27 de nov. 2008

La rescatadora del patrimoni oblidat


La Consol Bancells és una fotògrafa, historiadora de l’art i documentalista especialitzada en la investigació de les arts decoratives aplicades a l’arquitectura. A partir del seu treball de recerca rigorós i exhaustiu arreu dels Països Catalans, Bancells retrata barreteries, herbolaris, hotels i restaurants modernistes, pastisseries, botigues de queviures, de joguines... I tot luxe de detalls: làmpares, timbres, espieres, balances, màquines enregistradores, vitralls... Tot un inventari fotogràfic que Bancells ha publicat en un bon grapat de llibres recopilatoris, on mostra les millors botigues històriques, el modernisme més interessant de l’Eixample barceloní, o les farmàcies més antigues del país. Una manera de rescatar de l’oblit el nostre patrimoni cultural i denunciar la destrucció d’un llegat de gran valor.

25 de nov. 2008

Xina i Mèxic sota la mirada d'un descobriment

Roc Herms ha aconseguit ser dues vegades finalista en l’apartat Descubrimientos del Festival Photoespaña, amb dues propostes ben originals. Al 2007, va presentar-hi el seu projecte The Sleeping Giant (El gegant adormit), una sèrie de fotos de xinesos dormint a qualsevol hora del dia i a qualsevol lloc, com a metàfora d’allò que va dir l’emperador Napoleó fa més de 200 anys: “A la Xina hi dorm un gegant. Deixe’m-lo que dormi, perquè quan desperti tremolarà el món”.


En el segon projecte, anomenat El opio del pueblo i presentat el 2008, Herms retrata un Mèxic on la religió catòlica surt dels temples, es popularitza i esdevé producte de consum, una mena de pop art religiós omnipresent que ho inunda tot. En ambdós casos, Herms sap estar alerta per captar els instants decisius i treure profit de la seva experiència com a dissenyador gràfic. Les seves fotos destaquen pel joc intel·ligent entre un grafisme potent (només cal donar una ullada a la seva secció de favorits dins la seva web), colors saturats i l’enginy d’encaixar l’acció amb qualsevol text que aparegui a la foto.

19 de nov. 2008

L’arxiu fotogràfic de Life, al Google

Google posa a l’abast d’un clic l’impressionant llegat fotogràfic de la mítica revista Life. Més de 10 milions d’imatges conformen un dels arxius fotogràfics més grans de la premsa nord-americana, que conté fotos de mestres de la fotografia tan importants com Robert Capa, Alfred Eisenstaedt , i Eugene Smith.

De moment, un 20% d’aquestes imatges, la majoria mai vistes, han estat recentment escanejades, digitalitzades i penjades al Google. Durant els propers mesos, s'hi afegirà la resta de l’arxiu, amb imatges que van des del 1750 fins avui.

Life va ser pionera en l’ús de la fotografia i el naixement del fotoperiodisme. Els seus fotògrafs viatjaren arreu per construir la crònica d’un món en constant evolució i retratar qualsevol aspecte de la condició humana. Per això, donar una mirada a l’arxiu de Life és fer un passeig per la història gràfica del món.

Premi a una fotògrafa compromesa


Aprofito que s’acaba d’inaugurar l’exposició del World Press Photo al CCCB de Barcelona per comentar l’obra d’una de les guanyadores d’enguany.

La Lorena Ros (Barcelona, 1975) és una jove fotògrafa catalana que per tercera vegada ha estat premiada pel jurat del World Press Photo. Ja en el 2004 va rebre una menció d'honor pel seu impactant reportatge sobre el tràfic de dones nigerianes cap a Europa. En aquella ocasió, Ros documentava com centenars de dones són forçades, mitjançant un ritual de vudú que se’ls practica abans d’abandonar Nigèria, a treballar en la prostitució per pagar un deute de fins 50.000 dòlars.

En el seu darrer projecte Silent Witness (Testimoni mud), Ros continua amb el seu compromís de mostrar la realitat social: recupera la història d’homes i dones que durant la infantesa van patir abusos sexuals; els retrata en el seu entorn quotidià i torna als llocs on es va produir la seva experiència. En ambdós casos, Ros utilitza un llenguatge narratiu rigorós, despullat de pictorialismes i esteticismes, que ens enfronta amb una realitat dura i terrible. Un cop de puny a les nostres consciències!

17 de nov. 2008

El geni fotogràfic d'un jubilat


Aquest és un cas curiós: un home que s’havia passat tota la vida venent làmpares a la botiga familiar de Marsella i que pràcticament mai no havia fet una foto, es jubila als 65 anys i es converteix en un fotògraf de culte per a galeristes i museus d'arreu del món.
Amb unes tisores, paper, cola i poc més, Gilbert Garcin (Marsella, 1929), que així és com es diu el nostre home, construeix unes artesanes però efectistes escenografies que recorden el cinema de Méliês, i es fotografia a si mateix per reflexionar sobre qüestions com el destí, la prudència, l’absènsia, la vanitat i, en definitiva, la condició humana. La seva obra, que ja té 15 anys, conforma una mena de autobiografia fictícia i surreal, plena de poesia. La imaginació en estat pur!

15 de nov. 2008

El pioner del fotomuntatge


Si observes per primera vegada l’obra de Jerry Uelsmann, segurament pensaràs que estàs davant d’un complex i extraordinari treball de retoc digital d’imatges. El cert és que a la seva obra no hi trobaràs ni un píxel. Uelsmann és un veterà fotògraf nord-americà que des de fa més de 35 anys ha fotografiat multitud de subjectes, les imatges dels quals ha superposat i manipulat dins del seu laboratori analògic i tradicional. La seva impressionant obra, farcida de paisatges onírics i surrealistes plens de misteri i fantasia, actualment es pot contemplar en exposicions permanents de més de cent museus arreu del món.

