotos eren molt bones i les necessitaven urgentment, l'empresa editora va arribar a un acord amb el fotògraf i van pactar el doble del que li havien, ofert, és a dir, 200€ per foto.

Dels dos exemples anteriors se'n dedueixen dues qüestions. La primera i principal és que les empreses editores no tenen en consideració les tarifes de la Upifc ni el que és pitjor, tampoc pregunten als fotògrafs quin és el preu de la seva feina. Simplement decideixen de manera unilateral què pagaran per una foto (sempre el preu més baix possible, of course) amb la convicció de que el fotògraf acceptarà qualsevol preu o que, si no ho fa, sempre en trobaran un altre, professional o no, disposat a fer-ho. Amb l'era digital, el panorama fotogràfic ha canviat de dalt a baix. La democratització de la fotografia ha propiciat un intrusisme creixent, amb milions de fotos d'aficionats circulant per Internet, que són la causa de la banalització i devaluació de la fotografia professional. Hi ha tants fotògrafs i tantes fotos al mercat que l'oferta supera la demanda i, en conseqüència, els preus baixen en picat. Els barems de la Upifc, doncs, s'han quedat en un mer llistat de preus orientatius absolutament irreals i desproporcionats en un mercat lliure basat en la llei de l'oferta i la demanda on cadascú va a la seva i fa el que pot...

L'altre qüestió important és que si el fotògraf de les 4 fotos del calendari no hagués valorat la seva feina tal i com ell considerava just, i no hagués negociat i reclamat el que li pertocava, li haurien pagat bastant menys (que és el que al final ha passat amb els tres fotògrafs del primer exemple, que han cobrat menys per no haver negociat). La consciència social del que val una foto s'ha transformat, s'ha modificat a la baixa de tal manera que ara no se li dóna a la imatge el valor que tenia abans. Per tant, són els mateixos fotògrafs els que haurien de tenir aquesta consciència. I aquí està el quid de la qüestió. Si els fotògrafs no valoren econòmicament la seva feina com ells creuen que s'hauria de valorar, si no la saben vendre de manera digna, la fotografia mai recuperarà el valor que li correspon i s'acabarà la professió. Estaran sempre a expenses de les decisions que marqui el mercat. I el mercat ja sabem que cada cop va més a la baixa. Si deixen que siguin els mitjans i els clients els que donin valor al treball fotogràfic, estan perduts.

En el panorama actual, les tarifes de la Upifc potser són excessives, però si tots els fotògrafs decidissin que aquests són els preus dignes per a la seva feina i apliquessin el “no per sota” que proposa el sindicat, les empreses no tindrien més remei que claudicar i destinar un pressupost més gran a les imatges que necessiten. Cal un pacte urgent de tots els fotògrafs, un pacte de tarifes mínimes reals ja. Si no, la professió acabarà desapareixent.

19 comentaris:

  1. Com bé dius, tothom és fotògraf ara. I no només hi ha gent disposada a baixar els preus sinó a regalar la seva feina perquè surti el seu nom a una publicació. Així de trist és el panorama. Però la democratització no és el problema. El problema no està en els fotògrafs que baixen el preu o regalan la seva feina. Els mitjans de comunicació han baixat la seva exigència per tal d'estalviar-se uns calerons. Tot s'hi val. He vist autèntiques barbaritats en publicacions que es preuen d'exigents. Si el criteri econòmic venç al de qualitat, què podem esperar? Nosaltres hem de defensar un preu just per a la nostra feina però la responsabilitat també és de les publicacions que no fixen uns mínims de qualitat. No veig una sol·lució fàcil, la veritat.

    ResponElimina
  2. Rosa, estic d'acord amb tu en l'esperit del teu article, però no en les conclusions. Jo sempre que parlem de preus poso el mateix exemple: vaig vendre una fotografia de la platja de Tossa de Mar (feta amb una càmera de plaques a primera hora del matí, amb una llum molt suau, força atractiva) a dues editorials i per al mateix ús: llibres de text. Una de les editorials era de Barcelona, prou coneguda. L'altra era americana.

