16 de set. 2009

Per què ens emocionen algunes fotos?

Com és que hi ha fotos que tècnicament són perfectes però que ens resulten avorrides?

El desaparegut Gallen Rowell, un dels fotògrafs de natura i paisatge més reconeguts, tenia una teoria sobre la qual va escriure en nombrosos assajos fotogràfics. Deia que sense records seríem incapaços de percebre el món de manera associativa. És a dir, podríem contemplar-lo, però amb una mirada perduda. Estudis científics demostren que els records, visuals o no, són sempre associatius. Per exemple, determinades olors i determinats sons són tan associatius que quan els notem, immediatament ens evoquen sensacions del passat.

Doncs bé, amb l'experiència visual sembla que passa el mateix. El nostre sistema visual es tan sofisticat que pot provocar una resposta emocional només mirant la foto d'una persona estimada. Per això la fotografia té aquesta força i per això fotos tècnicament perfectes que no evoquin records intensos ens semblen avorrides.

La foto de Robert Capa, lleugerament desenfocada, d'un soldat nedant el dia D és sens dubte una de les millors fotografies de la història no per la seva qualitat tècnica, sinó perquè serveix de clau mestra d'un enorme magatzem d'imaginació i emocions sobre un gran esdeveniment del segle XX.

Segons Rowell, la nostra memòria simplifica la informació visual fins deixar-la en allò que és essencial. A mesura que passen els anys, els detalls perden pes i el nostre imaginari mental es torna més iconogràfic. Per això, el més important per a un fotògraf és capturar un moment significatiu del que s'ha estat testimoni de tal manera que es comuniqui l'essència als altres. Per això també, les millors fotos de natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat e idealitzat.

26 comentaris:

  1. ja ho deien que Capa no era un geni de la tècnica fotogràfica, però tenía bon ull per captar els moments.

    Sigui com sigui estic absolutament dacord. A mi m'encanten les diapositives i el color que tenen perque hem recorden els inicis dels 90, els anys més feliços, sempre que trobo fotografíes fetes amb determinats colors paro i miro, encara que no tinguin res a veure amb el que jo vaig viure.

    ResponElimina
  2. Doncs, en el cas d'aquesta foto, crec que és perquè va ser l'únic fotògraf que es va atrevir a baixar a la platja amb els d'infanteria. És a dir, té el valor d'allò que és únic. Com a document la seva vàlua es insuperable. Fotogràficament, no tant. De fet, jo diria que més que desenfocada, la foto del Capa està moguda, com si l'hagués disparat a una velocitat d'obturació baixa. Després va acusar l'encarregat del laboratori de manipular inadequadament els seus negatius, però crec que el problema venia d'origen.

    Jo estic una mica decebut amb el Capa. Després de saber el muntatge que va fer amb "Mort d'un milicià" i tenir la possibilitat de comparar les seves fotos amb les de la seva dona, em quedo mil vegades amb la Gerda Taro, la veritat.

    Salut!

    ResponElimina
  3. És veritat que hi fotografies tècnicament perfectes que no aconsegueixen transmetre res, i altres, que potser no són tan bones tècnicament, i sí que transmeten sensacions i emocions que criden l'atenció i es claven a la retina i el cervell. Potser és precisament perquè al no centra-se en el "tècnicament correcte" aconsegueixen captar millor l'ambient i l'essència del moment fotografiat.

    El tema Capa, tot i que la foto del la mort del milicià sigui un muntatge, no es pot obviar la gran feina posterior que va fer i els riscos que va correr per documentar els conflictes que va cobrir, fins al punt de morir al trepitjar una mina...

    Una salutació!

    ResponElimina
  4. Òscar, sobre Capa crec que independentment de si la foto del milicià va ser un muntatge o no, els anys transcorreguts i tota la seva obra documentant conflictes el redimeixen en certa manera. En aquest punt, estic totalment d'acord amb l'Alberto.
    A Capa li devem bona part de la visió de la guerra civil, en el front i en la reraguarda. Per a mi, la foto suposa un retrat viu d'aquell conflicte i em produeix el mateix sentiment que el quadre dels afusellaments de Goya. Amb això vull dir que al final, la foto té valor pel que representa i no tant per si és cert o no que aquell milicià va morir en aquell instant.
    Gràcies pels vostres comentaris!
    Petons

