Existeix mimetisme en el fotoperiodisme actual?

El Trafic s'ha acabat. Després de cinc dies de projeccions, debats, tallers de fotografia, conferències, etc., la tercera edició del certamen organitzat pel Centre de Fotografia Documental de Barcelona, ha tancat les portes amb un bon poder de convocatòria entre els fotògrafs, professors de fotografia, alumnes i gent vinculada a la imatge. El hall del CCCB ha resultat un espai de trobada excel·lent pels qui ens hi dediquem i una bona oportunitat de compartir experiències amb col·legues i amics, però si un dels objectius del festival és posar en contacte la fotografia documental amb un públic ampli i heterogeni, la cosa no acaba de funcionar. Probablement el festival necessitaria que les institucions li donessin l'impuls que es mereix ampliant el pressupost i realitzant accions de comunicació i de màrqueting més intenses als grans mitjans de comunicació. Esperem que en les properes edició la cosa canviï.

De les propostes que s’han vist al Trafic, jo destacaria alguns interessants i originals treballs fotogràfics com “Rainbow country”, de Mattia Insolera (World Press Photo d'enguany) sobre el col·lectiu gai; "For sale" d'Elisenda Pons, sobre les conseqüències de la crisi econòmica als Estats Units, i el reportatge sobre les víctimes del Yak-42 d'Eugeni Gay i Elisabet González.

"Rainbow country", de Mattia Insolera.

"For sale", d'Elisenda Pons.

"Yak-42", d'Eugeni Gay i Elisabet González.

Al costat d'aquests treballs de fotògrafs consolidats i alguns emergents, el dissabte s’hi van projectar també les imatges que havien realitzat durant les classes els alumnes dels tallers de fotografia de Magnum. I aquí justament una cosa em va cridar l'atenció: la majoria eren treballs que imitaven la mirada, l'estil, els temes, les idees i fins i tot l’estètica de cadascún dels conductors dels tallers. El cas més evident va ser el dels alumnes de Bruce Gilden. La majoria de les imatges eren un exercici de copiar els poderosos retrats en blanc i negre que han fet famós el fotògraf de Magnum.

Probablement això no tingui molta importància en el cas d'uns tallers de fotografia, i fins i tot es pot considerar normal que els alumnes s'identifiquin amb la tècnica i l'estil del mestre, però no he pogut evitar relacionar-ho amb el que vaig llegir fa uns dies en el bloc del fotògraf Roger Llonch, en el qual recomanava un article de Stephen Mayes (membre del jurat del World Press Photo durant molts anys) en què afirmava que el fotoperiodisme s’intenta perpetuar a base d’autoimitar-se una vegada i una altra.

La tesi de Mayes després de visionar al llarg de 10 anys quasi 500.000 imatges que s'han presentat al concurs, és que el fotoperiodisme es copia a si mateix en lloc d'observar el món en tota la seva amplitud i complexitat per a interpretar-lo. Segons Mayes, això es fa evident sobretot en el World Press Photo, on cada any els guanyadors estimulen a una legió d'imitadors (en estil i contingut) i cada any, el jurat es sorprèn per la repetició de temes i la manca de varietat en la cobertura. “El 90% de les fotos fan referència al 10% del món”, assegura Mayes.

Tinc la impressió que hi ha milers de reportatges fotogràfics que no es faran mai perquè els fotoperiodistes d'alguna manera senten la necessitat de perseguir les mateixes històries. Els workshops de Magnum, però també algunes de les projeccions que s'han vist al Trafic, en certa manera posen de manifest el mimetisme que pateix part del documentalisme actual. Ruanda, Cambodja, Bangkok... Alguns reportatges estaven enfocats a llocs coneguts, redundaven en problemes similars des de punts de vista i perspectives idèntiques a altres que encara mantenim frescos a la retina (el treball de Manu Ocaña sobre els discapacitats amb pròtesi per culpa de l'explosió d'una mina recordava molt al de Pep Bonet a “Faith in Chaos”, per exemple, o a les imatges de Gervasio Sánchez a Kabul) i donaven molta importància a l’estètica de la imatge.

