18 de maig 2009

Visa pour l'Image, l'últim reducte del fotoperiodisme?

El festival de fotoperiodisme Visa pour l'Image de Perpinyà ja escalfa motors. En un ambient de preocupació per la situació de la premsa en general i del fotoperiodisme en particular, dijous passat es va presentar a la Delegació de Perpinyà a Barcelona la programació de la 21ena. edició, que enguany es celebrarà del 29 d'agost al 13 de setembre. La primera setmana, però, està reservada, com sempre, només als professionals.

El festival d'enguany s'emmarca dins d'un any negre pel fotoperiodisme, un moment crític on convergeixen una crisi financera galopant i una complexa i multifactorial crisi dels diaris que ja fa uns anys que es veia venir però que tot i així ens ha agafat desprevinguts, provocant dràstiques reduccions de plantilla i el tancament de rotatius centenaris. Fa només uns dies, el Rocky Mountain News de Denver, fundat el 1859 i guardonat amb uns quants premis Pulitzer, acaba de tancar a només 55 dies del seu 150è. aniversari; Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida, i aquí els diaris La Vanguardia i El Periódico estan duent a terme dolorosos expedients de regulació d'ocupació.

La situació actual del fotoperiodisme a les redaccions és, per tant, complicadíssima. Si tenim en compte que la majoria de diaris pertanyen a grups mediàtics dirigits per potents grups empresarials i financers que únicament es regeixen per interessos de rendibilitat màxima, no és estrany que les plantilles de fotògrafs s'estiguin reduint a la mínima expressió. La majoria de diaris prefereixen pagar a determinades agències de fotografia un preu rodó que inclogui els drets de reproducció de totes les fotos que el diari necessiti. Un abonament anual a AP (Associated Press), per exemple, costa uns 15.000 euros. Evidentment, és molt més barat que enviar a uns quants fotògrafs a cobrir diferents esdeveniments i conflictes.

Per tant, prácticament ja no s'encarreguen reportatges fotogràfics i se'n compren ben pocs. Segons el director de Visa pour l'Image i expert en fotoperiodisme contemporani Jean François Leroy, més del 75% dels fotorreportatges actuals els compren només les ONG. No és estrany, doncs, que tots els diaris s'assemblin tant, que tots donin pràcticament les mateixes fotos, totes convencionals... justament en un moment en què tenim accés a infinitat d'imatges. Quina gran paradoxa! La informació ha passat de cobrir-se a il·lustrar-se, la qual cosa amaga un greu problema de concepte, ja que les fotos en lloc d'informar només compleixen una funció il·lustrativa.

Recordo que en el màster d'edició gràfica que vaig realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona fa tres anys, Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, ens comentava que amb els anys s'ha anat imposant als diaris un model periodístic relativament estàndard que ha renunciat a la seva essència i la seva responsabilitat social per la pressió de la publicitat i la maximització de la rendibilitat. En aquest context, qui pot seguir produint un tema de debò, en profunditat, prenent-se temps per quedar-se en un lloc, observar, treballar per comprendre... En definitiva, ser pe-rio-dis-ta?, es pregunta el director de Visa pour l'image. Qui informarà amb tot el rigor i profunditat sobre els conflictes, catàstrofes, situacions d'injustícia, de vulneració dels drets humans que es produeixen en el món? Serà Perpinyà l'últim refugi dels fotoperiodistes? Leroy creu que ben al contrari, el Visa pour l'image ha de servir per demostrar que, malgrat les adversitats, segueix existint una producció de qualitat. “Seguirem lluitant amb aquells que volen seguir creient en el periodisme de qualitat. Més que un desig, és un jurament!”.

2 comentaris:

  1. Hola Maria Rosa,

    Treballo de free lance des de fa 17anys, i entre els meus clients hi havia més d’un diari dels que expliques que han tancat.

    Sé que la premsa està al servei dels interessos econòmics i polítics, que en molts casos tenen prioritat a l’inexcusable tasca d’informar. Sóc conscient de la davallada de preus de les fotos i les disminucions de les plantilles dels grups mediàtics.

    Però crec que sempre faran falta persones que expliquin històries. El que canviarà és a on... el suport paper, com moltes altres coses inflades o inflacionades en aquesta economia de diner fàcil que ens ha esclatat, senzillament es regularitzarà i, com ha passat sempre desprès de les grans crisis econòmiques, els que quedin sortiran reforçats. Crec que en Leroy te raó. També crec que l’ofici de fotògraf, limitat a pitxar amb més o menys encert només el disparador de la càmera, ja no es viable. Ara tenim que saber moltes més coses per continuar explicant les nostres històries. I aquest serà el gran repte.

    ResponElimina
  2. Me ha gustado tu respuesta, Tino. Me parece sensato admitir que tenemos un gran reto por delante.

    Y creo que debemos tener presente eso que dices: siempre hará falta alguien que cuente lo que pasa.

    Hace miles de años que eso es así.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!