    Com tu dius, les editorials d'aquí tracten els fotògrafs com tractem als països del tercer món, o sigui, ens diuen el que ens pagaran per la nostra feina i si no ens està bé ja trobaran un altre. La seva oferta era de 42€ per la cessió no exclusiva dels drets de reproducció en un llibre de text.

    L'editorial americana em va escriure un correu molt educat en el que em felicitava per la fotografia i em demanava quin era el meu preu. Vaig assabentar-me de quin era el preu mitjà per a llibres de text als EUA i els vaig demanar 450€ per fotografia (se'n quedaven, a més, una altra del cap de Creus). Em van contestar que encantats i els vaig enviar la factura dels 900€ per les dues fotografies. Evidentment, la vaig cobrar abans que la de Barcelona.

    Quin ha estat el resultat? Doncs que mica en mica he anat deixant de treballar per editorials de llibres de text d'aquí i he anat buscant altres feines en les que consideri que em valoren més la feina. No és que m'hagi llençat al mercat americà, no és gens fàcil perquè són molt gelosos d'allò que ells poden produir. Però he anat canviat la manera de fer: cada vegada venc menys les fotografies d'arxiu i he anat buscant altres formes d'ingressos en les que puc negociar el preu abans de fer la feina i establir unes tarifes que sento que em compensen.

    He intentat el que tu proposes, que és valorar la meva feina amb els clients de sempre, però he de reconèixer que jo no me n'he sortit. Finalment, he arribat a la conclusió que moltes editorials veuen la fotografia com un element que omple uns espais en els seus productes i que valoren més el cost que la qualitat.

    I ja se sap, no es pot canviar mai als altres, és més fàcil canviar un mateix. Això em fa pensar en el títol d'aquella obra de teatre de ja fa uns anys "T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré".

    Crec que tens raó. Nosaltres, els fotògrafs, som els primers que hem de lluitar per valorar la nostra feina. Però la meva experiència és que, en aquesta lluita, he perdut la majoria dels clients. Per sort, n'he trobat d'altres!

    Gràcies pel teu bloc... és una joia

    ResponElimina
  3. És d'agrair la teva sinceritat.
    No és una novetat que els fotògrafs estan desunits i és força provable que ho segueixin estan i més ara que l'oferta d'imatges a cost zero és quasi il.limitada.
    Els fotògrafs han de defensar el seu producte, el seu art, certament, però i els editors? Que no han de defensar el SEU producte?
    Els mitjans han d'ajudar en aquesta tasca perquè el què no s'entén en el món de l'edició és que si tu devalues els teus continguts estàs cavant la teva pròpia tomba. Avui en dia i en un futur proper només l'excel.lència sobreviurà.

    Em permeto citar l'exemple que vas donar a la xerrada del dissabte de la revista de viatges, molt coneguda, que fa tot un número amb fotografies gratuites que crec que provenien de la convocatòria d'un concurs!! Quin futur té aquesta revista?
    Fotografs (així com escriptors, periodistes etc...) i mitjans lluitem en el matèx bàndol en la guerra per la supervivència i això sembla que no s'acaba d'entendre.

    ResponElimina
  4. Només ho comentaré amb un exemple. Fa unes setmanes vaig rebre un correu al meu Flickr d'una guia de viatges on line demanant-me una fotografia del Piazzale Michelangiolo de Florència per incloure-la en la guia d'aquesta ciutat. Evidentment l'havia de cedir gratuïtament. La compensació, més o menys, era que aquella foto, en apareixer allà —a 150 px!— la podrien veure d'altres promotors que quedarien prendats d'ella i em farien saltar a la fama. Els termes del "contracte" especificaven, això sí, que ells no tenien els drets exclussius d'explotació.
    Vaig entrar al web en qüestió per curiositat i si la meua foto era tan meravellosa com les que allà hi havia penjades de Florència, millor dedicar-m'hi a una altra cosa.

