4 de nov. 2009

Jornada de fotoperiodisme a la Garriga. Algunes pistes sobre com viure de la fotografia al segle XXI

Foto: Tino Soriano

A aquestes alçades, segur que pràcticament tots ja deveu estar al corrent de com va anar la jornada de fotoperiodisme que el Tino Soriano va organitzar el dissabte passat a la Garriga. En aquest sentit, no vull extendre'm-hi perquè tant el Paco Elvira, el Siqui Sánchez, el Fran Simó i el Tino Soriano han publicat uns resums fantàstics en els seus blocs (que si no heu llegit, us recomano vivament que us els mireu abans de seguir) i no té sentit que jo faci aquí el mateix. Però si que m'agradaria deixar constància que la jornada va ser extraordinària, no només per la quantitat de idees que s'hi van debatre, com per la qualitat dels ponents i la nombrosa participació d'assistents. Crec que poques vegades, un grup tan ampli de professionals de la fotografia han tingut l'oportunitat de reunir-se per parlar d'allò que els apassiona i alhora els preocupa en un ambient de tanta cordialitat (quasi festiu, diria jo). I això, gràcies al Tino Soriano, artífex organitzatiu de la jornada i gran amfitrió. Així doncs, en aquest post només pretenc extreure alguna conclusió del més important que es va comentar a la reunió, que il·lumini encara més, si és possible, un camí ple d'incògnites.


Una de les primeres idees que van quedar més clares és que per viure de la fotografia al segle XXI, el fotògraf professional (aquell que fa reportatges industrials, comercials, publicitaris, gastronòmics, de viatges, etc.) ha de ser capaç de fer una fotografia que cap client pugui realitzar per ell mateix. En un moment en què la fotografia s'ha democratitzat, en què tothom té una càmera i fa fotos i per tant és un potencial competidor, el fotògraf professional ha de ser capaç de fer allò que ningú més pugui fer. Per això, és indispensable saber vendre la pròpia feina, i si cal, fins i tot ser “una mica comediant”, segons va argumentar el fotògraf Siqui Sánchez, un dels ponents. En aquest sentit, en Siqui va recomanar que els fotògrafs que es dediquen a la fotografia industrial, publicitària i comercial, impressionin els seus futurs clients amb un bon equip fotogràfic perquè, segons ell, tenir una càmera millor que la del client, amb més megapíxels, i un grapat d'extres (flaixos, llums, reflectors, etc.) pot ajudar a que el client no cregui que les fotos se les pot fer ell mateix. “Hem de transmetre-li la certesa que li podem oferir una fotografia diferent”, va sentenciar.

Una altra idea important és que els fotògrafs han d'adquirir suficients habilitats per desenvolupar altres tasques que no siguin estrictament fotogràfiques. El treball del fotògraf professional és una barreja de creació, investigació, treball de camp, logística, diplomàcia, transport d'equip, fotografia, edició... i per això cal saber comptabilitat, màrqueting, relacions públiques... Segons en Siqui Sánchez, “fer fotos només suposa entre un 5 i un 10% del treball”. La resta del temps cal dedicar-lo a altres coses.


Per a ser més competitius encara, els que ens dediquem a la fotografia hauríem d'estar al corrent de les últimes tecnologies relatives a càmeres, software i suports que apareixen al mercat, tal i com ens va suggerir l'expert en imatge digital Hugo Rodríguez (si seguiu la seva web de manera habitual ho aconseguireu, us ho asseguro), i obrir-nos a noves possibilitats creatives, com el vídeo. També és molt important que els fotògrafs estiguin connectats a les principals xarxes socials que existeixen a internet (Facebook, Twitter, Linkedin...) per aprofitar les múltiples possibilitats que ofereixen per fer i mantenir contactes (amb fotògrafs, editors gràfics, directors d'art, clients...) i estar al dia del que passa al voltant de la professió. Els blocs també poden ser una bona eina de difusió de la nostra feina, com bé va defensar Fran Simó de Barcelona Photobloggers, en l'apassionat debat que va mantenir amb el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, al voltant de la credibilitat dels blocs.
A internet es poden trobar també agències on vendre les nostres fotos, i empreses especialitzades en oferir serveis per a fotògrafs professionals que ens ajudin a tenir una presència destacada a internet. Joan Vendrell, expert en tecnologia i autor del bloc Naturpixel, ens en va recomanar una anomenada Photoshelter.S'encarreguen de construir la nostra pàgina web, posicionar-la a la xarxa, emmagatzemar les nostres fotos, realitzar i vendre impressions digitals de les nostres imatges, etc. etc. I tot això, per uns 300 dólars l'any (l'empresa és nord-americana).