    ResponElimina
  5. Tere Ortuño18/9/09 9:30

    Maria Rosa molt bò el article del blog sobre la teoria del Rowell
    saluts

    ResponElimina
  6. Vàries coses (tot coincidint amb l'Alberto i la Maria Rosa): en el tema de Capa, no s'ha de perdre de vista que era un jugador, un jugador que és capaç d'apostar amb una parella de quatres com si tingués un pòquer d'asos i la foto del milicià ha esdevingut un símbol i una fita innegable de la història de la fotografia, com el petó de Doisneau o Tomoko al bany d'Smith (fotos també "preparades"). D'altra banda, tampoc no és cert, Òscar, que Capa "acusara" el tècnic de laboratori de fer malbé els negatius, això és cert i s'ha documentat (la granulositat de les 8 fotos que hi ha del desembarcament (una altra fita del fotoreportatge) s'hi deu a l'excés de temperatura del revelador (una de les primeres coses que s'ensenyen, o s'ensenyaven, a qui s'iniciava en la fotografia). De vegades he sentit crítiques a Capa, no sols per la foto del milicià, sinó també per l'invent del personatge per poder vendre les fotos, però com he dit era un jugador i en l'última partida li va anar malament. Crec que sovint es perd de vista que termes com "realitat" i "veritat" s'hi confonen, potser la foto de Capa no siga la d'una mort "real", però això no lleva que ens estiga mostrant una "realitat", una realitat que impactà (i encara impacta) les consciències (sobre la qüestió de la realitat i la veritat vaig fer un post no fa molt al meu blog http://cistelladellum.blogspot.com/2009/09/torna-li-amb-la-realitat.html, per si voleu donar una ullada).
    Per cert, Maria Rosa, el teu post posa el dit en la llaga: és tan complexe saber perquè ens emocionen algunes fotos! Caldria insistir-hi, en el tema. I disculpa'm l'extensió del comentari.

    ResponElimina
  7. Maria Rosa, felicitats per l’explicació! Realment el tema és apassionant. Molt soviet els fotògrafs ens qüestionem per què hem escollit una professió, en general mal pagada, que ens manté fora de casa –amb la desvinculació lògica en l’ambient familiar que això comporta- data de caducitat impresa en la nostra salut i poques perspectives de futur. Potser en aquesta comunicació tant brillant està la clau. Abraçada i fins aviat!

    ResponElimina
  8. Bé, jo ho tinc molt clar. Si parlem de fotoperiodisme, no es pot preparar la realitat. es digui Capa o Pepito Pérez. No sé perquè, perque sigui una figura coneguda, ha de ser intocable. Si és un jugador i va de ful, va de ful. I la foto del milicià és un ful. I no es pot comparar amb Goya perquè estem parlant d'una soposada mostra de la realitat i en Goya era una recreació i ho sabem. És a dir, Capa ens va enganyar. Ens va fer creure una realitat que no va existir tal i com la veiem. Si ho fa qualsevol de l'agència Reuters tothom se li tira al coll. Perquè no quan es tracta de Capa?

    I, pel que fa a la foto de Normandia, a banda de que el revelador no estigués a la temperatura adeqüada, i produís més gra, la foto està moguda. No tinc res en contra de les fotos mogudes, però això no és culpa del noi del laboratori com sap qualsevol que hagi revelat una fotografia.

    Ben cordialment.

    ResponElimina
  9. Sí, Òscar, la foto està moguda, és cert. I, no m'ho prengues com un atac personal (res més lluny de la meua intenció), però trobe que en el fotoperiodisme la realitat, en moltes ocasions i d'una o altra manera, s'ha preparat i encara es prepara (però no sempre manipulant). El paradigma podria ser Eugene Smith.
    Tanmateix, el possible muntatge de la foto del milicià és només una probabilitat, no una cosa segura. De tota manera, Capa és Capa per tot el seu corpus, no per una foto (i la del milicià no és precíssament la que més m'interesa d'ell).
    (I jo que el que volia era parlar del tema del post de Maria Rosa..., ironies de la vida!).
    Salutacions.

    ResponElimina
  10. Que sigui pràctica comuna no ho justifica. I El Periódico va publicar un estudi que deixava ben clar que la foto s'havia pres ben lluny de la línia del front. És a dir, no parlem de probabilitats. És evident que era un muntatge. Bé, no insisteixo més, però es que em fa molta gràcia aquest intent d'indultar a Capa quan després s'ataca sense pietat a qualsevol altre que, en el fons, està fent el mateix que ell. I el problema és que si ho fas una vegada, ¿qui et garanteix que altres fotos d'ell no siguin també muntatges? Es trenca la confiança en el fotògraf. Què pensarieu de la foto de Normandia si s'hagués fet a una altra platja, lluny de la batalla?