En Mark Power, un dels fotògrafs de Magnum que ha estat aquests dies al Trafic, també s’ha adonat d’això. Segons Power, la situació del fotoperiodisme actual, en un context on tothom té una càmera de fotos, hauria d'estimular els fotògrafs a interessar-se més per les idees. Jo hi afegiria que tampoc haurien d'abusar de l'esteticisme. Valorar primer el talent estètic d'una imatge abans de percebre les atrocitats que s’hi mostren despisten de la realitat del món. Per mi sempre serà més important la plasmació del patiment de la gent que l'estètica de la foto. Perquè, què ens interessa de la fotografia documental? El valor informatiu de la imatge o el valor estètic? El Mark Power ho va deixar ben clar en la seva conferència del dijous passat: “El fotògraf actual hauria d'atribuir un espai més important al pensament que a l'ull que mira”.

Doncs això. Algú no hi està d’acord?
A Roger Llonch, mil gràcies per la recomanació.

Jornada de fotoperiodisme a la Garriga. Algunes pistes sobre com viure de la fotografia al segle XXI

Foto: Tino Soriano

A aquestes alçades, segur que pràcticament tots ja deveu estar al corrent de com va anar la jornada de fotoperiodisme que el Tino Soriano va organitzar el dissabte passat a la Garriga. En aquest sentit, no vull extendre'm-hi perquè tant el Paco Elvira, el Siqui Sánchez, el Fran Simó i el Tino Soriano han publicat uns resums fantàstics en els seus blocs (que si no heu llegit, us recomano vivament que us els mireu abans de seguir) i no té sentit que jo faci aquí el mateix. Però si que m'agradaria deixar constància que la jornada va ser extraordinària, no només per la quantitat de idees que s'hi van debatre, com per la qualitat dels ponents i la nombrosa participació d'assistents. Crec que poques vegades, un grup tan ampli de professionals de la fotografia han tingut l'oportunitat de reunir-se per parlar d'allò que els apassiona i alhora els preocupa en un ambient de tanta cordialitat (quasi festiu, diria jo). I això, gràcies al Tino Soriano, artífex organitzatiu de la jornada i gran amfitrió.
Així doncs, en aquest post només pretenc extreure alguna conclusió del més important que es va comentar a la reunió, que il·lumini encara més, si és possible, un camí ple d'incògnites.

Una de les primeres idees que van quedar més clares és que per viure de la fotografia al segle XXI, el fotògraf professional (aquell que fa reportatges industrials, comercials, publicitaris, gastronòmics, de viatges, etc.) ha de ser capaç de fer una fotografia que cap client pugui realitzar per ell mateix. En un moment en què la fotografia s'ha democratitzat, en què tothom té una càmera i fa fotos i per tant és un potencial competidor, el fotògraf professional ha de ser capaç de fer allò que ningú més pugui fer. Per això, és indispensable saber vendre la pròpia feina, i si cal, fins i tot ser “una mica comediant”, segons va argumentar el fotògraf Siqui Sánchez, un dels ponents. En aquest sentit, en Siqui va recomanar que els fotògrafs que es dediquen a la fotografia industrial, publicitària i comercial, impressionin els seus futurs clients amb un bon equip fotogràfic perquè, segons ell, tenir una càmera millor que la del client, amb més megapíxels, i un grapat d'extres (flaixos, llums, reflectors, etc.) pot ajudar a que el client no cregui que les fotos se les pot fer ell mateix. “Hem de transmetre-li la certesa que li podem oferir una fotografia diferent”, va sentenciar.

Una altra idea important és que els fotògrafs han d'adquirir suficients habilitats per desenvolupar altres tasques que no siguin estrictament fotogràfiques. El treball del fotògraf professional és una barreja de creació, investigació, treball de camp, logística, diplomàcia, transport d'equip, fotografia, edició... i per això cal saber comptabilitat, màrqueting, relacions públiques... Segons en Siqui Sánchez, “fer fotos només suposa entre un 5 i un 10% del treball”. La resta del temps cal dedicar-lo a altres coses.