Respecte a la fotografia documental, una de les conclusions de la ponència del Pepe Baeza (la més teòrica de la jornada) és que el fotoperiodista no pot ser un aficionat, sinó una persona honesta amb una bona cultura visual, esperit crític i voluntat d'informar l'opinió pública. El gran repte, segons Baeza, està en trobar nous i adequats canals de difusió que tinguin en compte que la informació és un servei públic i un dret com la cultura. Actualment existeixen pocs canals on difondre el treball fotoperiodístic i cada cop és més difícil aconseguir finançament pels projectes que s'aproximen a la realitat més dura i requereixen més temps. Segons Baeza, “sempre hi haurà dificultats perquè els poders econòmics i polítics sempre posaran entrebancs a la fotografia de denúncia, ja que té la capacitat d'influir en el pensament de la gent i un gran poder de transformació”. “Caldria que les administracions, les organitzacions no governamentals i entitats públiques o privades s'impliquessin i apostessin per la fotografia documental”, va demanar Baeza, asegurant que “la informació ha d'estar en bones mans. Necessitem un pacte de credibilitat”.

En aquesta línia, Photographic Social Vision n'és un bon exemple. És una entitat sense ànim de lucre que ajuda els fotoperiodistes a tirar endavant projectes fotogràfics documentals i de denúncia, assessorant-los i ajudant-los a publicar i exposar els seus treballs. No sempre, però, troben fàcilment recursos econòmics per tirar endavant tots els seus projectes, com bé va explicar la seva directora Sílvia Omedes.


I aquest crec que és el moll de l'os de tot el que està passant: mentre la premsa i les agències de fotografia no trobin la manera de guanyar diners (sobre tot a internet), mentre no existeixi una alternativa viable als mitjans de comunicació establerts, aquesta professió estarà condemnada a la precarietat i la manca de recursos. El gran repte al qual ens enfrontem és trobar un model de negoci que permeti als fotògrafs treballar i viure de la seva feina que impedeixi que la fotografia documental desaparegui. Mentre l'actual model de premsa (en paper i on line) es regeixi per estrictes criteris econòmics i de rendibilitat, el futur del fotoperiodisme serà miserable. Mentrestant, i per no decaure, cal que siguem creatius, mantinguem la il·lusió i posem en pràctica algunes de les idees que van sorgir a la Garriga.

11 comentaris:

  1. Molt poques vegades he vist a una reunió o un congrés tant d'interès per part dels assistents, un ambient tant cordial i un diàleg tant intens com el de la Garriga. L'any vinent espero poder tornar a anar-hi.

    ResponElimina
  2. Si com s´ha vist, tenen tant de profit aquest tipus de reunió, desitjo que es facin amb una certa periodicitat.

    Impressionant el tema de la capacitat de difusió dels blocs, facebooks i demés.

    ResponElimina
  3. Excel.lent resum Maria Rosa que complementa a la perfecció el que s'ha publicat fins ara sobre les jornades.

    ResponElimina
  4. Els resums i comentaris que fas de la trobada són força interessants. Percebo que vau tindre una jornada intensa, magnífica, humana...
    Gràcies, Maria Rosa!

    vicent pellicer ollés

    ResponElimina
  5. Rafael López-Monné5/11/09 9:53

    Gràcies Maria Rosa, gràcies Tino i gràcies a tots els que vau participar. Lamento no haver pogut estar, però només el fet d'haver realitzat la trobada crec que és un senyal per l'optimisme.

    ResponElimina
  6. María Rosa,
    Com ja he dit als blogs de Tino i de Paco Elvira:¡l' any que ve no faltaré a les jornades! crec que m' he perdut un moment important del nostre entorn profesional! Impressionant la repercussió als blogs!
    alfons rodríguez.

    ResponElimina
  7. Vaig assistir a les jornades i dono fe de la intensitat de les discussions. Penso que es confrontaven dues maneres de pensar: la clàssica de tota la vida que creu en el paper i en la solera dels mitjans tradicionals (com si no hi haguéssin tants mitjans com ideologies) i la que creu en un nou paradigma de la informació on cadascú tria les seves fonts (mitjans "tradicionals inclosos) d'entre un inmens ventall de propostes que els mereixin més confiança i proximitat.
    Més aquesta discussió s’encenia més ens allunyava del que era el tema que ens havia portat allà que és la fotografia. La crisi de la premsa no s’ha de confondre amb la crisi de la fotografia que per mi no existeix. Tot i que Jean-François Leroy hagi alertat que ha detectat un descens en la qualitat de les propostes que ell rep anualment de cara a organitzar el festival de “Visa pour l’Image” que ell mateix dirigeix amb tant d’èxit.