    ResponElimina
  11. Perdó! Volia dir "molt sovint"; no molt soviet... en què estaria jo pensant...? Potser en el viatge que Capa va fer a Rússia, amb John Steinbeck?

    ResponElimina
  12. La foto del milicía potser era un muntatge, dacord. Ningú exculpa Capa d'haver pogut falsejar la realitat amb aquesta foto. Però no podem condemnar a un fotógraf que es va jugar la vida, fins al punt de perdra-la per denunciar les barbaritats de la guerra.
    La foto del desembarcament moguda? Dacord, però ell estaba allà amb l'aigua fins el coll, amb bales xiulant-li les orelles, les bombes caient al seu costat, els cosos dels combatents morts flotant al seu costat...no em sembla tant estrany que li sortíssin fotos mogudes o lleugerament desenfocades...

    ResponElimina
  13. No, no, si a mi la foto de Normandia m'agrada molt. Però quan la gent la va criticar, ho van justificar amb el tema del revelat.

    Capa va saber vendre molt bé el seu personatge. Es va jugar la vida i va morir? Sens dubte, però no és l'únic, com, per desgràcia, hem pogut descobrir recentment. I dels altres ningú no es recorda. A mi el que em sap greu és que el mite no ens deixi veure la realitat.

    Bon dia.

    ResponElimina
  14. Óscar, jo també estic en contra de la mitificació de personatges, però precisament per això, també estic en contra dels atacs contra la persona que hi ha més enllá del mite, precisament per ser-ho, sense valorar tota la feina (molt bona per cert), que en aquest cas va fer Capa. Ho dic de bon rotllo, no vull que sembli que busco conflicte...de vegades per escrit no es plasma del tot bé el to del missatge i pot semblar el que no és.

    Maria Rosa, la que s'ha liat...je,je.

    Una salutació!

    ResponElimina
  15. Alguna cosa se'n desprèn de tot plegat: Capa segueix aixecant polèmica en un debat on seguidors i detractors dificilment arribaran a l'acord. Es curiós com algúns temes tornen esporàdicament desprès de molt temps, amb absoluta vigencia com a tema d'actualitat.

    Per cert, crec que el fil de l'article s'ha perdut en aquesta discusió.

    ResponElimina
  16. "Per això també, les millors fotos de natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat e idealitzat"

    Si, d'acord però crec que també hi ha un altre aspecte. Els museus de pintura son plens d'imatges anteriors a 1900, molt complexes, amb molts personatges i detalls. Es que els quadres no eren icons que havien d'associar-se a un record, igual que les fotos?. I ara aquestes imatges tant complexes serien inimaginables com a fotos, ningú les voldria veure. I jo crec que en part és per que estem bombardejats amb imatges i només volem dedicar un segon a entendre-les, si no son simplificades, les deixem de banda. Cosa que a la època de Velazquez jo crec que no passava, els espectadors devien dedicar com a mínim un minut a veure un quadre.

    ResponElimina
  17. I sorprèn, per cert, que Rowell sigui -relativament- desconegut. Va ser en molts aspectes un pensador, tant o més que un fotògraf.

    ResponElimina
  18. Adrià i Alberto, en certa manera, la discussió sobre la foto del milicià és un bon exemple del que comentava al meu article: no només hi ha fotos que emocionen sinó que també aixequen passions!
    Bromes a part, el debat que heu encetat és apassionant i ambdues postures, la crítica (encapçalada per l'Òscar) i la pro-Capa (Alberto, Cistella de Llum i jo mateixa), tenen arguments de pes. Entenc perfectament els plantejaments de l'Òscar criticant la foto del milicià i parlant de la ruptura de la confiança amb el fotògraf. Però estic amb Cistella de Llum en què la història del fotoperiodisme està plena de muntatges com el realitzat per Capa. Les imatges de la nena vestida de primera comunió del reportatge "Spanish Village" d'Eugene Smith, per exemple, van ser fetes el juny de 1950, un mes després que es celebressin les comunions. A les fotos la nena surt ben mudada de blanc, però la mare i els germans van vestits de manera molt pobre. Per tant, és de suposar que a la nena la van vestir així per fer-ne les fotos. Un altre exemple: la imatge dels marines i la bandera de Joe Rosenthal també ha plantejat seriosos dubtes de si va ser o no un muntatge. Tot i així, la foto ha esdevingut una icona i un símbol de la victòria dels Estats Units a la segona guerra mundial. El fet que hagin estat fotos preparades ens ha de fer renegar del treball de Smith, Rosenthal i Capa? El meu punt de vista coincideix amb el de Cistella de Llum i Alberto: les tres fotos esmentades potser no són del tot reals, però representen una realitat per explicar-nos una veritat. I tot amb un fi concret: moure consciències.
    Tot i així, aquesta manera de fer d'alguns fotògrafs d'aquells primers anys del fotoperiodisme, quan tot just s'estava construint el concepte modern de fotoperiodisme, estic segura que no es qüestionava com ara. Avui en dia, com diu l'Òscar, seria impensable i intolerable.
    Felicitats a tots pel debat tan sucós.