    ResponElimina
  5. En dos años he subido los precios de mis tarifas para eventos y bodas (nada que ver con lo que propone la UPICF), el resultado ha sido la perdida casi total de un buen numero de clientes, he conseguido algunos otros, pero en valor absoluto no me ha compensado.
    Los organismos tipo diputación, turismo, etc,..han pasado a ignorarme completamente en cuanto subi los precios un poco, nada exagerado, simplemente algo digno, pase de trabajar con todos a con ninguno...a esta gente el valor de las fotografías les da absolutamente igual y lo unico que buscan es llenar huecos y sus propios bolsillos.
    Colaboraba con una editorial de Valencia de forma continua hasta el punto que llego a ser uno de mis principales clientes, me mantuvieron la tarifa 2 años al mismo precio, y da gracias o llamamos a otro, tuve que pelear cada trabajo, cada presupuesto,...ahora esa editorial ya no está sacando casi productos, tienen a un becario como freelance que les hace todo lo que necesitan, las fotos de paisajes, pueblos, etc,.. suelen ser cedidas y de una calidad horrorosa...además varios libros quedaron sin publicar por motivos políticos, a todo esto me deben 1600€ que no creo que llegue a cobrar y ya me avisaron que si volvia a trabajar con ellos las condiciones no serían ni mucho menos tan buenas como antes (te puedes imaginar lo buenas que eran).
    Sigo trabajando en mis reportajes y en mi stock con la esperanza de poder algun dia comercializarlo, pero dentro de la Comunidad Valenciana el caciquismo es absoluto y no tengo la más minima oportunidad de ver publicadas mis fotos a un precio digno.
    Lo siento, Mª Rosa, coincido contigo plenamente, el fotógrafo ha de valorar su trabajo, pero ahora mismo nadie valora este trabajo aqui y es impensable que un fotógrafo freelance pueda hacer frente a las editoriales y negociar un precio, generalizando por supuesto.

    ResponElimina
  6. Un periodista21/12/09 15:50

    Només volia introduir una reflexió sobre el contrast entre les tarifes fotogràfiques i les de redacció. Els fotògrafs han de fer-se valorar. Hi estic d'acord. Però tenen la gran sort de poder vendre el seu treball dues, cinc o vuit vegades. Què passa amb els redactors? A banda de que les tarifes per un reportatge escrit són molt més baixes que les d'un reportatge fotogràfic, els periodistes no poden vendre el mateix article a diverses revistes. (Imagineu-vos trobar el mateix article publicat al Magazine i dos mesos després a la revista Descobrir Catalunya i un mes després a Rutas del Mundo. Tampoc no seria lògic.) Potser quan calia revelar el treball, hi havia una despesa en material que encaria el treball del fotògraf. Però la foto digital no representa una despesa material. A banda, el periodista s'ha hagut de desplaçar igual que el fotògraf, ha gastat gasolina, allotjament, menjar... I li pagaran 250 o 300 euros per un article que no podrà tornar a publicar. Els fotògrafs, en canvi, poden publicar la mateixa imatge infinites vegades. Tots hem de lluitar per unes millors tarifes, hi estic d'acord, però encara més els redactors.

    ResponElimina
  7. No puc estar més d´acord amb tu.
    Jo he deixat de fer feines o publicar fotos per considerar la tarifa baixa. I continuaré treballant així.
    I no estic d´acord amb el periodista. Les despeses del fotògraf son infinitament superiors. I més a partir de la fotografia digital, que obliga a comprar nou equip cada dos anys com a molt, disc durs ja ni parlem... Total milers i milers d´euros. I hi ha periodistes que ni viatgen al destí. A més tot va en el prestigi. Conec redactors que cobren per la seva feina quantitats superiors, molt superiors, a les meves com a fotògraf.

