9 de nov. 2009

Existeix mimetisme en el fotoperiodisme actual?

El Trafic s'ha acabat. Després de cinc dies de projeccions, debats, tallers de fotografia, conferències, etc., la tercera edició del certamen organitzat pel Centre de Fotografia Documental de Barcelona, ha tancat les portes amb un bon poder de convocatòria entre els fotògrafs, professors de fotografia, alumnes i gent vinculada a la imatge. El hall del CCCB ha resultat un espai de trobada excel·lent pels qui ens hi dediquem i una bona oportunitat de compartir experiències amb col·legues i amics, però si un dels objectius del festival és posar en contacte la fotografia documental amb un públic ampli i heterogeni, la cosa no acaba de funcionar. Probablement el festival necessitaria que les institucions li donessin l'impuls que es mereix ampliant el pressupost i realitzant accions de comunicació i de màrqueting més intenses als grans mitjans de comunicació. Esperem que en les properes edició la cosa canviï. De les propostes que s’han vist al Trafic, jo destacaria alguns interessants i originals treballs fotogràfics com “Rainbow country”, de Mattia Insolera (World Press Photo d'enguany) sobre el col·lectiu gai; "For sale" d'Elisenda Pons, sobre les conseqüències de la crisi econòmica als Estats Units, i el reportatge sobre les víctimes del Yak-42 d'Eugeni Gay i Elisabet González.

Rainbow country, de Mattia Insolera

For sale, d'Elisenda Pons

Yak-42, d'Eugeni Gay i Elisabet González

Al costat d'aquests treballs de fotògrafs consolidats i alguns emergents, el dissabte s’hi van projectar també les imatges que havien realitzat durant les classes els alumnes dels tallers de fotografia de Magnum. I aquí justament una cosa em va cridar l'atenció: la majoria eren treballs que imitaven la mirada, l'estil, els temes, les idees i fins i tot l’estètica de cadascún dels conductors dels tallers. El cas més evident va ser el dels alumnes de Bruce Gilden. La majoria de les imatges eren un exercici de copiar els poderosos retrats en blanc i negre que han fet famós el fotògraf de Magnum.

Probablement això no tingui molta importància en el cas d'uns tallers de fotografia, i fins i tot es pot considerar normal que els alumnes s'identifiquin amb la tècnica i l'estil del mestre, però no he pogut evitar relacionar-ho amb el que vaig llegir fa uns dies en el bloc del fotògraf Roger Llonch, en el qual recomanava un article de Stephen Mayes (membre del jurat del World Press Photo durant molts anys) en què afirmava que el fotoperiodisme s’intenta perpetuar a base d’autoimitar-se una vegada i una altra. La tesi de Mayes després de visionar al llarg de 10 anys quasi 500.000 imatges que s'han presentat al concurs, és que el fotoperiodisme es copia a si mateix en lloc d'observar el món en tota la seva amplitud i complexitat per a interpretar-lo. Segons Mayes, això es fa evident sobretot en el World Press Photo, on cada any els guanyadors estimulen a una legió d'imitadors (en estil i contingut) i cada any, el jurat es sorprèn per la repetició de temes i la manca de varietat en la cobertura. “El 90% de les fotos fan referència al 10% del món”.

Tinc la impressió que hi ha milers de reportatges fotogràfics que no es faran mai perquè els fotoperiodistes d'alguna manera senten la necessitat de perseguir les mateixes històries. Els de Magnum, però també algunes de les projeccions que s'han vist al Trafic, en certa manera posen de manifest el mimetisme que pateix part del documentalisme actual. Ruanda, Cambodja, Bangkok... Alguns reportatges estaven enfocats a llocs coneguts, redundaven en problemes similars des de punts de vista i perspectives idèntiques a altres que encara mantenim frescos a la retina (el treball de Manu Ocaña sobre els discapacitats amb pròtesi per culpa de l'explosió d'una mina recordava molt al de Pep Bonet a “Faith in Chaos”, per exemple, o a les imatges de Gervasio Sánchez a Kabul) i donaven molta importància a l’estètica de la imatge.