    ResponElimina
  19. D'acord Frikosal, però hi ha una diferència entre el temps pictòric i el temps fotogràfic. En la pintura la imatge obeeix a una seqüencialitat i en el quadre podem percebre quines pinzellades s'han produït primer i quines després. Tanmateix no ha calgut tenir el model al davant mentre ha durat l'execució de l'obra. En la fotografia tot es dóna de manera sobtada, tot al mateix temps. Potser no és que la vida actual ens obligue a mirar les imatges més ràpidament, sinó que la fotografia és qui ens ha menat ha veure la vida en flaixos. Tanmateix si pensem en la relació del temps emprat per confegir la imatge i el temps dedicat a la seua contemplació, la proporció és major en les fotografies. La pintura actual tendeix a obviar el detall, mentre que en la fotografia, moltes vegades, el detall és el punctum determinant (allò de la imatge que ens emociona). Com deia Cartier-Bresson, els "botonets" de les polàines poden resultar fastigosos i inutils al pintor, però resulten divertits per al fotògraf.

    ResponElimina
  20. Agraïments a la Maria Rosa per veure que es tracta d'un debat d'idees.

    Alberto, pots estar tranquil. Em sembla que tots estem donant arguments i contraarguments. És un debat a distància, però trobo que força interessant. Aquí no hi han atacs, sinó posicionaments.

    Maria Rosa, crec que les fotos que poses com a exemples són grans exemples de fotografia, però no de fotoperiodisme. És el mateix cas d'aquell periodista que s'inventava els personatges que entrevistava. En la seva defensa també deia que era per concienciar, però no deixa de ser un muntatge.

    I, Alberto, parlant de feina, em va agradar molt més la plasmació de la Guerra Civil de la Taro que no la del Capa. Estic parlant de la qualitat visual de les imatges, de la composició, és a dir, de la mirada fotogràfica. Potser és que no tinc gust, però em va semblar substancialment superior. Heu vist l'exposició de la Taro? Quina valoració en feu, en comparació amb el Capa?

    Per cert, Taro va morir a la Guerra Civil. O sigui que el preu que va pagar va ser tan elevat com el de Capa. I aquí ningú li ha reconegut (vull dir que sembla que Capa és l'únic que ha mort en el desenvolupament de la seva feina). A més, són coneguts els problemes per identificar quines eren fotos fetes per la Taro perquè, a posteriori, Capa les va posar al seu nom, apropiant-se la feina de la seva companya. Això també us sembla acceptable?

    Salutacions.

    ResponElimina
  21. Hola a tothom... Bé, no afegiré llenya al foc de Capa. Volia comentar una de les últimes frases de l'article "Per això també, les millors fotos de natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat e idealitzat." Quan he llegit això no he pogut deixar de pensar en els dos fotògrafs culpables de la meva afició a la foto de natura, en Martin Gallego i, sobretot, la Cristina Jordà, perquè és això precisament el que em va enganxar a la seva forma de veure la foto de natura: la simplificació i idealització dels elements fins aconseguir vertaderes icones, molt especialment en el cas de la Cristina Jordà, una fora de sèrie. Si visiteu els seus blocs jo m'ho direu!!

    Salutacions.

    Xavi Heredia

    ResponElimina
  22. En mi opinion la fotografia de naturaleza mas clasica con paisajes idealizados, alta saturacion, maxima definicion de los detalles etc,.. es una version simplista de la fotografia de paisaje, que se ha desarrollado mucho por la demanda que hubo de este tipo de fotografia.

    para mi la fotografia de paisaje deberia estar mas conectada con la realidad del lugar y con lo que uno quiere transmitir, en vez de querer reflejar un lugar de forma descriptiva,y no deberiamos buscar de forma sistematica las mejores luces (teoricas) para fotografiar un paisaje, sino adecuarnos a la situacion y/o buscar la luz mas interesante para lo que queremos transmitir.
    del mismo modo, la utilizacion sistematica de tripode e imagenes perfectamente nitidas en todos los planos me parece aburridisimo si se hace por sistema.
    La utilizacion de imagenes borrosas, feas o no excesivamente nitidas puede ser muy interesante para transmitir sentimientos y llevarnos al lugar.
    Un ejemplo del tipo de fotografia de paisaje que me gusta sería la de Jose Manuel Navia.