Per a ser més competitius encara, els que ens dediquem a la fotografia hauríem d'estar al corrent de les últimes tecnologies relatives a càmeres, software i suports que apareixen al mercat, tal i com ens va suggerir l'expert en imatge digital Hugo Rodríguez (si seguiu la seva web de manera habitual ho aconseguireu, us ho asseguro), i obrir-nos a noves possibilitats creatives, com el vídeo. També és molt important que els fotògrafs estiguin connectats a les principals xarxes socials que existeixen a internet (Facebook, Twitter, Linkedin...) per aprofitar les múltiples possibilitats que ofereixen per fer i mantenir contactes (amb fotògrafs, editors gràfics, directors d'art, clients...) i estar al dia del que passa al voltant de la professió. Els blocs també poden ser una bona eina de difusió de la nostra feina, com bé va defensar Fran Simó de Barcelona Photobloggers, en l'apassionat debat que va mantenir amb el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, al voltant de la credibilitat dels blocs.

A internet es poden trobar també agències on vendre les nostres fotos, i empreses especialitzades en oferir serveis per a fotògrafs professionals que ens ajudin a tenir una presència destacada a internet. Joan Vendrell, expert en tecnologia i autor del bloc Naturpixel, ens en va recomanar una anomenada Photoshelter. S'encarreguen de construir la nostra pàgina web, posicionar-la a la xarxa, emmagatzemar les nostres fotos, realitzar i vendre impressions digitals de les nostres imatges, etc. etc. I tot això, per uns 300 dólars l'any (l'empresa és nord-americana).

Respecte a la fotografia documental, una de les conclusions de la ponència del Pepe Baeza (la més teòrica de la jornada) és que el fotoperiodista no pot ser un aficionat, sinó una persona honesta amb una bona cultura visual, esperit crític i voluntat d'informar l'opinió pública. El gran repte, segons Baeza, està en trobar nous i adequats canals de difusió que tinguin en compte que la informació és un servei públic i un dret com la cultura. Actualment existeixen pocs canals on difondre el treball fotoperiodístic i cada cop és més difícil aconseguir finançament pels projectes que s'aproximen a la realitat més dura i requereixen més temps. Segons Baeza, “sempre hi haurà dificultats perquè els poders econòmics i polítics sempre posaran entrebancs a la fotografia de denúncia, ja que té la capacitat d'influir en el pensament de la gent i un gran poder de transformació”. “Caldria que les administracions, les organitzacions no governamentals i entitats públiques o privades s'impliquessin i apostessin per la fotografia documental”, va demanar Baeza, asegurant que “la informació ha d'estar en bones mans. Necessitem un pacte de credibilitat”.

En aquesta línia, Photographic Social Vision n'és un bon exemple. És una entitat sense ànim de lucre que ajuda els fotoperiodistes a tirar endavant projectes fotogràfics documentals i de denúncia, assessorant-los i ajudant-los a publicar i exposar els seus treballs. No sempre, però, troben fàcilment recursos econòmics per tirar endavant tots els seus projectes, com bé va explicar la seva directora Sílvia Omedes.

I aquest crec que és el moll de l'os de tot el que està passant: mentre la premsa i les agències de fotografia no trobin la manera de guanyar diners (sobre tot a internet), mentre no existeixi una alternativa viable als mitjans de comunicació establerts, aquesta professió estarà condemnada a la precarietat i la manca de recursos. El gran repte al qual ens enfrontem és trobar un model de negoci que permeti als fotògrafs treballar i viure de la seva feina que impedeixi que la fotografia documental desaparegui. Mentre l'actual model de premsa (en paper i on line) es regeixi per estrictes criteris econòmics i de rendibilitat, el futur del fotoperiodisme serà miserable.
Mentrestant, i per no decaure, cal que siguem creatius, mantinguem la il·lusió i posem en pràctica algunes de les idees que van sorgir a la Garriga.