    ResponElimina
  8. Excel•lent article i magnifiques reflexions Maria Rosa. Estic totalment d’acord amb tu.
    Per sort, de tant en tant, reps un altre tipus de noticies. Un amic fotògraf acaba de tornar d’un viatge en el que s’ha recorregut mitja Espanya-no era per premsa ni revistes-i m’ha dit:sort que he pressupostat be i m’ho han acceptat. M’ha salvat l’any i la meitat del 2010.

    ResponElimina
  9. És evident que el periodista anònim no ha tingut molt contacte amb fotògrafs. ¿La fotografia digital no representa una despesa material? Hahaha! Molt bona aquesta.

    Abans, en temps analògics, una càmera et podia durar 5 o 10 anys. De fet, en el meu temps lliure faig fotos amb una càmera de fa 50 anys. Amb la fotografia digital, cada any o dos anys m'he de deixar 2.000-3.000 euros en càmeras (a més, suma ordinadors i memòries per emmagatzemar les imatges). Ah, i el temps que et deixes davant de la pantalla, treballant les fotos!

    Aquesta és la pressumpció més estesa, més falsa i que ha fet més malt al mercat: que la fotografia digital és "gratis total".

    Col·laboro com a fotògraf i com a periodista. No es tracta de dir quin mercat està més fotut. Tots dos ho estan.

    ResponElimina
  10. a UN PERIODISTA li diria que sí que hi ha despeses en els treballs digitals. que potser no revelem al laboratori, és cert. però quantes hores ens passem després a casa revelant a l'ordinador amb el Lightroom, i ajustant colors i llums amb el Photoshop, escrivint informació dins dels arxius, etc... això no ho sap ningú! moltes vegades la postproducció és més feixuga i llarga que la producció en si mateixa.

    maria rosa, estic molt d'acord amb el teu post. això que dius aquí és una cosa que comento moltes vegades amb els amics. vaig perdre un bon client per no voler donar-li un reportatge pel que em volia pagar, sabent que la meva feina valia al menys el doble. i vaig trigar un any més a publicar-la, però a una respetable revista que em va pagar el que es mereixia el treball (més o menys). Crec que ens hem de plantar i fer-nos respectar, com tu dius. Però és una desgràcia per a la professió el fet que hi ha gent que prefereix vendre's per quatre duros en comptes de lluitar pel que és seu.

    Estaria molt bé que parléssis també de la "norma" de no pagar les feines fins que no es publiquen. És que quan comprem un vestit no el paguem, encara que tinguem previst estrenar-lo un mes després? I quan ve el fontaner no li paguem tot i qur aquella aixeta no la fem servir mai? A EE.UU. tinc companys fotògrafs que quan entreguen un reportatge entreguen una clàusula que ha de firmar la publicació on diu que dóna un mes hàbil per pagar, i per cada setmana que es retardi el pagament s'afegirà un 10% sobre el preu pactat. Aquesta clàusula sé que l'han feta servir fins i tot a publicacions espanyoles. Per què nosaltres no ens unim amb això? Per què cadascú va per lliure? Aquest és un dels grans problemes de la professió: que som molts i que molts no coneixen les regles del joc o no volen respectar-les.

    ResponElimina
  11. Como dice un compañero mio: "Yo no vivo de regalar fotos, vivo de venderlas".

    Muy interesante el blog Maria Rosa, enhorabuena!

    ResponElimina
  12. Però imagino que tot això realment es deu a que els medis impresos també tenen menys ingressos.

    Es un canvi radical de model, o una destrucció del model actual sense que ningú tingui clar a on es va ?

    Els únics que estan guanyant calers son els proveidors del hardware i les empreses de telecomunicacions. Ara que es comencen a promocionar els lectors de llibres digitals, si doneu un cop d'ull al google veureu que hi ha la tira de llibres en pdf. Els editors, que també maltracten a escritors i traductors, potser acabaran per tenir ells mateixos un problema com les discogràfiques.