Mark Power, un dels fotògrafs de Magnum que ha estat aquests dies al Trafic, també s’ha adonat d’això. Segons Power, la situació del fotoperiodisme actual, en un context on tothom té una càmera de fotos, hauria d'estimular els fotògrafs a interessar-se més per les idees. Jo hi afegiria que tampoc haurien d'abusar de l'esteticisme. Valorar primer el talent estètic d'una imatge abans de percebre les atrocitats que s’hi mostren despisten de la realitat del món. Per mi sempre serà més important la plasmació del patiment de la gent que l'estètica de la foto. Perquè, què ens interessa de la fotografia documental? El valor informatiu de la imatge o el valor estètic? El Mark Power ho va deixar ben clar en la seva conferència del dijous passat: “El fotògraf actual hauria d'atribuir un espai més important al pensament que a l'ull que mira”.

Doncs això. Algú no hi està

A Roger Llonch, mil gràcies per la recomanació.

7 comentaris:

  1. Maria Rosa, jo també vaig veure les projeccions dels alumnes dels tallers de Magnum a Trafic 09 i sí, em va fer una mica de pena veure de manera tant evident en que els nois copiaven el mestre. La veritat que qualsevol foto podia ser de qualsevol persona... no ho sé. Entre totes les fotos de tots gairebé podien haver fet un únic reportatge (exagarant potser un pèl...) barrejant-ho tot, no? En fi... Ara em pregunto: com ho hauria de fer jo per fer-ho millor?

    ResponElimina
  2. Maria Rosa,

    crec que s´han de tenir referències dels grans fotògrafs. Jo les tinc. Ara bé, les teves fotos han de tenir personalitat pròpia, la teva marca s´ha de veure reflectida.

    ResponElimina
  3. Jo no hi vaig anar a Tràfic però tinc la mateixa impressió, no tant per la imitació de l'estil dels mestres (potser no m'hi he fixat). En el cas de l'elecció dels temes és molt evident i, fins i tot, avorreix.

    ResponElimina
  4. Jo nomes vaig poder assistir a la xerrada de Colita el Diumenge. Va ser apassionant i sobre tot divertida.

    ResponElimina
  5. Que els alumnes imitin el mestre ha passat sempre i en totes les disciplines. El que és important és que, finalment, un es creï la seva pròpia visió, tant en els temes que escull com en la manera de mirar-los. I això és qüestió de temps. Jo no seria tan pessimista en la reflexió. Clar que hi han imitadors però també gent que aporta noves formes de veure.

    En quant a la aparent dicotomia entre valor estètic i informatiu, crec que la veritable fotografia és la que aconsegueix ambdues coses alhora. És difícil, però no cal discriminar una sobre l'altra.

    ResponElimina
  6. No és fàcil tenir un llenguatge visual propi, i no crec que els que ara són fotògrafs de referència, el tinguessin en els seus orígens. És normals que els alumnes, potser de manera inconscient, imitin el llenguatge del mestre, però per alguna cosa són alumnes i no estan impartint els cursos... si després de molta feina i de fer moltes fotos aconsegurixen una mirada diferent i original o no, ja es veurà...

    Respecte el valor de la estètica en fotoperiodisme, crec que és important, però secundàri, sempre hauria de prevaler la part informativa ...

    Per cert Maria Rosa, em va semblar veure't en la jornada inagural del Worl Press Photo, pero no estic segur que fossis tu... estaves per la expo amb una nikon a mà?

    ResponElimina
  7. Jo em regeixo per aquesta màxima: “El fotògraf original no és aquell que no imita a ningú, si no aquell a qui ningú pot imitar” (l’encapçalament del meu blog). Si no, ho tens molt magre...

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!