De la fotografia al vídeo documental: l'exemple de Yassine Ouhilal

Els grans fotògrafs de natura es distingeixen per tenir un neguit que els empeny a deixar una i una altra vegada les comoditats i la seguretat de la vida civilitzada i seguir el seu propi camí interior. No és estrany, doncs, que un gran nombre d'alpinistes, submarinistes i aventurers s'hagin convertit en fotògrafs professionals. Aquest és el cas d'en Yassine (Yazzy) Ouhilal, un canadenc que ha esdevingut un dels fotògrafs de surf més famosos del món gràcies a que des de la seva adolescència s'ha dedicat en cos i ànima a les seves dues passions, la fotografia i el surf.
Durant els darrers 10 anys, Yazzy ha capturat per a nombroses revistes i empreses imatges sorprenents i captivadores de surfistes en acció en els llocs més remots i inexplorats del planeta. Ara ha donat un pas més enllà i, després de passar per una escola de cinema, acaba d'estrenar el seu primer documental sobre surf a l'Àrtic filmat íntegrament amb la Canon 5D Mark II, la nova rèflex digital que permet fer fotografies i vídeo d'alta definició.
Segons Yazzy, per a ell el cinema és una progressió natural. “Ara, gràcies a la tecnologia, la línia que hi ha entre la fotografia i el cinema és cada vegada més prima -assegura-. Amb la tecnologia d'avui es poden produir alguns treballs molt interessants i autèntics”.
És aquest un exemple de l'evolució que experimentarà la fotografia pròximament, empenyent els límits per dissoldre la línia que la separa del vídeo?
Aquí teniu el vídeo de Yassine Ouhilal per si li voleu donar una ullada.

Trafic munta a Barcelona uns tallers de fotografia amb alguns dels millors fotògrafs de Magnum

La tercera edició de Trafic, organitzada pel Centre de Fotografia Documental de Barcelona, ja escalfa motors.
Trafic és un festival de fotografia documental que posa en contacte el públic amb la realitat filtrada per la mirada de fotògrafs reconeguts i emergents, i narrada en clau d'opinió i compromís. En aquesta ocasió, i sota el lema Mirar/Narrar, el certamen pretén mostrar-nos, a través de la fotografia, una mirada carregada d'empatia com a enllaç de comunicació entre éssers distants.
Durant 5 dies, del 4 al 8 de novembre, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) seran els escenaris que acolliran un bon grapat de projeccions de fotografies (com les de Leopoldo Pomés i Christian Maury), debats (com els de Colita i el col·lectiu Ruido), la presentació de la nova revista de fotografia documental 'Piel de Foto', les projeccions d'autors emergents, i els tallers de fotografia documental i les conferències de Magnum. Aquests tallers són, sens dubte, un dels principals atractius del programa, ja que no tots els dies es té l'oportunitat d'aprendre i perfeccionar la tècnica fotogràfica de la mà de sis fotògrafs de l'agència Magnum com Antoine D'Agata, Chien-Chi Chang, Bruce Gilden, Carl De Keyzer, Mark Power i Chris Steele-Perkins.

Els tallers es realitzaran del 3 al 7 de novembre al CCCB i a l'IEFC, i estan dirigits a fotògrafs que ja tinguin una bona comprensió de les tècniques fotogràfiques. Cada taller estarà integrat per 12 participants, que treballaran de forma intensiva durant cinc dies, en què hi haurà revisions diàries de la feina, crítiques de grup i sessions d'edició. Amb la guia dels sis mestres de la fotografia, els assistents a cada taller gaudiran d'un ambient professional en què se'ls conduirà a treballar donant prioritat al desenvolupament del seu propi llenguatge creatiu. L'objectiu és potenciar la identitat fotogràfica de cada participant i les seves habilitats per poder competir en el mercat de treball.

Els tallers s'impartiran en anglès, però hi haurà traductors al castellà. Els participants hauran de documentar aspectes o històries de la ciutat de Barcelona i dels seus voltants i aplicar el seu estil fotogràfic personal durant tota la feina.
Durant la seva estada a Barcelona, i en el marc de la programació vespertina de Trafic, els 6 fotògrafs de Magnum mostraran el seu treball en una presentació audiovisual al CCCB. A més, els tallers culminaran amb una projecció dels treballs realitzats pels participants durant el curs i la publicació de llibres.
En definitiva, els tallers de Magnum a Barcelona són una experiència única i una oportunitat excepcional per a aquells fotògrafs que tinguin ganes de perfeccionar el seu treball i aprendre sota la direcció de professionals de renom.
Totes les activitats de Trafic són d'entrada gratuïta, exceptuant els tallers de Magnum. Sobre els tallers, podeu demanar més informació al Centre de Fotografia Documental de Barcelona, info@lafotobcn.org i a Magnum Workshop Barcelona.