    I com diu el Francesc, jo crec que alguna cosa de tercermundista hi ha en el tracte que aquí es dona a la gent.

    ResponElimina
  13. Primer de tot, moltes gràcies a tots pels vostres comentaris que enriqueixen moltíssim aquest bloc. Intentaré contestar-vos un per un:
    - Òscar i Roger, estic totalment d'acord amb vosaltres en què les publicacions estan baixant la qualitat dels continguts per abaratir costos, deixant-se guiar estrictament per criteris de rendibilitat econòmica. Com diu el Roger Llonch, estan cavant la seva pròpia tomba. El més trist és que no se n'adonin. Qui vol comprar un producte editorial cutre?
    - Francesc, no ets el primer que em comenta les avantatges de col·laborar amb mitjans nord-americans. No sé si tots funcionaran igual, però el que expliques ja ho he sentit altres vegades: factures abonades a 15 dies vista i preus convinguts amb el fotògraf. Les empreses editores d'aquí n'haurien d'aprendre!
    - Cistella de Llum, el teu és un dels múltiples exemples de com es nodreixen d'imatges algunes empreses. És com l'anècdota que va explicar el director del festival Visa pour l'Image, Jean François Leroy, i que vaig explicar en el post http://enfocant.blogspot.com/2009/06/jean-francois-leroy-els-fotoperiodistes.html. Fa uns mesos, un jove fotògraf va participar en un concurs de fotografia i va guanya el premi. Una agència de publicitat es va posar en contacte amb ell i li va dir: “La teva foto premiada és exactament allò que busquem pel nostre client, es correspon amb els colors, la identitat corporativa, etc. Li comprem per 9.500 euros.” El jove fotògraf va respondre: “Deixi’m fer un parell de trucades abans de decidir-me…”. Òbviament, per 9.500 euros tothom li va dir que la vengués. Quan va trucar a l’agència de publicitat al dia següent, li van dir: “Hem canviat de parer.” En demanar explicacions li van explicar el que havia succeït: el jove fotògraf havia posat les seves fotos a una agència lliure de drets i d’accés lliure. Mentre reflexionava sobre si acceptar l'oferta o no, en menys de 24 hores, l’agència de publicitat havia localitzat la famosa foto a Internet i... se l’havia descarregada per 1 euro! El pobre noi havia perdut 9.499 euros!
    - También estoy contigo Daniel en que un fotógrafo freelance solo no puede hacer nada frente a las editoriales, pero la tesis que defiendo es que si todos los fotógrafos decidieran ir a una y cobrar unas tarifas mínimas, las editoriales serias no tendrían más remedio que aceptarlas.
    - Al periodista, m'agradaria que entengués que la seva visió coincideix amb l'estereotip que molta gent té de la fotografia digital. Creuen que és una fotografia fàcil, assequible i que no porta molta feina. I res més lluny! Llegeixi sisplau el comentari de l'Òscar Garcia i tindrà una idea real del que suposa treballar en digital avui en dia. Estic d'acord, però, en què tots dos mercats, fotògrafs i redactors, estan molt fotuts.
    - Rafa i Paco, celebro que vosaltres us en sortiu i conegueu gent que també ho aconsegueix. Aquesta hauria de ser la norma.
    - A Òscar Garcia i L., moltes gràcies per alliçonar al nostre amic periodista, li feia falta. També estic d'acord, L, en què la norma de pagar a 60 i 90 dies vista a partir de la data de publicació és una trastada pel fotògraf, que ha hagut d'avançar fins i tot unes dietes i un quilometratge per a poder fer el seu treball. Potser més endavant m'hi extendré en un futur post, gràcies pel suggeriment.
    - A Ainara, gracias por pasarte por aquí y por tu comentario.
    - Y Frikosal, estic d'acord amb tu en què estem en un moment de canvis, de construcció de nous models de premsa. Esperem, però, que aquests canvis no suposin l'extinció d'una professió amb més de 100 anys d'ofici.

