Els emotius retrats d'una fotògrafa controvertida

La setmana passada, el meu company de feina i director d'art de Descobrir Catalunya, Nil Solà, em va mostrar el treball d'una fotògrafa controvertida que ha adquirit notorietat gràcies als seus retrats hiperrealistes de celebritats, animals i nens. Es tracta de la canadenca Jill Greenberg, una de les fotògrafes comercials amb més èxit als Estats Units, com demostra el seu currículum, que inclou campanyes publicitàries per a Microsoft, Dreamworks o Sony; i portades de revistes com Newsweek, Harper's o Time.

Precisament un dels seus treballs més coneguts i polèmics és el que va realitzar a partir dels retrats d'una trentena de nens plorant. L'any 2006 va fotografiar a 35 criatures de dos i tres anys (entre elles, el seu fill). Durant les sessions fotogràfiques, va col·locar cada nen amb el tors nu i sense maquillatge contra un fons blau cel, els va il·luminar i els va donar una piruleta. Després els la va treure. La majoria dels nens van començar a plorar i bramar, moment que Greenberg va aprofitar per fer-los les fotos.

Amb els gemecs i els plors dels nens, Greenberg pretenia descriure la ràbia i la impotència que sentia respecte la situació política i social d'Estats Units durant l'era Bush. Els nens representaven la societat nord-americana indefensa en un ambient opressiu, una metàfora sobre les conseqüències nefastes de l'administració de l'anterior president nord-americà. El treball, que va titular 'End Times' (la fi dels temps), el va exposar a la galeria de Paul Kopeikin de Los Àngeles, una de les més influents en quant a tendències emergents en art.

Al marge del debat de si és lícit o no fer fotos utilitzant mètodes poc ortodoxes i arguments polítics agafats pels pèls, el cert és que tant els retrats de persones com d'animals de Greenberg són absolutament fascinants. En aquest sentit, el seu treball sobre els micos és el més sorprenent. Mitjançant una il·luminació acurada, un retoc digital efectista i el bon ull per captar qualsevol tipus de gest, Jill Greenberg aconsegueix sorprendre l'espectador amb un catàleg d'expressions increïblement humanes, i és capaç de provocar i despertar les emocions del públic que, al cap i a la fi, és el que importa.

Gràcies Nil 8-)