Ja és a la venda 'A Barcelona', el treball fotografic més poètic de Rafa Badia

Recordeu que fa unes setmanes us vaig comentar que el fotògraf i editor gràfic Rafa Badia estava a punt de publicar el seu llibre 'A Barcelona'? (si no us en recordeu, podeu mirar el post que vaig escriue’n al respecte). Doncs bé, dijous passat el Rafa em va convidar a presentar-lo, acabat de sortir d’impremta, a la llibreria Altaïr de Barcelona.

El Rafa Badia i jo, durant la presentació del llibre a la llibreria Altaïr. Mentrestant, en una pantalla al darrera es projectaven les seves fotos. Foto: Mònica Tudela

Durant la presentació, davant uns 50 amics, fotògrafs, alumnes i familiars seus, vaig tenir l’oportunitat de pronunciar unes paraules que més o menys venien a dir que 'A Barcelona', publicat per Arola Editors, és un llibre sorprenent i únic perquè fusiona dues vocacions (la fotografia i la poesia), d'una mateixa persona, en aquest cas el Rafa Badia: el Rafa Badia fotògraf i el Rafa Badia poeta. Dos talents que són dues manifestacions de la seva personalitat creativa absolutament polièdrica.

El llibre mostra una fotografia de carrer feta de moments fugissers senzills i irrepetibles, amb la ciutat de Barcelona com a teló de fons. En Rafa Badia ha captat amb la seva mirada totalment subjectiva aquests instants senzills i anecdòtics de la vida quotidiana al carrer. La seva fotografia, filla espiritual de l'instant decisiu de Cartier Bresson i la subjectivitat de Robert Frank, ni transgredeix ni denuncia. Podríem dir que el treball del Rafa s'inscriu dins el documentalisme més íntim, aquell que ofereix imatges extretes de la realitat quotidiana tamisada per la subjectivitat d'una mirada, la seva, que sap triar allò que és anecdòtic i senzill, però alhora excepcional.

Foto: Mònica Tudela

La llum, la composició i el color són determinants en aquesta obra: la llum, incidint en la gent i en el paisatge urbà de Barcelona; la composició, rigorosa, intuïtiva i en el mateix instant en què Badia prem l'obturador; i els colors, nets, brillants i saturats. I tot això, fotografiant com un Cartier-Bresson del segle XXI, amb una càmera analògica i un objectiu de 50 mm. En plena era digital, aquesta seria per mi una altra de les virtuts del treball de Rafa Badia: l'absència total de tecnicismes i de noves tecnologies. Ni càmeres digitals, ni reenquadraments, ni Photoshops, ni retocs. Les fotos que podreu contemplar en el seu magnífic llibre són diapositives úniques que s'han passat al paper tal qual, sense trampa ni cartró. No han estat ni reenquadrades, ni retocades, fidels com són a un estil, el d'utilitzar l'enquadrament sencer, fruit del reflex compositiu pur i intuïtiu de Badia.
'A Barcelona' és, a més, un compendi de jocs de paraules i imatges que expliquen 80 “instants robats”, com ell mateix diu. En el llibre, Badia ens explica cada foto amb un poema, i en fer-ho, tot adquireix una nova dimensió, en una simbiosi on els poemes són molt fotogràfics i les fotografies són com versos en una col·lecció de poemes visuals. En els poemes, en Rafa Badia ens dóna “la raó / que justifica la foto”, com ell diu en un vers. Per ell, qualsevol cosa pot ser una altra i l’explicació la trobarem en el poema. Els seus poemes estan plens de metàfores, de comparacions, de fantasies amb símils suggeridors i voluptuosos. Un exemple: la foto d'una monumental bastida al carrer Rocafort recoberta d’una lona amb el retrat gegantí d’una noia, li ha despertat la imaginació, i en el poema, Badia ha convertit la noia en Gulliver a Lil·liput, amb tots els lil·liputencs passejant-li pels braços mentre emergeix del terra.