    ResponElimina
  14. A França crec que fan més pinya. I sempre que he publicat allà, m'han pagat ràpid i unes quantitats de l'ordre de les proposades pel UPIFC.

    Está clar que el camí a seguir és unirnos per lluitar plegats i no pas fer la guerra cadascú per separat.

    ResponElimina
  15. Com a passat amb tants col•lectius, caldria plantejar-ne una campanya informativa diferenciant el que és una foto ben feta i un "tot a 1 euro". Aquesta campanya s'hauria de començar en les pròpies revistes dels col•legis de periodistes. Per molts d'ells fer una foto és quelcom gratuït i ràpid (vaja, un clic i prou!) i aquesta és una de les raons de les misèries del mercat editorial. També és de jutjat que molts dominicals guarden en la nevera durant mesos (o anys!) articles que ells mateixos han encarregat, sense pagar. Aquí crec que el sindicat, igualment que s’ha molestat en proposar unes tarifes, hauria de negociar una solució. I, finalment, per la meva experiència, la diferència de tracte entre les editorials anglo-saxones i el que corre per aquí (la Maria Rosa és una excepció) és tan abismal com els preus que paguen uns i altres. El nostre sempre serà un país de pandereta i, escoltant les veus de “la caverna” i la sentència del jutge Ricardo Rodríguez Fernández a la cadena SER
    (http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20091225/53852660091.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20091225/53852660091.html) jo me’n faig una idea molt acurada del futur que ens espera si no ens mobilitzem.

    ResponElimina
  16. Hola Maria Rosa,

    M'assembla un article molt representatiu de la salut fotogràfica del país en molts aspectes.

    Jo sóc aficionat a la fotografía i per els comentaris del blog he llegit quelcom sobre que internet permet mostrar moltes fotografies de tots tipus i que això en certa manera ha fet mal al mercat fotogràfic profesional.

    Es cert que un aficionat pot cedir alguna imatge amb només la condició de que la publiquin amb el seu nom i la seva web. Però els aficionats no són tontos i això o faran amb dos fotos i a la que vegi que té tirada intentarà treure'n profit i fins i tot buscarà la manera de fer-se profesional per viure d'això. Per tant jo crec que el fotògraf aficionat no és l'enemic del profesional.

    Una altra cosa que s'ha tocat aquí també es la qualitat de les imatges. Suposadament un aficionat, que dedica part del seu temps a la fotografía i no a dedicació plena ni tanta experiència acumulada, té una qualitat inferior que un profesional. I si això no és així (evidentment sempre pot haver-hi algú que destaqui), el fotògraf profesional s'hauria de preguntar que està passant amb la seva pròpia formació i valua i intentar solucionar-ho. La fotografia digital és un món molt dinàmic i aquest dinamisme es bó per unes coses i dolent per altres com per exemple dormir-se als llorers.

    D'altra banda, i aquí jo no hi entenc, pel que heu comentat aquí la paella la tenen pel mànec les editorials. Que poden arribar fins i tot a ningunejar al fotògraf fins al punt que si no accepta les seves condicions l'amenacen amb buscar algú altre.

    Opino com els altres, en què els fotògrafs profesionals haurien de fer pinya i buscar solucions i fins i tot crear algun organisme de pes. Ells haurien de poder negociar les seves fotos perquè a part de l'equip també hi ha gastos de desplaçament i no haver de mal vendreles.