    I és en aquest punt on vaig trobar a faltar plantejaments innovadors. Podriem dir que els arbres no ens van deixar veure el bosc.
    -Crisi en la difusió : sí. Els mitjans no venen tant i fins i tot tanquen, conseqüència: menys històries publicades i menys diners destinats a la producció. Deixeu-me afegir que s’accepta molt alegrement que en els grans dominicals i d’altres revistes hi ha una pressió per part dels anunciants per evitar imatges dures i impactants, per allò de no voler vendre un Rolex al costat d’una foto d’un nen morint-se de gana. També podria ser que com que la gent no troba grans històries i només veu publireportatges i tendències no compri aquestes revistes, i aquí hi perd tothom, també els que venen Rolex.
    -Crisi en la producció : No, amb matisos. No perquè dir que hi ha crisi de producció en el moment en què deu haver més i millors fotògrafs que mai em sembla una mica absurd. La xarxa està plena de grandíssimes propostes, Burn, n’és el paradigma.
    En canvi, sí que estic d’acord amb els plantejaments d’Stephen Mayes sobre l’estat actual del fotoperiodisme. Fa uns mesos vaig penjar aquest post sobre una xerrada que va fer en el marc del World Press Photo. En essència vé a dir que el fotoperiodisme s’intenta perpetuar a base d’autoimitar-se una vegada i una altra. Això i molt més dit per algú que ha visionat quasi bé 500.000 fotografies presentades al WPP durant els últims deu anys val la pena d’ésser tingut en compte.

    http://rogerllonch.wordpress.com/2009/05/28/128/

    ResponElimina
  8. A més voldria comentar una cosa sobre la divertida i encertada teoria dels pandes d’en Siqui. Aquells que volen anar al bosc dels koales.

    La indústria ha optat per la convergència de dispositius, les càmeres de vídeo fan fotos i les càmeres de fotos fan vídeo. Per tant sembla ser que els fotògrafs farem imatge en moviment. Hi estic d’acord, m’hi apunto, però si fem vídeo l’hem de fer tant bé com el millor dels professionals del vídeo perquè sinó només serà un truc, una joc de mans per impressionar el client i això penso que no té massa recorregut.

    A aquells que feu fotografia comercial potser us interessen aquests seguiment que he fet al meu blog (ja em perdonaràs la llicència Maria Rosa) sobre les càmeres de vídeo Red ONE al meu blog. És un sistema de vídeo d’alta definició que permet extreure “frames” de la mida d’un arxiu de la Canon 5D. Sí, ara és un aparell gran, costós i que requereix certa producció però tots sabem la velocitat en que evoluciona la tecnologia:

    http://rogerllonch.wordpress.com/2009/06/09/el-futur-de-la-fotografia/
    http://rogerllonch.wordpress.com/2009/07/07/el-futur-de-la-fotografia-ii/
    http://rogerllonch.wordpress.com/2009/08/26/el-futur-de-la-fotografia-iii/
    http://rogerllonch.wordpress.com/2009/10/08/el-futur-de-la-fotografia-iv-va-assumimho-el-present/

    ResponElimina
  9. La participació, tant dins de la jornada, com la que s’ha fet desprès des de els canals de comunicació de cadascú ha estat formidable. Gràcies un cop més a tots. Confio que aquesta barreja de trobades personals i virtuals continuï essent un model agradable a seguir. Per cert, els videoclips que proposa en Roger estan força bé. Una abraçada a tothom.

    ResponElimina
  10. Maria Rosa, gràcies per afegir informació de les jornades. He escoltat totes les ponències, genial!!. En Tino i col.laboradors van saber molt bé escollir els ponents, fins i tot el discurs de l'alcalde mereix la pena. Jo també he rigut amb en Siqui i he après molt de tots plegats. I, conèixer el treball de la Silvia Omedes i les seves companyes, un granet més de sorra que s'afegeix a totes les causes socials...

    ResponElimina
  11. Maria Rosa, em vaig equivocar quan ahir vaig elevar a grau d'alcalde de la Garriga a Santiago Cucurella 8-).
    I, és que parla amb tan orgull de la seva petita ciutat...
    Una forta abraçada!

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!