'A Barcelona' és la tercera entrega de He mirat aquesta terra, una col·lecció de llibres de fotografia que ofereix una visió artística del territori català, publicada per Arola Editors. El podeu comprar a un preu de 30€.

Els excessos en el retoc fotogràfic

Donant una ullada al Flickr, el lloc web que permet pujar i organitzar fotografies digitals i que funciona com una xarxa social, un se n’adona que actualment hi ha una tendència molt marcada entre els fotògrafs amateurs, però també entre alguns professionals, d’utilitzar la tècnica HDR, que proporciona a les fotografies un aspecte molt realista. Per si no n’esteu al cas, l’HDR (High Dynamic Range) és un tractament digital de la imatge que imita la percepció de l'ull humà, buscant l'exposició correcta tant en les zones molt il.luminades com en les molt fosques, igual que fa l'iris quan s'adapta a diferents lluminositats. A diferència de l'ull humà, les càmeres fotogràfiques no tenen aquesta qualitat, i el que fa el fotòmetre és mesurar la lluminositat i fer-ne la mitjana, pel que és comú tenir zones molt il.luminades i zones molt fosques. La tècnica de l’HDR intenta rectificar aquest defecte proporcionant a les imatges una alta definició, una especial nitidesa i detall.
El cert és que a mi, més que realista, la fotografia tractada amb HDR (si no es realitza amb mesura) em sembla força artificial, amb un efecte “harrypoter” poc creïble i irreal (tota una paradoxa, tenint en compte que el que busca l’HDR precisament és donar un aspecte hiperrealista a la imatge).
Amb l’HDR, és fàcil que una imatge arribi a ser espectacular encara que originalment sigui mediocre. Així doncs, no és estrany que en plena era digital, alguns fotògrafs estiguin temptats a prendre dreceres per aconseguir un impacte visual a base de retocar les seves imatges de manera ostentosa i poc mesurada.
Personalment, crec que tots els fotògrafs de natura i paisatge haurien de compartir la responsabilitat de mostrar les imatges de les veritats de les quals han estat testimonis sense trampa ni cartró, ja que totes les fotografies rellevants que puguem contemplar del món natural impliquen una confiança sagrada entre el fotògraf i el públic.
I tu, què n’opines?

Un fotògraf nascut al Flickr

Flickr és una plataforma de llançament per a una bona colla de fotògrafs amateurs que somien en arribar algun dia a la fotografia professional. Lars van de Goor, un holandès nascut a Amsterdam el 1964, n’és un. Al març de 2007 va començar a fer fotos de natura i a penjar-les al seu compte de Flickr, aconseguint rècords espectaculars de visites i comentaris.
Ara, Van de Goor ha donat el salt des de Flickr per iniciar una carrera artística que s’ha materialitzat en un llibre que recull una selecció de fotografies de boscos espectaculars, que es pot adquirir a través de Blurb.com, i un web des del qual es poden comprar les seves fotografies.
Les imatges de Van de Goor estan determinades per uns paisatges suggeridors, on la perspectiva, els punts de fuga més enllà de l’infinit, l’equilibri de formes i el rigor compositiu hi tenen un protagonisme molt important. Els colors intensos i les llums etèries els aconsegueix gràcies a un retoc fotogràfic mesurat i efectiu.