    ResponElimina
  17. hola, me llamo Guillermo y llevo 22 años haciendo fotografias como aficionado.para mí, el problema es que esto se ha globalizado mucho.pasamos muy rapido del analogico al digital, photoshop, ordenadores .. y hoy en día cualquiera se fotografo y director de cine.todo el mundo tiene camara digital y ordenador.yo vendo fotografias a particulares del paisaje donde vivo.cuando a alguien le interesa una foto, le digo un precio u otro, porque estareis deacuerdo conmigo que hay fotos que puedes hacer casi todos los dias y otras a las que tienes que esperar a que llegue verano o simplemente, salga la luna llena por donde quieres.en mi caso, la gente se tira de los pelos cuando les digo el precio y eso si: no rebajo ni un puñetero euro, ya que lo mio me cuesta y si me dicen que es muy caro, pues vete tú como hago yo a pasar todo el día por alli y te la haces tu.tambien realizo exposiciones fotograficas en las casas de cultura de los Aytos de la zona .. PERO COBRADAS.COMO DICE UN AMIGO MIO, LA MADRE TERESA DE CALCUTA, YA MURIO.DE ESTA MANERA, SI LOS CONCEJALES COBRAN POR IR A LOS PLENOS O CUANDO SUBEN EN PAMPLONA COBRAN DIETAS Y DESPLAZAMIENTOS, YO LAS COBRO POR EXPONER MIS FOTOS. LOS PROFESIONALES Deberías UNIROS Y NO DEJAR QUE LAS EDITORIALES OS MAMONEEN.ELLOS BIEN SABEN LO QUE CUESTA HACER UNA BUENA FOTO PERO LO QUE UNO NO QUIERE, EL OTRO LO DESEA.OS DESEO A TODOS FELIZ AÑO Y QUE VENDAS MUCHAS FOTOS ... ¡BIEN PAGADAS! SALUDOS DESDE LA CAPITAL DE LAS BARDENAS

    ResponElimina
  18. Siempre he sido de la opinión que primero uno debe valorarse a sí mismo y su propio trabajo y en el camino mantener la dignidad, aunque sea duro.
    Que si te bajas los pantalones una vez, ya no te los vuelves a subir.
    Que si no te los bajas tú, el siguiente de la fila lo hará. Que la fila es muy larga, pero que al final se acaba…. Y que entonces ya no quedan más pantalones que bajar.

    En muchas ocasiones he rechazado reportajes, porque su precio no es que fuese más bajo que las tarifas mínimas que se proponen, si no que aceptarlas implicaba aceptar el insulto de la propuesta. El resto de la historia es conocida, meses después veía el reportaje publicado, con imágenes cuyo propietario por las razones que fuesen si acepto la propuesta. En ningún momento he lamentado no haber publicado esos reportajes y si me he sentido a gusto conmigo mismo de no haberlo hecho. Ahora bien, eso solo lo sabía yo, solo yo sabía el precio de tales indecentes propuestas.

    Y si esa propuesta se hiciese pública?
    Y si se publicasen los nombres de las editoriales que proponen esas propuestas?
    No hace falta que me explaye en las consecuencias de estos hechos, todos alcanzamos a imaginarlas.

    Del mismo modo que sindicatos de otros sectores hacen públicos contratos abusivos en empresas y sueldos por debajo del mínimo. Qué diferencia al sector periodístico de otros?

    Creo que un tema tan grave requiere de medidas valientes, para intentar que cambien las cosas.

    También soy de la opinión de no estar, donde no te quieren. Y por lo tanto también he buscado mercados donde las imágenes se pagan, no a lo que cuestan, si no a lo que valen. Y los hay.

    Gracias a María Rosa, por crear este debate, quizás sea la semilla para un cambio.

    Gracias también a María Rosa por colocar ese traductor en el blog, funciona de maravilla.

    ResponElimina
  19. Estic totalment d'acord amb tu. Cal defensar uns preus dignes pel nostre treball.
    El tema està en ¿quant de temps pot aguantar un fotògraf sense cobrar res, esperant a què els preus tornin a ser dignes?
    Alguns fotògrafs accepten preus inferiors perquè... o això.. o res.
    I ara ja no parlo del negoci editorial.
    És que hi ha gent que està sense treball, gairebé sense casa.. però la filla li fa la comunió... i volen un reportatge barato.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!