    Saludos
    Saludos

    ResponElimina
  23. "En mi opinion la fotografia de naturaleza mas clasica con paisajes idealizados, alta saturacion, maxima definicion de los detalles etc,.. es una version simplista de la fotografia de paisaje, que se ha desarrollado mucho por la demanda que hubo de este tipo de fotografia."

    Totalmente de acuerdo contigo, Daniel. Este tipo de fotografía, muy valorada en revistas como National Geographic, me deja completamente frío.

    ResponElimina
  24. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  25. Rosa, has obert la caixa dels trons! Sobre emocions podríem escriure biblioteques i sobre realitats també. S'ha parlat, en es comentaris i referint-se a l'obra de Capa, si la fotografia ha de representar la realitat. La meva opinió és que no. Una fotografia realista treu possibilitats al fotògraf d'expressar-se. Si hem de copiar la realitat, no cal fer fotos, la realitat sempre serà millor, més interessant, més emocionant. Jo crec que la tasca del fotògraf és interpretar les realitats que viu. I si per això li cal "falsejar" realitats, doncs és ben lliure.
    La fotografia del milicià és falsa. D'acord. Però no deixa d'expressar una realitat: molts milicians van morir al front i aquesta fotografia (que des del punt de vista gràfic no em sembla especialment bona) ho il·lustra perfectament. Què és pretenia? Fer arribar al públic la cruesa de la guerra. Doncs "chapó", perquè és va aconseguir l'objectiu.

    En fotografia de la natura passa exactament el mateix. Frans Lanting, per a mi un dels millors fotògrafs de natura i dels més versàtils, prepara moltes escenes. I no se n'amaga, al contrari. Per crear segons quins sentiments no espera que "naturalment" passin segons quines coses sinó que les provoca.

    Per a mi estem davant d'un problema ètic, no fotogràfic: Capa ens va enganyar i Lanting no. Però ambdós són excel·lents fotògrafs que han creat imatges excepcionals i, de retruc, han condicionat la nostra manera de mirar (i avaluar) la fotografia.

    Jo no sé què és el que provoca emocions. No em sembla que la simplicitat i la idealització siguin garantia d'emocions. Ni tampoc em sembla que sigui l'únic camí per provocar-les. Per a mi, el que és imprescindible és que el fotògraf s'emocioni davant l'escena que vol captar. Crec que sense resposta emotiva per part de l'autor no hi ha resposta emocional per part de l'espectador.

    I això sol tampoc és cap garantia. Després cal que domini la tècnica per saber crear la imatge que transmetrà aquestes emocions. I dominar la tècnica no és fer imatges perfectament exposades i nítides sinó donar el grau d'exposició i nitidesa adequat. I triar un punt de vista correcte, el moment de prèmer el disparador, la focal precisa, escollir a la perfecció què s'inclou dins del fotograma i què es deixa fora i, sobretot, com és distribueix el que hem decidit incorporar dins. Només set paràmetres... Sembla que ha de ser senzill, oi? ;-)

    ResponElimina
  26. Estic llegit la biografía de Capa, "sangre i champan"
    Com deia Capa, hi ha que estar davant, ben a prop de l'acció, no tindre por de res. Inclus deia Capa que si la foto esta desenfocada o borrosa es mes bona, te mes acció,y es perque estabes fugint de les bales mentes fas les fotos.
    Però tot aso es fácil de dir però dificil de fer, El capa fins i tot es tira en paracaides en la segona guerra munidal. Per a mi es el millor fotograf de guerra que ha existit, no sería el que mes técnica tenía peró si el que aprofitaba millor la famosa frase de Bresson "el momento decisivo".
    Ara hi han mes fotografos que mai, les reflexs son la moda, encara que solen estar anys en un calaix, la gent vol fer maravelles amb la cámara peró no es preocupen de llegir o vore les fotos dels clasics de la fotografia, com Capa, Cartier-Bresson, Disneau, Dorothea y molt mes que han fet història. Ara fan un paisatge li posen dos kilos de photoshop i es creuen artistes. No soc profesional però alla on vaig jo va la meva càmera, desde luego no a una guerra, soc masa cagarri ejeje, però el moment sempre esta en el carrer i la càmera a casa no fa res.
    Salutacions MºRosa desde Sueca.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!