Previsualitzar abans de fotografiar

Alguns fotògrafs de natura i paisatge no són només espectadors que es deixin guiar per l'impuls de disparar, sinó que creen imatges del món natural que transcendeixen el documentalisme per a expressar-se a un nivell més íntim i personal. És a dir, posen la imaginació al servei de la documentació per a transmetre les visions més importants de les seves vides a altres persones a través de la previsualització.
Previsualitzar una imatge és molt més que limitar-se a sentir i acceptar de manera inconscient el que hi ha davant els nostres ulls. És anar més enllà del que podem observar directament. És capturar un instant, quan la llum, el paisatge i els elements que hi apareixen en ell es reuneixen en un tot, i traduir de manera instantània aquesta realitat a l'idioma propi i interior.
Previsualitzar significa analitzar allò que encara no hem percebut des de diferents possibilitats i perspectives: per exemple, buscant l'angle amagat de l'altra banda de la cadira o aquella perspectiva en la qual no havíem caigut i que convertiria una imatge mediocre en una fotografia estupenda. Sense una previsualització analítica, dues fotos realitzades des de posicions de la càmera que estiguessin una a un pas de l'altra bé podrien semblar que estiguessin fetes en planetes diferents.
La previsualització també significa buscar conscientment els extrems d'una situació: el punt més perfecte d'un prat, la mirada més ferotge d'un llop, l'angle més impressionant d'una paret d'escalada, el millor somriure d'un nen... Fixeu-vos en la foto de dalt d'en Marc Adamus, on el fotògraf ha previsualitzat un eix on hi conflueixen els arcs i la figura humana al centre de la imatge del Arches National Park.
Creant imatges de manera activa a partir d'una previsualització, els bons fotògrafs aconsegueixen reflectir la pròpia experiència amb la natura expressant-se des de dins cap a enfora, deixant que flueixi la seva creativitat.

Algunes pistes sobre com viure de la fotografia i no morir en l'intent

Si ets fotògraf i estàs preocupat per la profunda crisi que travessa la professió, la precarització de la feina, la baixada de preus i dels encàrrecs, etc, etc, ara tens l’oportunitat de debatre amb alguns dels millors professionals de la fotografia sobre el futur de la professió. Una trentena d’experts, liderats pel fotògraf Tino Soriano, es reuniran el cap de setmana del 31 d’octubre i 1 de novembre a la Garriga (Barcelona) per parlar i debatre sobre com ha de ser el fotògraf del segle XXI, quines són les habilitats que ha d’adquirir i les estratègies que ha de desenvolupar de cara al futur. La reunió està organitzada per la Fundació Universitària Martí l’Humà i la Generalitat de Catalunya. El preu és de 50€ (+ 20€ dinar, optatiu). Com que les places són limitades, cal fer una inscripció prèvia enviant un correu a info@fumh.cat.

Els debats programats i els ponents són els següents:

• “El fotògraf multidisciplinari”. Siqui Sánchez, fotògraf multidisciplinari
• “Els fotògrafs del futur”. Pepe Baeza, director de fotografia d'El Magazine de 'La Vanguardia'
• “Les noves tecnologies informàtiques, com evolucionaran i en quin grau afectaran la fotografia?”. Hugo Rodríguez, autor de llibres i assajos sobre imatge digital
• “Posicionar-te i saber vendre’s a la xarxa”. Joan Vendrell, expert en tecnologia i director del blog Naturpixel.com
• “Fundacions, projectes socials i eventuals sortides de les fotografies com a obra artística”. Sílvia Omedes, directora de la Fundació Photographic Social Vision
• “Reflexions per a reporters del futur” i “L’estil i la mirada”. Tino Soriano, fotògraf de National Geographic i premi World Press Photo

Entre els assistents han confirmat la seva assistència experts com Joan Fontcuberta (Premi Nacional de Fotografia), Walter Astrada (World Press Photo-2009), Enric Galve (President de SONIMAG i director dels laboratoris EGM), Carlos Pérez de Rozas (Universitat Pompeu Fabra), Andoni Canela (National Geographic), Manel Úbeda (director IDEP), Maria Rosa Vila (editora gràfica de Descobrir Catalunya), Paco Elvira (fotògraf i professor de la UAB), Gabriel Brau (fotògraf i organitzador de Donosti Imagen), Jordi Rovira (director de la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya), Jordi Ribó (fotògraf), Lluís Salom (director UPIFC - Sindicat de la Imatge), Xevi Jaime (AFT), Pere Pons (fototalleres.org), Carlos Martín (professor expert en blocs), Gema Darbo (fotògrafa), Maria Abras (fotògrafa i coordinadora del projecte), Isaac Freijo (fotògraf i coordinador del projecte), Frederic Garrido (A. F. Berga), Jaume Badia (AFOCER), Paco Membrives (Montphoto), Sergio Ruíz (revista Capçalera), Núria Gras (fotògrafa i coordinadora d’estudis), Cesc Casanova (Fotocine Casanova) i Albert Masó (National Geographic).
Tot això i més, per intentar il·luminar un futur ple d’incerteses. No us ho perdeu.