Paisatges enlluernadors


Els alemanys Cenci Goepel i Jens Warnecke fotografien indrets aïllats i inhòspits i els decoren amb llums curosament planejades. El resultat, que ells anomenen Lightmark, és un conjunt d'imatges sorprenents, amb una atmosfera de misteri sobrenatural i d’una bellesa singular, que semblen el registre fotogràfic d’estranyes aparicions. Un exercici d’autèntica creativitat.

Ah! I no us perdeu el making-of per fer-vos una idea de com treballen.

Les fotos perdudes d'Hiroshima

Quan pensem en Hiroshima i la segona guerra mundial, el que ens ve a la ment és la imatge del núvol atòmic en forma de fong elevant-se cap al cel. No en tenim cap altre al cap perquè apenes ens n'han arribat. Durant més de 60 anys, els Estats Units van impedir la difusió de cap imatge sobre els efectes devastadors de la bomba, per evitar l'impacte en les conciències dels ciutadans nord-americans. Com a resultat, Hiroshima ha esdevingut, tal i com va escriure la novel·lista Mary McCarthy el 1946, "el gran forat de la història de la humanitat".
Fa vuit anys, algú va trobar en una maleta 701 fotos en blanc i negre de les conseqüències d'aquesta primera bomba. Es desconeix qui les va fer, però són un impressionant testimoni que omple el forat de la nostra memòria històrica. Aquí teniu algunes fotos i l'article en anglès que explica la troballa: Hiroshima: The Lost Photographs

Arriba el World Press Photo a BCN

La fundació Photographic Social Vision organitza per quart any consecutiu l'exposició World Press Photo a Barcelona. Del 18 de novembre al 14 de desembre. Inauguració: 18/11/2008, 19:30 CCCB (c/ Montalegre, 5. 08001 BCN) Entrada gratuïta

30 anys de Fontcuberta


No us perdeu la primera exposició retrospectiva de Joan Fontcuberta. Al Palau de la Virreina de Barcelona, fins el 8 de febrer de 2009. Imprescindible! Més informació

Bellesa màxima


El fotògraf Leonard Nimoy explora i captura una forma alternativa de bellesa femenina, poc convencional.

Nimoy, artista polifacètic que a més de fotògraf també es conegut per ser l'actor que dóna vida al popular Mr. Spock de Star Trek (a més de director, músic i poeta), és capaç de trobar la bellesa en dones plenes d'humanitat.

Al seu treball The Full Body Project potser li manca l'erotisme que desprenen belleses a les quals estem més acostumats, però les seves imatges no deixen indiferents. Desprenen tendresa, simpatia, complicitat...

14 de nov. 2008

Autorretrat a l'Iraq

Aquest és un exercici d'edició gràfica que vaig realitzar el 2005. És el projecte final del màster d'edició gràfica que vaig fer a la UAB. El tema ens el va proposar el Pepe Baeza, el director del màster i editor gràfic del Magazine de La Vanguardia. L'encàrrec tenia tres condicions: havíem de construir un discurs visual sobre la guerra d'Iraq, podíem utilitzar qualsevol font informativa (fotos de premsa, agències de notícies, hemeroteca, Internet...), i podíem fer-ho des de qualsevol perspectiva i enfocament.

Immediatament vaig iniciar una immersió en el tema a través d'Internet. Al cap de poc temps em van cridar l'atenció els centenars de blocs i pàgines de Flickr de molts soldats nord-americans desplaçats a l'Iraq que vaig trobar per la xarxa. En aquelles pàgines hi penjaven moltes fotografies sobre el que feien i això em va donar la idea: el meu treball el centraria en les fotos i el testimoni d'aquests soldats nord-americans i la seva visió informal del conflicte. Molts han anat a l'Iraq equipats amb una càmera digital i un ordinador portàtil. Amb la càmera, fan fotos; amb l'ordinador, creen blocs on pengen les seves imatges per compartir-les amb els companys, la família i els amics. Amb les fotos d'aquests soldats vaig construir aquest reportatge.

Durant la meva recerca vaig tenir l'oportunitat de veure centenars de blocs d'aquests militars. Hi expliquen qui són, què pensen, què senten i què és el que fan a l'Iraq. Per això, juntament amb les fotos, en el reportatge he inclòs els comentaris que hi han deixat.

Segurament, aquestes imatges no tenen la qualitat de les que realitzen els fotoperiodistes professionals. Però crec que, en aquest cas, això no és important. El que és realment significatiu és que són les SEVES fotos, fetes pels mateixos protagonistes. Imatges preses per ells en els seus barracots, amb les seves armes, els seus companys, les seves víctimes... En els moments de lleure, de bromes, de descans... Difícilment cap fotoperiodista podria haver fet unes fotos com aquestes. Aquest és el valor d'aquestes imatges, un autèntic autorretrat. Al final, el projecte final de màster va resultar un veritable exercici d'edició gràfica, ja que ens va permetre adonar-nos del poder de l'edició gràfica per la seva capacitat de generar discursos diferents segons la selecció, l'ordre, la mida i la intenció que vulguem donar a les imatges.

Com ho veieu?










Si ho preferiu, també podeu veure el reportatge en diapositiva: