10 de set. 2009

Un cap de setmana a la festa major del fotoperiodisme

El cap de setmana passat vaig visitar, com cada any de manera puntual i ineludible, el festival Visa pour l’Image. He de dir que per a mi, anar a Perpinyà és sempre una festa major perquè hi vaig acompanyada de bons amics i faig una de les coses que més m’agraden, que és veure exposicions de fotografia. Enguany, malgrat la crisi del fotoperiodisme, el Visa no m'ha decebut. Aquestes són algunes de les meves impressions:
  • El festival segueix omplint de gom a gom les exposicions i les sales, la qual cosa demostra que la gent no ha perdut l'interès per aquest tipus de temes i reportatges, ben al contrari. Per fortuna, el públic encara s'interessa per la història del món, malgrat que els grans mitjans de comunicació dediquin cada cop menys esforços a mostrar-la, en favor d'una actualitat més superficial i frívola.
Couvent des Minimes. Foto: Maria Rosa Vila

  • Tot i així, la crisi del fotoperiodisme s’ha fet patent en el fet que enguany hi ha hagut un augment de les exposicions retrospectives i homenatges (com les d'Abbas, David Burnett, François de Mulder, François Le Diascorn, Stanley Greene, Steve McCurry) en detriment de reportatges més actuals, menys nombrosos del que era habitual.
  • M'ha sorprès gratament comprovar que en la present edició hi ha hagut més exposicions de dones fotoperiodistes que en altres anys.
  • L'exposició que més he gaudit és precisament la de la fotorreportera Brenda Ann Kenneally, titulada Upstate Girls. Què va ser de Collar City, sobre el dia a dia de sis dones de classe obrera americana que viuen a Troy, prop de Nova York, una ciutat prototip de la revolució industrial als Estats Units. Malgrat viure en el país dels somnis i les oportunitats, mai no han aconseguit millorar la seva qualitat de vida. Kenneally ha treballat durant cinc anys en aquest reportatge, realitzat des d’una perspectiva femenina que explora en profunditat els aspectes afectius i psicològics de la misèria, pel qual ha estat guardonada amb el Premi Canon de la Dona Fotoperiodista i el World Press Photo.
Upstate Girls. Què va ser de Collar City. Foto: Brenda Ann Kenneally

  • M'agradaria destacar també l'exposició de la Callie Shell sobre l’epopeia de Barack Obama per a la revista 'Time', on sorprèn veure-hi fotos de l'Obama quan encara no era ni candidat a la presidència dels Estats Units, en una clara aposta de la fotògrafa pel seguiment del polític. El reportatge de Luca Catalano Gonzaga sobre el treball infantil al Nepal també mereix especial atenció. Absolutament corprenent.
Exposició Barack Obama. Foto: Callie Shell

Exposició sobre l'explotació infantil al Nepal. Foto: Luca Catalano Gonzaga
  • El reportatge que ha realitzat la fotògrafa francesa Sarah Caron per l’agència Polaris sobre els talibans resulta sorprenent. És increïble que una dona occidental s’hi hagi pogut apropar tant.
  • Les projeccions nocturnes de reportatges fotogràfics en pantalla gegant i amb música de fons a la plaça de la República són una manera magnífica de tancar una jornada fotogràfica al Visa. L'afluència de públic, com a les exposicions, ha estat formidable.
La plaça de la República de Perpinyà, abans de les projeccions audivisuals del Visa. Foto: Maria Rosa Vila
  • L'oportunitat de veure de prop i conèixer alguns dels millors fotògrafs del món és un dels grans al·licients del Visa. Dissabte passat, Steve McCurry signava llibres al Couvent des Minimes envoltat d'un núvol de persones. Diumenge, però, era possible ensopegar amb ell pels passadissos del convent, aturant-se a petar la xerrada amb qui li ho demanés. Els meus amics i jo no ens en vam poder resistir i vam destrossar la nostra butxaca comprant-nos cada un el seu llibre 'The unguarded moment'. I ens el va dedicar a tots!
Steve McCurry, envoltat de gent, durant la signatura de llibres. Foto: Maria Rosa Vila
Després d'una bona estona de cua, l'Steve McCurry signa el meu llibre. Foto: Mònica Tudela
Pels passadissos del Couvent des Minimes, vam ensopegar amb McCurry i li vam demanar de fer-nos-hi aquesta foto. A la imatge i d'esquerra a dreta, els amics Pau Miranda, la Carme Escales, la Mònica Tudela, l'Steve McCurry i jo
  • Passejar i perdre's pels carrerons de Perpinyà, entrar als magnífics edificis històrics oberts al públic només pel Visa i seure després a la terrassa d’un cafè a prendre un noissette deixant-se acaronar pel dolç sol de setembre és un plaer tan gran com el de visitar les exposicions. Una delícia!

3 comentaris:

  1. Caramb Mariro, quin trio!!! La Carme Escales, la Mònica Tudela i tú, i a sobre amb el McCurry.!!!

    ResponElimina
  2. Ha estat molt bé el festival VISA, per a mi era el primer. Coincideixo en que el treball més interesant era el de Brenda Ann Kenneally!

    ResponElimina
  3. Maria Rosa, gràcies per posar-nos al dia, puntualment, d'aquest i molts altres esdeveniments. Per cert, se'm fa la boca aigua pensant amb la "noissette", mmm...

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!