Les filles de Zapatero i els drets dels menors

La difusió de la foto de les filles de Zapatero posant amb els seus pares i els Obama, ha provocat un encès debat sobre si la foto havia de ser difosa o no, i planteja una sèrie d’interrogants:

• Fins ara, el president Zapatero sempre havia protegit la privacitat i el dret a la imatge de les seves filles. L’ha violada duent-les a veure l’Obama i deixant que fossin fotografiades envoltades de la seva família, amb el president nord-americà i la seva dona?
• Perden ara la intimitat les filles de Zapatero per sortir en una foto amb els Obama?
• El dret a la intimitat es perd fins i tot quan la pròpia persona s'exposa als mitjans?
• Si els pares no volen que es facin públiques fotos de les seves filles no haurien d'evitar exposar-les als objectius dels centenars de càmeres acreditades a la 'setmana gran' de l'ONU?
• Què podia fer el matrimoni Zapatero si la Casa Blanca publicava (com ha publicat) la foto oficial de les seves filles amb els Obama?
• Si un mitjà de comunicació té una foto com aquesta, pot publicar-la tot i que els pares hagin fet una petició explícita perquè les seves filles menors no apareguin en els mitjans?
• Té sentit no publicar la foto quan ja circula impunement per internet?
• La publicació de les imatges suposa una violació dels drets que protegeix la llei del menor?
  

Són moltes les preguntes que sorgeixen al voltant de la famosa foto. El dret a la intimitat i la pròpia imatge dels menors està protegit per la Llei de Dret a l'Honor (art. 3). Segons la llei, la intimitat de les nenes ha de quedar preservada, fins i tot en un viatge oficial, si no hi ha consentiment exprés dels pares. L'Agència Efe va justificar així la seva decisió de no distribuir les fotos de Zapatero i les seves filles, precisament amb el pretext que no tenia un consentiment exprés dels pares, d’en Zapatero en aquest cas. Per aquesta raó, el departament d'estat nord-americà també va prendre la decisió de retirar de la seva pàgina web la foto del posat familiar amb els Obama que va fer al museu Metropolitan de Nova York durant una recepció oficial, obligat per una llei de l’estat espanyol que l’administració espanyola ha fet complir al govern nord-americà. És el mateix argument que han seguit la majoria de diaris, que no han publicat la foto, tot i que la necessitat informativa ha fet que molts publiquessin les imatges de les portades dels diaris que sí van donar-la, com El Mundo i Abc.
Legalment no hi ha dubte.
Però jo em pregunto, i el dret a la imatge de la resta de menors? Els mitjans i les agències com Efe distribueixen sovint fotografies de nens sense preservar-ne pas la seva intimitat. És habitual en tot tipus d'informacions i reportatges, especialment en els dedicats a la pobresa, el subdesenvolupament, marginació, problemes socials, etc. És legítim mostrar a aquests nens i no fer-ho amb els dels famosos o càrrecs públics? Moltes fotos de tragèdies no estarien encara a la retina de l'opinió pública si el rostre aterrit i plorós d'un nen no hagués estremit al públic.
Crec que tot fotoperiodista i tots els mitjans de comunicació s'haurien de preguntar sempre si és necessari i valuós per a la informació el publicar la foto d’un menor, i valorar-ne les conseqüències. Personalment crec que en el cas dels menors fills de famosos i personatges públics, només el morbo i el sensacionalisme es converteixen en un imperatiu informatiu per a determinades publicacions del cor. Amb el pretext que són personatges atractius i fascinants, aclaparen l’atenció dels mitjans. Resulta, però, inacceptable que formin part de la informació periodística en detriment d’altres temes menys superficials i frívols, si no és que la informació involucri directament al menor. Aquí hi ha alguna cosa que falla.